Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noves espècies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noves espècies. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 d’agost del 2017

Projecte Bioespeleològic Atlas al Marroc (2)

Hem anat rebent notícies, via mail, de l'expedició del Projecte de Bioespeleologia Atlas al Marroc, una activitat organitzada per membres de ls SIE de l'Àliga i l'Associació Catalana de Bioespeleologia.

El dia 9 d'agost del 2017 van iniciar el viatge en Floren Fadrique i el Jordi Thomas, arribant a Almeria al vespre. A mitjanit han pres el transbordador fins a Melilla, on hi han arribat a les vuit del matí del dia 10.

Quan ha enviat les notícies estaven a prop de la frontera amb Marroc. Diu en el seu escrit: ...Ja estem arribant a la frontera, veurem quins problemes tindrem en aquest "Cafarnaüm" que sempre s'organitza...

Tenen la previsió de marxar cap a la ciutat de Taza, a un parell d'hores de cotxe, on s'han de trobar amb l'amic Makram Leknizi, un espeleòleg marroquí que ja ens va acompanyar l'any passat durant tota l'expedició.

Les previsions de treball són (al final veurem que es modificaran):

-Zona dels voltants de la Daya Chicker, a les poblacions de Merrahoua i Bab bou Idir
-Zona d'Azrou
-Zona de Beni Mellal i Tagleft
-Zona d'Ait Mehammed


Com sigui que no s'han pogut obtenir els permisos oficials per presentar a les autoritats locals, s'ha descartat visitar les zones de la serralada del Bou Iblane (entre Taza i Azrou) i Berkane-Takerboust, per Oujda, ja que en anteriors ocasions no vam ser ben rebuts per no portar les corresponents autoritzacions.

Diari enviat pel Flore Fadrique en diversos mails:

-10 d'agost. Ja al Marroc.

A la frontera, com quasi sempre, un desastre. Quatre hores de discussions, registres i paperassa.
Vam arribar a Taza on ens van trobar a Makram amb un retràs de cinc hores.

Pugem a Bab Bou Idir on ens trobem amb Younes el Kasmi, gerent de la cova turistica del Friouato.

Comencem la expe practica amb la recol·lecció a la cova Riviera de Chara, on tenim la sort de trobar una bona sèrie de Trechus gigoni, a més d'altres coleòpters i el més interessant, un volum important d'aranyes, entre les que suposem unes quantes Lepthyphantes que és el nostre principal objectiu.
Per aprofitar el viatje, baixem a l’avenc Trou de la Piste: nova recol·leccio d’aranyes. Al vespre entrem a lacova Kef Admam, on tenim la intenció de capturar una Lepthyphantes molt determinada de la que tan sols disposem d’ una femella, tenint la sort de capturar-ne un exemplar.


-11 d’agost: Acompanyats de Younes, visitem la Kef Bab el Arba, un engolidor quer recull un cabal esgarrifós en època de pluja. Baixem uns 25 m amb dos rappels i uns dos-cents metres de galeries. No trobem masses Lepthyphantes ja que de seguida es troba la zona isotèrmica de la cavitat (les Lepthyphantes no són massa troglòbies i viuen en la zona d'entrada i intermèdia de les cavitats). A més pensem que les avingudes ho arrosseguen tot.

-13 d'agost: Baixem a l’avenc Bab Bou Idir. Una cabra en estat de putrefacció ens dóna la benvinguda justament al ressalt d'entrada. Malauradament la invasió de milers i milers de mosques i larves de mosques (Sarcophaga sp.), ha eliminat tota la fauna de la zona intermèdia de la cavitat. Tirem avall desgrimpant dos o tres ressalts quasi pous, un rappel de deu metres i ens trobem a la xarxa base de la cavitat. Com també és un engolidor, ens trobem una fauna relativa, encara que abundant.

Al vespre visitem la grotte de Sidi Megbeur I. Un pou de dotze metres ens permet arribar al fons per intentar capturar la Lepthyphantes taza, però no ho sabrem fins que, a la tornada, es classifiqui el material de bio recol·lectat. Tornem al nostre refugi del Friouato on tenim muntat el campament base i a on gaudim de l'hospitalitat de Younes, atent a qualsevol necessitat per solucionar-la. Demà tenim intenció d'arribar a Ain Khala i Ain Leuh on hi han unes cavitats ja conegudes, per fer la recol·lecció de Trechus espanoli i que no sabem res de les aranyes que poblen les cavitats d'aquesta zona. Haurem de raonar i discutir amb el caid o el mokadem de la « province » a veure si tenim sort o ens foragiten com altres vegades.

