Dijous 10.06.10 sortim de BCN, Julià, Ricard, “Víctor” i “Visu” (SIE, GEB, GIE), l’objectiu inicial era visitar la cova del Pasteral ( la Selva), reflexionar sobre la seva morfologia i comprovar les diferencies entre la topo SIE del 1979 i la topo GEB del 1991 desprès de la incursió de la pedrera envaint la cavitat natural.
Malauradament en els darrers mesos la muntanya ha estat venuda a un nou propietari que ha tancat amb un imponent reixat l’accés habitual. Creiem que encara deu d’esser factible l’accés despenjant-se per l’entrada primitiva, però no diuem el material adient per intentar-ho. Cap de les gestions que realitzarem “in situ” per aconseguir localitzar al responsable del tancament i aconseguir que ens facilitessin l’accés donà cap resultat, ja que pel que sembla el propietari no es de la comarca i la casa de colònies que gestiona en el municipi enguany no s’ha obert.
Vist l’exit decidim allunyar-nos i ens dirigim a Vilalleons (Osona).
Cova de Sant Miquel
A Vilalleons ( Sant Julià de Vilatorta) el febrer de 1970 explorarem un conjunt de petites cavitats que donaren origen a un article del company Antoni Ferro en l’EspeleoSIE 7 amb el títol: Sobre un reconocimiento espeleológico en Vilalleons.
A Can Gili, on deixem el vehicle, ens aconsellen que seguim una pista no apte pel nostre automòbil que en pocs minuts ens duu a la carena on trobem el bolet de pedra al voltant del que s’hi troben els forats.
En el poc temps que encara disposem localitzem el que deu correspondre a la petita boca de la Cova de Sant Miquel, a la que faig una incursió preliminar, en solitari, per fer-hi unes fotos.
El dia ha estat acceptable, l’ambient solejat, les visites espeleològiques escasses, però han tingut el suficient puntet per garantir-vos que hi tornarem a aquests relleus de les Guilleries per explorar “a fons” aquestes cavitats.
Les espeleotemes excèntriques resulten tant interessants per la seva bellesa estètica com per pel repte que significa la interpretació del seu origen.
En aquest post us presentem un vídeo francès on l’eminent carstòleg Richard Maire ens presenta unes localitzacions extraordinàries.
En la mallorquina Cova del Pas de Vallgornera per tants aspectes excepcional ( trobareu diverses notes en l’espeleobloc), el company Tony Merino ha descrit nombroses espeleotemes singulars de les que us oferim en format scribd dues de les publicades en la revista Endins de la Federació Balear d’Espeleologia.
D’aquesta interessant cavitat del lleidatà Montsec de Rubies ( dimensions aproximades -70 m de fondaria i uns 200 m de recorregut, -variable segons els diversos autors-) ja haviem escrit un anterior post en l’espeleobloc.
Dimarts 08.06.10 la visitarem per continuar amb la recerca bioespeleologica. L’equip era format per Agustí, Floren, Julià, Lluís i “Víctor” (SIE-GEB).
La recolecció fou fructifera i a més a més aprofitarem com és tradicional per situar la boca amb el GPSmap 60CSx, fer-hi les fotos de rigor i en aquesta ocasió pasejar focus per tal que en Lluís pogues fer-hi uns minuts de filmació.
La cavitat és un gegantí esbadregall que baixa en acusat pendent d’uns 30 a 40 graus fins els -70 amb amplades mitjanes de 25 metres per una alçada variable que sovint supera els 10 m. En el terç inferior es desenvolupen diverses cambres que no son sinò particions provocades per l’acumulació de blocs i concrecions.
Sorprèn una cavitat d’aquest volum situada en el context geomorfològic actual, en un vessant sense evidencies de captació torrencial i molt allunyada del fons de la vall on cal situar els nivells freàtics. Per això cal acceptar que es tracta d’una peça d’un paleocarst antic en un moment en que les condicions del relleu eren molt diferents de les que ara veiem.
