Una cavitat retrobada al Garraf: L’avenc de les Maleses

El passat diumenge 20 de Juny de 2010 un grup de membres del GEB de Badalona (E. Porcel, J. Cuenca, E. Lleopart i J. Pastor) varem trobar-nos per tal de localitzar un avenc que, si bé no és ni molt menys inèdit, creiem que no s’ha tornat a visitar des de la seva primera exploració, i que calia retrobar i revisar.

Es tracta de l’Avenc de les Maleses, així anomenat per la seva situació al Fondo que duu aquest mateix nom.

En el mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya la cavitat està situada a l’esquerra del tàlveg, però després de perdre el temps buscant-lo on el mapa i el volum 3er de l’antic catàleg espeleològic del Garraf el sitúa per coordenades, decidirem anar a preguntar al mas de Ca l’Amell, on ens van indicar molt encertadament que l’avenc estava localitzat a la banda dreta. Al mapa podem veure la seva situació, al punt de color taronja.

La boca és de fàcil localització, i s’ha de baixar des de Ca l’Amell seguint la línea elèctrica propera al fondo, fins a la torre amb número 42788. Aquí girarem a l’esquerra, fins a trobar-nos a dalt d’una cinglera força vertical, i buscarem un petit corriol no gaire fressat que ens porta cap a l’única figuera que veurem.

Doncs bé, aquesta ufanosa figuera neix a la mateixa base de l’avenc, i tapa completament el semicercle de 2.50m que té la boca.

El pou té 5,60 metres de fondària, i les dimensions sòn uniformes fins a la seva base; a l’esquerra observem una petita xemeneia que fineix als 3,40 m en un foradet que torna a connectar amb el pou.

Trobem restes òssies de diverses ovelles, i també un petit gripau (pelodytes punctatus).

El terra fa un con de derrubis, i el pedregam d’aquest tapona dues esquifides gateres; una d’elles, la de l’esquerra, ens porta en pendent al final de la cavitat i cota màxima: -8 metres.

Bibliografia:

-1971. Revista Soterrània, 2 pp 12-12.

-1974. BORRAS, J. Catàleg Espeleològic del Macizo de Garraf. Vol III. Barcelona.
-1994. MIÑARRO, J.M. Inventari Espeleològic de Catalunya, vol 3.La Serralada Litoral.

Josep Pastor

Cavitats d’Atapuerca segons un manuscrit de 1795

Isaac Rilova i Ana Isabel Ortega publicaren a la revista Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, ( t. 16-17, 2003-2004, págs. 337-355 ) un article de divulgació històrica sobre la Cueva Mayor i Sima de los Huesos rescatant un manuscrit del 1795 dipositat a la biblioteca nacional de Madrid.

Com que es tracta d’una publicació poc coneguda pels espeleòlegs, la incrusto en aquest post en format scribd per facilitar-ne la difusió.

DistoX (I)

El treball que fem per aixecar una “topografia” cavitats implica:

1.- mesurar l’itinerari
2 - calcular la poligonal ( i eventualment, tancament de bucles)
3 - fer el dibuix final

Es clar que també cal publicar-la!

Nosaltres (la SIE) hem estat utilitzant els darrers anys per mesurar els itineraris subterrànis, dos aparells de lectura digital: un distanciòmetre per les longituds (Bosch ò Leica) i un SAP per les direccions i les inclinacions. I els resultats son realment satisfactoris, major comoditat  i precisió que les anteriors eines (tres aparells de lectura analògica: cinta mètrica, búixola i clinòmetre).

Per calcular la poligonal el nostre preferit es el programa de domini públic Survex.

Per dibuixar no tots utilitzem el mateix sistema. Jo sovint faig el muntatge final amb CorelDraw.

Però potser ja es hora de fer un pas endavant, adoptant un únic aparell de mesura el DistoX, i potser l’Auriga i una palm per tal de construir la topo “in situ”, segint la fiosofia de topo sense paper. (veure article anterior a l'Espeeoboc).

Però per arribar a disposar d’una solució funcional cal superar diverses etapes, avui ens ocuparem només del la nostre experiència en la construcció d’un DistoX i deixarem per un proper post el “delicat” assumpte de la necessària calibració.