-14 d'agost: Situació fallida a Ain Leuh per fer cavitats a Ain Kahla (Azteque Tartare, etc.) amb la mala sort que el sifó d'entrada d'aquesta hi era buit i es podia passar, cosa que en tres intents en anys passats no ho havíem aconseguit. Mala sort.

Hem demanat permís d'estada i per fer les coves i la policia ens ha remés al caid, però aquest hi era de festa (en un dilluns?). Amb aquest plan fumut, abandonem l'impressionant bosc d'enormes i altíssims cedres i alzines i marxem cap a Taglefth, segurs de trobar el suport d'en Said Maauni, valedor de les nostres activitats en aquesta zona. Hem dormit en un, diguem-ne hotel?, de Beni Mellal.

15 d'agost: Després d'aconseguir el preceptiu permís del caid, hem fet la ifri Boutadart, avenc d'uns trenta metres de fondària, amb una bona recol·lecció de fauna subterrània. Demà intentarem fer la ifri Bouizem, en la que esperem altra bona cacera però no tan abundosa com avui, ja que la cavitat és un avenc més petit i més obert a l'exterior. A la tarda intentarem anar a la ifri Ihmamne, una cova amb galeries immenses però seques i un tant polsoses. La calor continua amb un caire gairebé insuportable inclòs per a mi (44 graus).

16 d’agost: A Ait Schkounda, hem dormit en casa d’en Hussein Essalhi, conegut nostre de fa anys. Merçés al seu guiatge ens  vam poder apropar a la ifri n' Izemour i el Jordi i el Makram ja tenen la topo ben bé feta.

Avui tenim previst fer la ifri el Mansour, cavitat d'uns 25 metres de fondaria, amb una serie de  resalts força complicats pel fangeig que ens trobem a partir dels deu metres. Unes desgrimpades i alguna patacada de més ens portem a una sala final. No trobem cap coleopter troglobi, abundants en canvi els araneids, (aranyes i uns enormes opilions).

Tornem a la ifri n'Izemour, que està relativament a prop, per acabar la topo i arreplegar quelcom mes de  fauna. En acabant i quan anem a Ait Schkounda ens trobem al mokadem del poble que ens diu que el caid de El Ksiba ens vol veure. Endevinem problemes!

Despres de varies hores de avantsala, el caid ens diu que no  volen  problemes i que res de fer cavitats. Sort que ja tenim un bon plec de treball fet. Amb aquesta situació, decidim, i ja amb mentalitat de tornada, tornat a Bab Bou Idir, amb els nostres amics del Friouato on, estem segurs, no tindrem cap problema per fer cavitats o simplement restar en un lloc.


20 d’agost: De nou en Bab Bou Idir, amb el nostres amics i colegues de Friouato. Unes hores de descans  i decidim baixar a la Kef Izoura, cavitat propera al campament base, amb idea de capturar (sense resultats) algun coleòpter Trechus groubei, però sí bastantes aranyes, inclós en la zona isotérmica de la cavitat, potser arrossegades per l'aigua i també diversos  coleòpters bastant pigmentats. De cop i volta, la sorpresa: sota d'una pedreta, i quan jo ja estic tremolant de fred, trobo un coleòpter estafilinid que em fa recordar un Domene, despigmentat, estilitzat i amb un notable tamany.

Esperem més notícies, tot i que sembla que ja van tornant.

dijous, 2 de febrer del 2017

Expedició biospeleològica ATLAS 2016 al Marroc 2 (2)

Segona part: -3: Agoudal i Imilchil.  -4: Agadir; Tizgui N´Chorfa i Puits Cochrisco
SEGONA PART: Des d'Agoudal fins al final del viatje.

-Dia 22: Resseguint les pistes que deixem abans, unes parts amb ferm i altres amb terra, i amb unes timbes impressionants, arribem a Agoudal a la nit, enmig d'una zona semidesèrtica i després de passar per Imilchil i els seus coneguts estanys amb romàntiques llegendes, pernoctem en un alberg força còmode. Ací pretenem visitar una gran cavitat molt interessant: la Akiam ins er Rebbi, ja coneguda per nosaltres en anteriors expedicions, tant de BIOSP com d'altres grups (ERE, etc). Parlant amb el responsable de l'alberg, sembla que no tindrem cap entrebanc per visitar la cavitat i fer el que vulguem dintre. Tant de bo que sigui així.

