Projecte Powerpoint

Una esplèndida iniciativa dels espeleòlegs italians.

Des del gener del 2006 s'ha engegat un ambiciós projecte de lliçons en suport informàtic sobre els principals temes d'espeleologia i carst.

Parteix d'una proposta d'en Paolo Forti amb la coordinació de l'Istituto Italiano di Speleologia per compte de la Societat Spelelologica Italiana, amb destinació als cursos d'espeleologia de les diferents etapes, fins i tot a nivell universitari.

Després d'una etapa de definició detallada, tant de la maqueta (colors, text, visualització per daltonics, etc) com del contingut (nivell de llenguatge, autonomia del material, bibliografia a final del tema, reenviament a d'altres ppt, etc.) s'han anat desenvolupant els temes.

Inicialment es definiren 25 lliçons, que amb la col·laboració d'un centenar d'espeleòlegs i coordinadors han anat creixent fins una cinquantena de temes.

A finals del 2007 ja s'havien elaborat 37 lliçons amb un total de 2.300 “diapositives”!.

El treball ha anat creixent, s'ha anat homogeneïtzant i ara entra en una nova etapa la internacionalització, on es pot enriquir amb temes específics (litologies diverses p.ex.) i traducció a d'altres idiomes.

L’equip de traducció al castellà i al català, està integrat per José Mª Calaforra (coordinador) Policarp Garay , Àngel Ginés i Josep Ml. Victòria, una agrupació de diversos accents i competències (Almeria, València, Illes Balears, Catalunya) que de ben segur poden garantir una bona adaptació, que no tant sols serveixi per aconseguir la màxima qualitat possible, sinó a més a més fixar una terminologia de referència en el nostre àmbit de competència lingüística.

L'objectiu final es dur la versió definitiva al XV Congrés Internacional d'Espeleologia de la UIS a celebrar el juliol del 2009 als USA (Kerville, Texas). Els organitzadors del Congrés i la direcció de la UIS han acollit el projecte amb molt d'interès i garanteixen la seva publicació en el DVD del Congrés com a mínim en llengua italiana i anglesa.

Des d’aquestes mateixes pàgines us mantindrem informats de l’avenç d’aquest projecte qualificat de "titànic" pel seu propi impulsor, el competent Jo de Waele.

Convindreu amb mi, que és esperançador que en els temps que corren, floreixen iniciatives d’abast supranacionals, tant interessants com la que avui comentem i la del Grotto Center que fou objecte d’un anterior post.

Introducció a la Geologia Càrstica

Al noticiari de la web de la Federació Espanyola d’Espeleologia l’11 d’agost s’informà de l’aparició d’una nova secció titulada en el menú lateral Espeleologia, i en el seu interior Estudio del Karst, en la que, per exhauriment de la versió impresa, és difon en format pdf el molt interessant llibre Introducción a la Geologia Karstica.

Us recomano que aprofiteu l’ocasió per descarregar-vos-el, especialment si no heu tingut l’oportunitat de disposar-ne anteriorment.

Saludem aquesta excel·lent disponibilitat i esperem que tots plegats, espeleòlegs, clubs i federacions, anem aportant a la xarxa el màxim de materials per tal d’aconseguir la millor visibilitat i accessibilitat de la informació, molt especialment en aquestes ocasions en la que es tracta de materials de divulgació i educatius.

Dit això i felicitant-nos per l’aportació, cal lamentar que no s’hagi “penjat” la totalitat de l’obra.

Hi manquen parts, que no es deuen haver considerat prou rellevants, però que segons el meu punt de vista, són realment interessants i útils, independentment de que cal reproduir-les per no mutilar l’obra i especialment per respecte als seus autors.

Esperem que tan aviat com els sigui possible completin els pdf’s. De moment em permeto afegir : portada, citacions, dedicatòria, agraïments, l’índex inicial i la introducció. Restaran només les 10 pàgines de l’índex alfabètic que tanca l’obra, i que puc enviar-les a qui estigui interessat.

Curs de Perfeccionament Tècnic en Espeleologia

Cartell rebut d’en Jordi Pascual, vocal de l’Escola Catalana d’Espeleologia per tal que col·laborem a la seva difusió.

Empremtes de corrent

Interpretació de formes 5

Aquest és el resultat del nostre cinquè exercici d'interpretació de formes, que ha estat emplenat per 41 persones.

D'acord amb el perfil d'aquesta representació d'unes empremtes

(scallops) quina és la direcció del corrent generador?

1- No es pot saber
2- En direcció a A
3- En direcció a B

La primera opció ha estat escollida en dos casos, la segona per 29 i la tercera per 10.

Es a dir que l’opinió majoritària és la A, que vol dir que el sentit del corrent del nostre dibuix és d’esquerra a dreta.

Les empremtes de corrent

Son excavacions còncaves, rarament aïllades, de dimensions sovint decimetriques localitzades a les parets sostre o terra rocosos de les cavitats produïdes per un corrent d'aigua.

La forma bàsica, s'allarga en el senti del corrent, és més ample i més profund del costat d'on prové la circulació; hi ha qui ha destacat la seva semblança al receptacle d'una cullera. Les empremtes de corrent s’originen per l’acció corrosiva de les aigües corrents en les parets dels conductes.