Comprar un Disto A3



Primera dificultat. Aquest aparell de Leica ja no es fabrica i ha estat substituït per altres models, probablement millors, però que no serveixen al nostre propòsit de conversió, així que cal trobar-lo en algun distribuïdor que el tingui oblidat en el seu magatzem o de segona mà a través d’Internet. Es pot trobar per preus entre 200 a 300 euros.

Nosaltres el vem comprar aprofitant una remesa que havia localitzat en Oscar Sota del GAES de Bilbao i que ha servit per aprovisionar a un bon nombre d’equips bascos (gestió feta per en J.M. Victòria).


Intal·lar la placa de Beat Heeb

Segona dificultat: Necessitem acoplar-hi una nova targeta que fabrica el suïs Beat Heeb. Preu de la tarja 180 euros port inclòs. Temps de lliurament... depèn de si té o no estoc, a nosaltres ens ha trigat unes quatre setmanes (gestió feta per J-Guarro)

.

Tercera dificultat: Cal obrir el disto A3 (perdent tota garantia) i instal•lar la tarja. Procés senzill per qui domina el bricolatge electrònic, però força delicat. Vam estar a punt de malmetre una pista en el procés de soldadura (treball realitzat per J.Parera).

Fins ara hem invertit prop de 400 euros, el que representa un esforç considerable pel nostre grup, tot esperant que les millores de fiabilitat i “productivitat” s’ho mereixin.

 

Seguirem aquesta crònica en un proper post dedicat al calibratge i un darrer sobre les modalitat d’utilització, tot pensant que serveixi als que estan avaluant la possibilitat de evolucionar cap aquest nou paradigma de la topografia espeleològica sense papers.

Àcars cavernícoles

El 14 de febrer d’enguany, Cécile i Martial exploraven la cova de Sant Marcel d'Ardèche i van fer algunes fotografies de la seva exploració

De tornada a casa, Martial va observar de prop les imatges en l'ordinador i es va sorprendre del que va descobrir ... De fet, en algunes de les fotos semblava veure’s uns petits "insectes" a l’extrem de la gota d'una estalactita ...

Efectivament es tracta d’uns minúsculs animals de talla microscòpica de l’ordre de 0,1 a 0,3 mil•límetres!

Segons Jean-Michel Lemaire, entomòleg, els insectes fotografiats poden ser àcars aquàtiqus o hidroàcars, predadors i paràsits d’insectes aquàtics que son freqüents en el cursos d’aigua superficials.

Com han arribat a l’extrem d’aquesta gota? Pel conducte de l’estalactita? Son troglobis? Caldrà recollir-ne algun exemplar per poder donar resposta als interrogants que es plantegen.

Un camp d’estudi molt especialitzat on la fotografia subterrània adquireix un nou iterés amb aquesta possibilitat, certament fortuïta, de captar insectes cavernícoles invisibles a l’ull nu.


 
Per ampliar la informació visiteu la pàgina de la Union Spéléologique de l’Agglomération Nancéienne (Meurthe-et-Moselle, France).

Bones practiques

Davant de situacions com mostrada en la fotografia, que rebutgem com un comportament que ens avergonyeix, i que fins i tot en la seva època hauríem considerat com a mínim exageradament desproporcionat, s’imposa una reflexió. Quin deu d’esser el comportament adequat dels espeleòlegs en les nostres visites al fràgil mon subterrani natural?

Celebrem que els companys de la comissió de defensa del carst de la unió d’espeleòlegs bascos (UEV) hagin publicat en el darrer número de la seva prestigiosa revista Karaitza 17 (2009) “Una propuesta de buenas costumbres en la práctica de la espeleología “. Recomanem vivament que aprofiteu aquesta ocasió per aprofundir en la reflexió i, per facilitar-vos la lectura, ens permetem incrustar integrament l'article en aquest post.



L’exemple de l’estalagmita trencada

A la libanesa cova de Jeita, el conegut espeleòleg Fadi Nader, ens diu "Va ser el primer estudi sobre una estalagmita d'una cova es va dur a terme al Líban. I l’érem conscients que és molt important predicar amb l'exemple i volíem evitar que els futurs investigadors comencéssim a trencar estalagmites per estudiar-les, sobretot perquè les lleis que protegeixen aquests llocs encara són insuficients. "

Van fer tres vegades el recorregut de la cova per trobar una estalagmita trencada, per que no volien trencar-ne cap a propòsit, ja que segons el seu criteri fins i tot trencada, la estalagmita és una part de la bellesa estètica de la cova.