-Dia 23: Ben d'hora, resseguim la pista, força malmesa, fins a arribar a prop de la cavitat. Després de tants anys, em costa situar-la, però amb un parell de voltes es troba el camí que puja fins a la cova, força coneguda a la contrada per les llegendes que la volten i per alguns arranjaments d'obra per, un dia, fer-la turística.


Cova Akiam ins er Rebbi
Tenint en compte que aquesta cavitat està situada a 2.700 m s.n.m., pateix del que nosaltres diem "el mal d'altura" de les cavitats: a més altitud, menys biodiversitat. Això ho hem copsat a cavitats de Pirineu i del Maestrat, i sembla que ací també es repeteix. Malgrat les condicions idònies de temperatura (10ºC) i humitat (78,5%) la fauna és tan escadussera que tan sols agafem el que semblen ser uns col·lèmbols diminuts, a més d'aranyes amb característiques de ser exteriors, caçades a la boca de la cavitat. Aquesta cavitat és una surgència força activa, que drena l'altiplà superior. Tot l´any es manté un cabal de tal volum, que últimament han fet una canalització fins al poble, per tal d'abastir d'aigua de boca a Agoudal.

Intentem localitzar una cavitat de tipus tectonic a pocs quilòmetres de l'anterior. L'aduar (petit poblet de quatre cases) que vam trobar fa uns anys al peu del turó on hi és la cavitat, ara resta desert i despoblat. Hi recordo unes escletxes prou fondes, molt polsoses, amb unes restes de construcció per aprofitar l'aixopluc que oferia la muntanya. Parem un pastor que troben, i ens diu que "ils sont colmatés", o entenem quelcom així, volent dir-nos que estaven colgades o ensorrades. Ho deixem.

Una nit més a l'alberg d'Agoudal, on trobem una colla de jubilats francesos que ens conviden a una ampolla de vi blanc. S'agraeix!

-Dia 24: Marxem cap a Agadir, on esperem fer un una bona feina en una sèrie de cavitats que ja tenim previst visitar.

D'acord amb els plans previstos, quan arribem a aquesta ciutat ens posem en contacte amb l'Association Sportive de la Speleologie de Agadir. Al darrera han quedat centenars de quilòmetres amb unes condicions deplorables per l'estat de les carreteres i per la circulació caòtica i suïcida dels camions i autobusos. Sempre tenim en compte no circular de nit, però a vegades un recorregut no previst o una ruta desconeguda ens obliga a fer carretera de nit, quan el tràfic es multiplica per cent, a causa de la sortida de camions i autobusos per evitar els controls policials. Tothom va la a la seva, amb uns avançaments d'allò més irregulars, fent servir unes llums incorrectes o poc adients quan es porten, o bé fent un ús abusiu del seu volum i tonatge.


Local de l'Association Sportive de la Speleologie de Agadir

-Dia 26: Després de passar la nit en un hotelet força conegut per nosaltres i a un preu molt assequible, ens entrevistem amb Lahoucine el Faouzi i Aziz Higuious, representants de l'Association Sportive de la Speleologie en una reunió una mica tensa, on exposem el projecte d'investigació actual, entregant un dossier que recull les nostres intencions. Ens comuniquen que si volem continuar amb la nostra tasca, deurem formalitzar un conveni de col·laboració entre una universitat d'Agadir i altra entitat semblant del nostre entorn a Catalunya.

Amb aquestes condicions i sense cap comiat ni salutació acabem la reunió, rebutjant l'oferiment d'un membre de la seva associació com a guia, ja que les condicions i el preu proposats considerem són molt abusius. Amb tot aquest enrenou, trobem molt a faltar el consell i empara de Miguel Ulpiano, company espeleòleg i funcionari del Consolat d'Espanya en Agadir. Malauradament, a hores d'ara resta jubilat i malgrat totes les gestions, ens ha sigut impossible localitzar-lo.

-Dia 27: Amb aquestes premisses, pugem a Tizgui N´Chorfa, petita localitat amb un munt de cases esparses i molt propera a la cova Win Tindouine, i reservem hostalatge en un alberg (gite d'etape) amb menjar i aigua calenta inclosa. En aquestes alçades de l'expe, i després de bivacs al costat de la carretera i llaunes de "fabada" i tonyina, cal donar-nos una mica de comoditat i netejar-nos la quisca de dies i la pols de les cavitats que ja portem a sobre.