Cercant troglocharinus
Tot i ser una cavitat molt citada son pocs els autors que ens ofereixen una hipòtesi de la seva formació, en O.Escolà tot i acceptar un origen problemàtic, considera que “sembla tractar-se d’un antiquíssim engolidor que drenava les aigües de la depressió N. Del Montsec, quan encara no estaven oberts els passos dels Noguera” (Catàleg d’en Borràs-Miñarro-Talavera, vol 3 , 1979) per altra banda en J. Ullastre en la seva publicació geoespeleológica de la Cova del Gel, emet l’agosarada teoria de considerar-la una surgència fòssil de tipus vauclusià, “constituye una parte de la rama ascendente del sifón, la cual actuó probablemente, en un principio como surgencia permanente, aunque mas tarde, debido a las sucesivas progresiones en profundidad del curso hipógeo principal, pasara por la fase de trop-plein hasta el abandono definitivo por las aguas”
Com veiem la cosa no està clara, i a més a més, independentment del mecanisme causant de l’evacuació dels materials dissolts, sempre ens queda davant d’un procés clàstic d’aquestes magnituds, l’enigma d’avaluar quan de gran ha estat el volum excavat primitivament, per permet l’amuntegament de blocs que avui veiem.
Entre els blocs que ocupen el terra hi trobem nombrosos fragments estalagmitics, alguns de gran dimensions, que marquen el procés de moviment del pendent, esquerdant i basculant aquests dipòsits.
Climàtica
El nom de Cova o Forat del Gel evidencia que si troba glaç en el seu interior, a part del que pugui acumular-se en el seu amplíssim vestíbul, la baixa temperatura de la cavitat, especialment en les parts profundes, provocada per la configuració topogràfica, la situació i l’orientació nord, la converteixen en una trampa d’aire hivernal, i d’aquí temperatures d’un o dos graus, suficient per gelar els degotalls i condensacions. En la nostra visita trobarem diverses “taques de gel” com podeu veure en un parell de fotografies.
Fragment de gel 1
Fragment de gel 2
L’amic Ferran Cardona, molt amablement ens ha deixat llegir el seu estudi d’aquesta anomalia tèrmica destinat a una propera publicació en la revista Exploracions núm, 19 (2010) on aprofundeix sobre les variables que incideixen en aquest particular fenomen.
Maquis
Com moltes cavitats que tenen condicions per fer d’aixopluc / amagatall en temps de guerra el Forat del Gel ha tingut un paper singular que es reflecteix en el següent vídeo.
Estudi geoespeleologic
Gràcies a l’amic Francesc Miret, que m’ha fet arribar les corresponents fotocòpies, us presento en format scribd el treball citat d’en Juan Ullastre, tal com es publicà en el butlletí del Centre Excursionista Puig Castellar núm. 6 de 1967.
Al voltant de l’ermita de Sant Antoni d’Albinyana (Baix Penedès) es desenvolupen un conjunt de petites cavitats d’aspecte intersticial on predominen les morfologies clàstiques. Andreu Agüera en el butlletí Més avall del SES del C.E. Puigmal publicà el 1977 un article amb el títol de El macizo cavernoso de Albinyana on és cataloguen aquests fenòmens.
Posteriorment en Ferran Cardona en el segon volum de la seva fonamental obra Grans Cavitats de Catalunya, fa unes interessants observacions sobre el conjunt Cova d’Artús – Forat del Vent de 564 m de recorregut i -36 de fondària.
El dijous 3.06.10 anàrem a localitzar les cavitats, fer-hi unes fotos i resseguir les notes d’en Ferran. El grupet d’aquest dijous érem cinc: David, Jaume, Julià, “Víctor” i “Visu” (SIE-GEB).
D’entrada resseguint els corriols que parteixen de Sant Antoni i que es dirigeixen a les properes barres rocoses alineades SW-NE localitzem altres cavitats que no corresponen amb l’objectiu que ens havíem proposat, però que ja ens avança’n que ens trobarem amb diferents caos de blocs amb freqüents estretors.
Avenc dels Joans -4 i 12 m de recorregut
Avenc dels Primers -14 i 35 m de recorregut
El sistema Artús - Vent-36 i 564 m de recorregut
Forat del Vent
Cova d'Artús
Aquest accés està constituït per un seguit de passos estrets que ens duen a la galeria de les ceràmiques on hi son patents els senyals d’excavació. Aquí també es troben totxanes d’obra disperses per terra, potser destinades a tancar el recinte arqueològic.
Son frecuents els concrecionaments antics basculats, també en algun punt alterats per dissolució posterior, i bretxes poc consolidades que engloben esbadregalls i fragments d’espeleotemes, probablement aquests son indicis d’una certa complexitat en l’evolució de la cavitat.
L'ermita vista de la boca de la Cova de l'Artús
Reompliment bretxoide
Concrecionament reexcavat
Veient la dominant de reompliment clàstic del conjunt no tant sols no es gens estrany que la comunicació s’hagi enfonsa’t sinó que cal felicitar als exploradors d’haver-se entaforat en tots els caus d’aquesta xarxa.