Per tant, van reemplaçar-la per una estalagmita artificial fent una còpia de l'original. “No es un bon resultat, però hem après dels nostres errors"

Cueva del Cobre, els espeleotemes.

La cueva del Cobre (o Coble) en la montanya palentina, cèlebre per ser el ”naixement” del riu Pisuerga, és una cavitat de 8.500 m de recorregut i +212m de desnivell.

Forma part de d’un carst al•lòcton, on la major part de la recarrega procedeix dels materials no carstificables del cercle glacial del pic de Valdecebollas. Es relacionen amb aquest sistema hidrogeològic del Cobre el Torcón (-140 m ) i el Sumidero Sel de la Fuente (-115 m ) tot i que fins ara no ha estat possible realitzar el seu enllaç espeleològic.

Espeleotemes i clima

La doctorant Mª Belén Muñoz García, ha presentat la seva memòria per optar al grau de doctor per la Universitat Complutense de Madrid amb el treball de 322 pàgines: Els espeleotemes holocens i pleistocens de la Cueva del Cobre (Serra de Peña Labra, Palencia) com a indicadors de varietat climàtica, que en la seva integritat ens plau incrustar en aquest post.

En la tesi, altament especialitzada, s’analitzen 10 estalagmites amb 50 datacions U-Th i 850 anàlisis d’isotops estables de calcita que han subministrat informació sobre el creixement de les concrecions i el comportament climàtic, desenvolupant noves tècniques analítiques.

Felicitem a l’autora per aquest treball tant meticulós i per les facilitats concedides per fer accessibles a tothom els mètodes i conclusions del seu estudi sobre les concrecions de la interessant cova del Cobre.

Cova de la Moneda. Mont-ral.

Dijous 17.06.10 l’equip Enric, Miquel, Josep, Julià, “Víctor” i “Visu” (GEB, GEP, SIE) sortida morfològica a la Cova de la Moneda als Motllats de Mont-ral, Alt Camp.

En aquest tipus de visites tractem d’identificar formes, interrogant-nos sobre el seu significat. Amb això no pretenem trobar cap resposta original, sinó millorar la nostra capacitat d’observació, considerant que d’aquesta manera intensifiquem la satisfacció de recórrer aquest mon subterrani natural que tant ens apassiona.

El relleu dels Motllats se’ns presenta com una estructura tabular de materials carbonatats, fissurats i carstificats d’edat liàsica. Aquest paquet calcari d’un característic perímetre acinglerat reposa sobre materials margosos triàsics de fàcies keuper.

Vorera del cingle damunt mateix de la boca de la cavitat

La cova de la Moneda està constituïda per una galeria subhoritzontal de 165 m de recorregut, que per les seves característiques i la situació a peu de cingle se l’hi atribueix un antic funcionament com a surgència.

Sense descartar aquesta hipòtesi cal senyalar que ni la boca ni en el vessant on s’emplaça tenen les incisions o encaixaments típics de circulació hídrica, pel que caldria acceptar que la paleotopografia d’aquesta localització era molt diferent en l’etapa de funcionament i conseqüentment la cavitat que ara coneixem estaria escapçada per l’evolució del relleu.

Mostrant morfologies de dissolució en régim anegat

Punt d'infiltració parietal amb intensificació de la dissolució

Punts d'infiltració-dissolució al sostre

Cúpules de dissolució coalescents

Analitzant les cúpules de dissolució

Estalagmites trencades i novament "enganxades"

Seqüéncia de deposició

Les extraòrdinaries arrels

Espectacular fractura i protuberància posterior en una columna

El posterior desplaçament relatiu deixa espai entre els dos segments

Detall d'um incipient disc concrecionat

Il·lustrant les dues capes d'un disc de concreció

La fractura zenital possibilita la infiltració que provoca l'alineaciò dels espeleotemes

Sedimentació "reexcavada" i recoberta de concrecions

Goteig i nius de "perles" incipients

Nivells d'inundació

El únic desnivell, d'uns 5 m, pot superar-se amb material...

...o fent un flanqueig per l'esquerra tot aprofitant les presses de les concrecions