La previsió és recol·lectar en tres coves: Wit Tindouin, ifri Tagadart i Imi Ougoug. Aquesta és la nostra intenció, però trobem un equip de l'Association Sportive de la Speleologie prenent mides a la boca de la Win Timdouin, presumiblement per instal·lar una reixa i substituir la que hi ha, que es pot superar per baix o per dalt. Amb aquesta situació, es decideix, de moment, anar a la ifri Tagadart, surgència activa de pocs metres de recorregut, per culpa d'un sifó al poc de l'entrada, i que fa un temps va ser bombejada per un equip d'espeleòlegs d'Andalusia, encara que no van poder avançar gaires metres més.

S'escorcolla a fons l'escàs espai que presenta la cavitat. A la tornada, el vigilant de la cavitat ens autoritza a donar una ullada a la boca de la Win Tindouine i així donem per finalitzat l'escadusser reconeixement de les cavitats de Tizgui N´Chorfa, oblidant-nos de la Imi Ougoug, interessant i activa surgència, de la que desconeixem la situació.

-Dia 28: Al matí següent, copsant les dificultats trobades, decidim fer via cap als Puits Cochrisco, important zona càrstica al nord d'Agadir. Hem decidit no arribar fins a Sidi Ifni, ja que l'any passat es va fer un reconeixement i recol·lecció exhaustius a les cavitats de Souk el Tleta des Aksass, i donem per acabada aquesta zona.
 
Una de les moltes depresions de la zona

Instal·lant el següent pou de la CA-8
La pista fins al Puits Cochrisco és llarga i complicada, són quasi trenta quilòmetres de sotracs i pedregam. Sortim d'Azour ou Aghroud, a la vora de la costa de l'Atlàntic, impressionant per les seves onades i platges immenses i dunes consolidades (sahel). Pugem mol lentament, a causa de les dolentes condicions de la pista i el pes del remolc on portem tot el fato i el material que necessitem.

Trobem l'altiplà on estan situats els Puits Cochrisco. Mengem una mica i intentem muntar el campament, però en el terreny tan pedregós no troben cap lloc per plantar la tenda. Fins ara no hem pogut muntar la nova tenda que portem, a causa de les arribades tardanes als llocs o a les incomoditats del terreny, i tot això ens ha obligat a fer bivacs, dormir en albergs o invitats a casa d'algú. De nou, bivac. Sort hem tingut del temps, força agradable de temperatura i cap intent de pluja.

Com tenim encara unes hores de llum, decidim fer alguna cavitat de les moltes que hi ha als voltants. Ens decidim per dues que ens són desconegudes: la CA-8 amb una fondària de 60 metres, que la faran el Carles i el Makram, i altra que hem trobat que faré jo: una boca petita i un sondeig a la pedra ens revela una fondària d'uns deu metres. A la boca de la CA-8 hi ha un parell de spits posats per mi l´any 2003. És important el trepant, en prevenció del que es pugui trobar a baix. Malauradament, es queda amb la bateria esgotada fent la instal·lació del pou següent.

La segona cavitat, que teòricament és un pou de deu metres, es converteix en quelcom bastant més gran. Un quaranta de corda em porta a un pou cilíndric que no s'acaba mai. Les pedres llançades toquen un replà de dos pams i no cauen al buit; amb raó no se sent res més. Penjat a l'extrem de la corda, es veu la continuïtat del pou. Es recol·lecten, per les parets del pou, algunes aranyes. Després, consultant el catàleg, identifiquem la cavitat: és la CA-6, amb un únic pou de noranta metres.

També es fa una bona collita en una petita cavitat que travessa la pista per baix, i que no està catalogada: una galeria descendent d'uns deu metres, porta a una gatera i una saleta amb certes condicions d'humitat. Aquesta cavitat l'hem anomenat CA-11, seguint amb la numeració del catàleg.

