Va ser el mes de juny quan un amic meu de Saragossa ens parla als membres del grup d'espeleo
GEXXI sobre la possibilitat de baixar un pou de
-278m a la serra de Guara, a Osca. És tracta de la
Grallera de Guara, un avenc que d'entrada ja te aquest pou i després arriba fins la seva fondària màxima de –302 m.
La idea era de fer l'activitat a finals del mes d'agost. De moment l'objectiu sembla llunyà, falten alguns mesos i potser per axó uns amics i jo li diem que sí sense pensar-ho gaire. L'estiu va passant i anem fent d'altres exploracions, algunes campanyes, fins que sense adonar-nos ja estem sobre les dates previstes.
Ja hi som, arriba el dia i jo ni tant sols m'he plantejat encara el que pot ser per mi, i com pot ser un pou de -278. Fins ara els verticals mes importants que havia davallat eren la Sivinota, la Ferla o la Torca del Carlista. Per sort, els que volem fer la Grallera som un conjunt d'amics que estem ben conjuntats ( havíem sortit a fer espeleo per Garraf...) : El
Raúl i el
Javier de Saragossa, el
Raúl de Madrid, el
Chuso i el
Chipi de Binéfar,
Manolo de Mallorca i els tres catalans,
Manel,
Joan i
Juanjo… total, una barreja de 9 companys ben avinguts.
Anem preparant la part tècnica i la logística. El Raúl, l’únic de nosaltres que coneixia la cavitat (havia baixat fins -277 l'any anterior) ens va recomanar de fer dues instal·lacions independents donat que érem vuit a baixar i instal·lar, i a mes la cavitat ja havia estat reequipada pel Brauli del GEB que havia estat posant parabolts… amb la qual cosa trobaríem els antics spits i els parabolts nous.
La quantitat de material necessària la varem obtenir a base de portar-ne jo una corda de 200 m del nostre club i el Raúl una altre peça igual. Quan fem sortides al GEXXI, es coordinem per un canal Facebook que tenim, i cadascú aporta el que pot del seu club així que va ser variat.
Arribem a Nocito, el darrer poble abans de prendre la pista d'aproximació poble i passem la nit en tendes de càmping. A la nit arriba
Manolo, i al matí van arribant els altres
companys d'Aragó i Raúl de Madrid.
Establim contacte amb l'amo d'un bar del poble que ens explica la història de la mort d'una persona al mateix pou que volem conèixer.
Ens comenta que l'any 1966, un familiar seu va decidir treure's la vida tirant-se a un abisme que en aquella època era desconegut, o millor dit, només conegut per ell. Estessa la notícia, membres del GEB i del SIE inicien una sèrie de campanyes amb la finalitat de saber si aquella persona s'havia tirat al fons o be no hi era. Després de varis intents, primer a base d'escales “electró”, i després amb l'ajut d'un torn, van poder comprovar que efectivament hi havien algunes restes humans a la base del pou.Amb els mitjans de transport 4x4, assolim la cavitat sense problemes. El primer que es presenta als ulls és una creu-làpida en memòria del mort i al seu darrera una impressionant boca. Tot axó afegit que sabem que el pou és un
-278 m, ens provoca que tots tinguem els “nervis a flor de pell” i fins i tot alguns és plantegen seriosament si baixen o no.
En Raúl, com a únic coneixedor del pou instal·la una dels dues línies i jo voluntàriament començo amb l'altre. La veritat és que no n'estic massa convençut, però decideixo afrontar la situació. Em penjo el sac de material amb la corda de 200m, i començo a instal·lar la capçalera. En aquest moment, el meu estat d'ànim és tant negre com el pou que tinc sota meu. Sento unes veus, em semblen molt llunyanes, que em parlin: munta una i grega!, no facis axó, fes allò! ...
Jo no faig cas de ningú, a mes, en aquell moment no estava per gaires històries i passava de tots ells. Tot i que veig la resplendor dels "dispars" de flaix, ni tant sols em giro per mirar les càmeres. Vaig baixant fins quedar a prop del Raúl, que davalla per la via reequipada a l'altre costat del pou. En una reinstal·lació, al collar l'espit només entra literalment dues voltes de clau! Em passo una estona decidint si penjar-m’hi o no fins que el Raúl em diu: Jo no et vull influir, tu fes el que et sembli, però… dues voltes és normal! Be, penso, doncs avall!
Ens retrobem als -130 m, en «el nínxol» un petit replà per no mes de tres persones i amb un Sant Crist a la paret. Axó és el que em dóna mes por. Ens comuniquem via ràdio amb l'exterior i ens despengen mes material. A partir d'aquí seguim amb una sola instal·lació, l'estona que m'espero que baixi Raúl no em puc bellugar i em moro de fred.
El descens es fa llarg, doncs hi ha tirades de 80 m … i més. Arribat al fons, el fred encara és mes intens (hi havia molt degotament al pou, i estava amarat, la corda també estava mullada i corria bastant de pressa).
No estem sols, trobem el cadàver d'una cabra que pel que sembla havia baixat mes de pressa que nosaltres i ens amenitza la ja de per si lúgubre sessió fins que acabin de baixar la resta dels companys, menys el que queda a dalt de suport.
Jo ja no puc mes amb el fred. M'he baixat un fogó de gas, m'escalfo i prenc una sopa que em torna a donar vida. La resta del grup vol explorar algunes zones, però jo no en tinc ganes i com que vull que ells acabin la festa be, agafo la ràdio per anar comunicant la meva situació als de l'exterior. Per sort tenim cobertura, de fet, fins i tot hi ha feixos de llum que arriben als quasi -300m.
Inicio una frenètica ascensió i aviat es passa el fred. En menys d'una hora torno a estar al “replà del nínxol” i per la ràdio em diuen que he fet un bon temps i que segueixi igual. Descanso una estona, m'hidrato i …vinga, tornem-hi!
Després de tres quarts d'hora, ja al costat del
Javier, que no havia baixat, veig que el dia ja s'enfosqueix. He passat 9 hores sota terra. M'abrigo i em poso a dormir. El darrer en sortir ho va fer als 5 de la matinada i al poc anem baixant cap a Nocito.
Tot ha anat be, però en tornar a casa, em vaig passar tres dies amb sensacions rares (què podia motivar-les? Un excés de cansament, el record del suïcidi? Mes bé diria que el fred que vaig passar..
Juanjo Gonzàlez de Gavà
Agraïm al Juanjo que responent a la crida de participació (post del 11.11.08) ens hagi enviat aquesta primera col·laboració. (traducció i adaptació Lluís Auroux i JM.Victòria)
Altres visions, probablement complementàries, d’aquesta mateixa sortida:
Pels
aragonesos. Per
Joan Montoya. Pel propi
Juanjo. Pels
Pachangueros.Més informació sobre la Grallera de Guara a l’
Espeleobloc.
Dins dels tubs de lava americans.
Em perdonareu el no donar més explicacions biològiques. Han de ser els responsables de l'expedició els que, en el seu dia, facin públics els resultats definitius.
M'agradaria conèixer, per exemple: 