La hidrodinàmica d’aquesta generació de formes ha estat molt estudiada en diversos entorns (industrials, conduccions de líquids... ). En espeleologia cal destacar les aportacions del malaguanyat amic Ramon Gabriel que les reproduï experimentalment en laboratori.

Coneixent les seves dimensions, es pot calcular la velocitat del corrent. Curl va proposar en 1966 un diagrama que mostra una relació lineal entre la velocitat i longitud de l’excavació..

En castellà sovint es denominen “golpes de gubia”, en anglès “scallops” i en francés “coups de rouge” o “vague d’érosion”.

Per aprofundir en aquest coneixement hi ha una nombrosa bibliografía, d’entre la que us recomano els següents articles ordenadats del treball mes modern al més antic:

Faulkner Trevor, Letter: Scallops and Dissolution Rate, 2004, Cave and Karst Science, Volume 31, Issue 1

Lauritzen,Stein-Erik, Statistical Symmetry Analysis of Scallops, 1981, NSS Bulletin, Volume 43, Issue 2

Curl,Rane L., Deducing Flow Velocity in Cave Conduits from Scallops, 1974, NSS Bulletin, Volume 36, Issue 2

Curl R.L., Scallops and Flutes, 1966, Transactions of the Cave Research Group of Great Britain, Volume 7, Issue 2

Trobareu els anteriors exercicis d'aquesta sèrie clicant en els seus títols.

4 Neotectònica i estalagmita

3 El Fantasma

2 Canal de volta

1 Desplaçament de les estalagmites

Espeleòleg, segons Francesc Vicens

Francesc Vicens i Giralt (1927) és un dels fundadors del GES i el seu primer president a l'any 1948. Enhorabona i felicitacions pel 60é aniversari!

Es llicencià en dret a l'any 1949, però, com es llegeix a la notícia biogràfica del seu llibre, Avencs i Coves (1958), la seva vocació el menà per altres camins que el de les lleis. En aquesta obra, quedà molt clar, que un d'aquests camins era l'espeleologia, on també fou el primer en presidir la Comissió Tècnica d'Exploracions Subterrànies de la FEM de la FET i les JONS.

Ja des d'aquesta primera comissió es va intentar crear una federació autònoma d'espeleologia que trigà 25 anys en arribar.


Dimiteix l'any 1956, per causa d'ocupacions de caràcter particular. A aquest any, Vicens, era el responsable del grup d’intel·lectuals i estudiants de l'organització política clandestina del PSUC (altres camins i ocupacions particulars).

El 1957 es sotmès a un consell de guerra per un tribunal militar de les forces d'ocupació.

Després de la presó, exiliat a França, Santiago Carrillo, secretari general del PCE, expulsà a varis membres del partit per dissidència, entre ells a Vicens, el 1965, per les seves idees catalanistes, (era membre del comitè executiu del PSUC, amb el nom de guerra, Joan Berenguer i encarregat de la revista Nous Horitzons) i a Jorge Semprún, futur ministre de cultura, que escriví un guió per a Joseph Losey, participant Vicens com actor a la pel·lícula, Les rutes del sur (1978).


Estudiós de l'art i l'estètica, ha escrit varies obres sobre aquests temes (Prolegomenes a esthetique Autre de Michel Tapie (1959), Antoni Tapies o l'"Escarnidor de Diademes" (1967), Artesania: Art popular (1968), Catedral de Tarragona (1970) i Jorge Castillo (1970). Entre 1969 i 1973 dirigí una historia de l'art universal en 10 volums...), començant amb obres de divulgació de la col·lecció Pulga, on trobem L'Espeleologia (1955).

Forjador de la història esportiva de Catalunya (1987). En recent la UFEC li va retre un homenatge, junt amb altres forjadors de l'espeleologia catalana, la FCE edità una entrevista, un fulletó amb un DVD, que ja varem donar referència des d'aquí.

Vicens fou director de la Fundació Miró,(1974-1981). El 1980 s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el que fou diputat al Parlament de Catalunya el 1980-1982 i a les corts espanyoles el 1982-86. Posteriorment s'afilià a Iniciativa per Catalunya, el 1991, des d'aquest any fins al 1995 fou regidor a l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.

Quan a Vicens se li pregunta, quina ha estat la seva vida pel que fa a l'espeleologia, diu que llegim Avenc i Coves, i allà ho trobareu tot.

Encara que la principal obra espeleològica de referència de Vicens, ha quedat clar, és Avencs i Coves, avui reproduirem una altra, no tan coneguda però també de molta importància.

Tractant-se d'un veritable assaig, que ha vençut el pas del temps i excepte en algunes qüestions tècniques la seva temàtica és completament actual.

L'escrit va més enllà d'una reflexió o una divulgació del concepte de l'espeleòleg, doncs ens introdueix en alguns aspectes del que s'ha vingut a dir, la condició humana, que a la fi, és la que reflecteix el text, fent-se una adaptació personalitzada per a l'espeleòleg. Parts d'aquest escrit, després, foren reproduïts, seguits o al llarg del text, al llibre que hem fet referència.