Considerant que ja l'any passat es van fer unes bones recol·leccions en aquesta zona (avui hem fet cavitats que no vam tindre ocasió de fer anteriorment), parlem de la possibilitat de donar per tancada la recerca en els Puits Cochrisco, deixant de banda les cavitats de Souk el Tleta des Aksass, també prou escorcollades en l'expe de l'any passat. A més, ja fa molts dies que treballem i els ànims estan poc o molt apaivagats. Es decideix, de comú acord, començar a tornar, amb la idea de fer alguna cavitat interessant que no s'aparti massa de la ruta convinguda. Fem d'una tirada la ruta fins a Taza.
La Grotte Friouato.
A dalt, el pou de -160 m amb les escales d'accés (X).  A baix, la zona X de les escales 
-Dia 29: Ens trobem de nou amb els companys de la Friouato, on mengem i dormim mercès a l'amabilitat de Jounes el Kasmi. Aprofitant l'avinentesa, es dóna una ullada a la Ghar Bied, cavitat on vam trobar l'únic exemplar del coleòpter Trechus groubei vàlid pels nostres estudis d'ADN que es va fer d'aquest gènere. Nova recol·lecció d'aranyes. A més, també fem un petit escorcoll en les galeries d'una mina propera a la cavitat, guiats per vilatans d'Ain el Ouda, aduar proper a la cova.
La cova Ghar Bied, a Ain el Ouda

Ara sí que ja donem per tancada l'expe. Deixem Makram a Casablanca, no trobant paraules per agrair la seva col·laboració i recolzar per part nostra l'interès que ha demostrat per la biologia subterrània. Han sigut vint dies intensos, amb moltíssims quilòmetres, 4.000 al Marroc, fets sota unes condicions força complicades, escorcollant el terra i parets de vint cavitats, amb activitat a un ritme trepidant, tot aprofitant el temps al màxim, sempre per poder fer alguna cavitat més.

Des de Casablanca, tornem a la península per Ceuta, arribant a Tarragona l’1 d’octubre amb 5.400 Km a l’esquena.

Tot aquest treball no s'ha limitat al temps que ha durat l'expe: un mes abans es va haver de preparar material d'espeleo; comprar menjar; estris d'acampada; recanvis pel cotxe; bidons de gas-oil de reserva..., tot el que en molts llocs de les zones rurals de Marroc no es pot trobar: un volum per omplir fins dalt el remolc i un pes de sis o set-cents quilos.

A més, organitzar l'expe en tots els sentits: temps disponible i horaris de tot tipus; zones a treballar; cavitats que trobarem; rutes que s'han d'agafar; mitjans amb els quals poden comptar; quin tipus de material biològic té una importància especial; entitats o persones que poden col·laborar amb la nostra tasca al Marroc; plans alternatius en cas de fallida de qualsevol situació... Treballs que s'han portat a terme pels membres de BIOSP, especialment el Lluís, amb la seva vessant de relacions públiques.


Ara s'haurà de preparar i estudiar el material biològic recol·lectat i veure quines sorpreses tindrem al trobar, potser, espècies noves. S'ha de tindre en compte que, segons les nostres referències, els araneids cavernícoles del Marroc són pràcticament desconeguts: del material recol·lectat en anteriors expedicions tenim set espècies noves del gènere Lepthyphantes, i cal comptar amb la munió de gèneres i famílies d'aquest ordre. També es deurà tindre en compte tota la resta de material biològic recol·lectat: coleòpters, miriàpodes, etc.

No volem acabar aquesta nota sense fer paleses les creixents dificultats que sovint trobem al Marroc per desenvolupar la tasca que ens hem proposat. Esperem que els contactes amb entitats culturals i els futurs convenis de col·laboració es puguin portar a terme i facilitar-nos els permisos sobre el terreny.


Fins la propera expedició!

Autor de l'escrit: Floren Fadrique.

dimecres, 1 de febrer del 2017

Expedició biospeleològica ATLAS 2016 al Marroc. 1 (2)

A la boca de la cova Akhiam ims er Rebi


Primera part (de 2): des de l'inici fins Agoudal

En Floren Fadrique ha escrit una crònica de l'expedició biospeleològica al Marroc, en dates del 13 de setembre a l'1 d'octubre del 2016. Ja en van divuit d'ençà que es va iniciar aquest Projecte de Biospeleologia Atlas al Marroc l'any 2001.
Zones visitades en l'expedició del 2016:  1-Taza; Daya Chiker.
2- Jbel Bou Iblane.  3- Taglefth; Fariata i Tagzirt.  4- Agadir

ATLAS 2016:

Una vegada més i superant els entrebancs que sempre es presenten, hem fet l'expedició d'enguany al Marroc. Continuem amb la recol·lecció d'aranyes, tot destinat a un projecte encetat fa un parell d'anys, sota la direcció del Dr. J. A. Barrientos, biòleg i professor de l'Universitat Autònoma de Barcelona.