Francesc Vicens, sempre ha estat a la disposició dels espeleòlegs, ha acudit quan s'ha demanat la seva presència.

Rebí el meu agraïment, felicitacions i admiració. De ben segur que alguns dels paràgrafs que gaudirem a continuació es mereixen ser reproduïts en propers llibres d'iniciació, divulgació o història de l'espeleologia. Gràcies.

F. Miret

Simposi Cenotes del Yucatan

Darrerament ens hem fet ressò dels molt interessants cenotes i les seves implicacions amb el món maia.

Justament aquests dies s’ha celebrat un simposi del que reproduïm la seva presentació i dades de contacte, alhora que aprofitem per incloure una sèrie d’imatges, un text descriptiu i finalment un parell de vídeos d’entre la gran quantitat que podem trobar al YouTube.

La península de Yucatán correspon a la part que emergeix de la plataforma continental de Yucatán, que comprèn una extensió de 300 000 km2 i que separa al Mar Carib del Golf de Mèxic. A la península, els trets orogènics (formació de muntanyes) estan pràcticament absents, la qual cosa és singular en el context Mexicà; 90% de la seva superfície està a menys de 200 msnm. La península no té drenatge superficial a causa de la litologia, i el riu Fondo a la frontera amb Belize és l'únic sistema fluvial de la península.

El terç nord i la meitat oriental de la península és un carst de plana, amb elevació màxima de 10 m, composta per seqüències de capes horitzontals de calcàries i dolomies del Terciari Tardà. Al llarg de la costa nord aquests dipòsits consten de calcàries compostes per closques de bivalves, compactades densament. A la costa nord-est els dipòsits del Quaternari són del Plistocè i la seva extensió i topografia a la costa s'interpreten com a carbonats supramareja'ls (formats per sobre del nivell de les marees) que reflecteixen els moviments de la línia de costa, la qual cosa és consistent amb la formació de cavitats extenses de la dissolució subterrània associada a l'haloclina (capes d'aigua on la salinitat de l'aigua canvia ràpidament amb la profunditat) i la seva profunditat en relació amb el nivell del mar.

La topografia de la península presenta com a tret més important als cenotes. Aquests es concentren a la part nord, al llarg d'una línia imaginària situada entre Tulum, Quintana Rosego i Campetx, i disminueixen cap al sud de la península. La roca carstificada es caracteritza per la seva alta permeabilitat i un gradient hidràulic gairebé nul; l'aigua d'origen meteòric s'infiltra i acumula al subsòl, formant una capa d'aigua dolça prima que flota sobre una massa d'aigua salina, més densa, l'origen de la qual és la intrusió marina natural. El contacte entre ambdues masses d'aigua, dolça i marina, forma una zona de barreja o haloclina que en conjunt conformen un component geològic important de l'aqüífer. La capa d'aigua dolça constitueix l'única font d'aigua dolça a la península de Yucatán, des de temps prehistòrics, renovable només per la pluja estacional.

Aquest aqüífer és, per les seves característiques, intrínsecament vulnerable a la contaminació. La massa d'aigua marina ingressa per la costa a la península i arriba fins els 110 km terra dins en l'estat de Yucatán. En estudis recents, realitzats per Patricia Beddows, s'ha proposat l'existència d'una circulació salina profunda transpeninsular, derivada de les diferències en el nivell del mar entre el Mar Carib –més elevat– i el Golf de Mèxic, amb menor elevació.Els descensos en el nivell del mar durant l'Holocé van obligar tant humans com a part de la fauna a ingressar a les coves per accedir a l'aqüífer, la qual cosa explica els registres paleontològics i antropològics que avui trobem al subsòl de la península. El nivell actual del mar es va aconseguir fa 5 000 anys aproximadament.

A la planura nord de Yucatán, on no hi ha corrents d'aigua superficials, els cenotes són l'única font natural d'abastament del vital líquid i un dels trets del terreny més sobresortints. Els cenotes més coneguts són els de forma rodona, amb parets verticals, en els que es troba exposat l'aqüífer (ts'ono'ot); l'exemple més famós d'aquest tipus és el Sopo't Sagrat de Chichén Itzá. Hi ha altres formes de cenotes en els que la boca és d'un diàmetre de menors dimensions que el de l'embassament (cridats ch'e'n, perquè semblen pous des de la superfície) i cenotes-coves (aktún) en els que l'aigua a vegades es localitza a gran profunditat i en alguns casos són secs. També són cenotes les depressions amb forma de bol conegudes localment com aigualides (akalché), i llacunes o llacs quan aconsegueixen grans dimensions.

En l'orient de Yucatán moltes d'aquestes dolines no aconsegueixen el nivell freàtic i se'ls denomina rejolladas, encara que a vegades tenen una part humida en els fons i es coneixen amb el nom maia de dzadz.

Fins a quin punt van ser els cenotes i les zones de cenotes determinants per a la ubicació dels assentaments humans de Yucatán?

Extractat d’un text de Tomás Fotja Negrón. Investigador del Centre INAH Yucatán.