L'objectiu que ens hem proposat, força ambiciosos, és principalment la recol·lecció d´exemplars útils per a l'estudi posterior, és a dir no immaturs o femelles, d'aranyes del gènere Lepthyphantes, en cavitats de, pràcticament tot el Marroc, des del nord del país, Taza, fins a Sidi Ifni en el sud. Això ha representat fer més de quatre mil quilòmetres per Àfrica, a més del recorregut dins la península

L'equip, més aviat reduït, el formem Carles Fontgivell i l'autor d'aquest post. A més i mercès a les gestions de Ll. Auroux, vam comptar amb l'ajut inestimable de Makram Leknizi, un espeleòleg de Casablanca, que es va oferir a participar durant tota l'expedició. Hem de dir que la seva col·laboració va ser imprescindible per aconseguir els objectius previstos: parlar amb els naturals del país per aconseguir informació, gestions amb les autoritats locals, etc.

-Dia 13:Sortim i fem via cap Almeria, on agafem el ferri que ens deixarà el 14 a Melilla, on arriben a primeres hores del matí i una mica preocupats pels entrebancs que suposa passar la frontera de Beni Enzar pel volum de gent i vehicles que de segur ens trobarem. Ens emportem la gran sorpresa de no trobar a ningú: som els únics. No havia passat mai això. Els gendarmes ens expliquen que és la festa del Corder (Eit el Adha), i que tothom hi és a casa de celebració. Tampoc trobem a ningú per la carretera, amb el que podem fer via amb molta tranquil·litat i rapidesa cap a Taza, primera zona de treball d'enguany. A més, prenem l'autopista des de Taourirt a Taza, el que ens estalvia carreteres en mal estat i travessar poblacions. També anem sols.

Ens retrobem amb Makram a l'estació d'autobusos de Taza, tal com ja havíem convingut, i després de les presentacions de rigor, pugem a Bab Bou Idir. Volíem entrar a la cavitat turística "Friouato" on el responsable, Younes el Kasmi, ens comunica que roman tancada per manteniment.
La Daya Chiker en les dues versions: seca i inundada en èpoques de plujes 

Aquesta zona de la Daya Chiker presenta un extens i molt desenvolupat carst, amb un gran nombre de cavitats, moltes d'elles amb un recorregut i fondària importants: Kef el Sao amb -200 m, Friouato, amb 270 de fondària i 1700 m de recorregut, Kef Nahal Tikhoubai, amb -300, Ghar Chiker amb més de 6000 metres de recorregut, etc. Biològicament, és una zona molt interessant per les troballes de noves espècies de coleòpters fetes per BIOSP en anteriors expedicions.
El Floren ensenya al Makram i el Younes a recol·lectar fauna
Dia 14: Amb el guiatge de Younes, que ens acompanyarà durant cada dia que hi serem a Taza, fem la primera recol·lecció en una cavitat visitada durant la primera expe d'aquest projecte, en 2001, la Ghar Bou Slama, cova d'uns cent cinquanta metres de recorregut, amb un parell de zones inundades. Tots quatre ens dediquem a arreplegar aranyes, col·lèmbols i algun campodeid, ja que Younes i Makram estan molt interessats per la biologia subterrània, i especialment aquest últim, que ens ha manifestat el seu desig d'aprofundir en el coneixement de la Biospeleologia.

Dia 15: fem dues cavitats més, força conegudes per nosaltres: el Trou de la Piste i la Riviera de Chara. Aquesta última cavitat tenim la sort de trobar-la mol baixa d'aigua, el que ens permet treballar amb certa tranquil·litat i comoditat, a més capturem una sèrie interessant del coleòpter cavernícola Trechus gigoni. En les anteriors visites fetes, cinc o sis, no se n'havia trobat cap. A més, es recuperen uns restes de coleòpters curculiònids força interessants, agafats en un lloc de la cavitat en què hi ha unes arrels procedents de l'exterior, el clàssic hàbitat seu.
La cova Riviera de Chara
El Younes ens invita a sopar a casa seva i fem un repàs de la situació del treball fet i del que ens queda per fer. Anem a dormir a les instal·lacions de la grotte Friouato.

-Dia 16: ens proposem fer tres petites cavitats: les Grottes de Sidi Megbeur, amb un potencial biològic d'araneids important: Lepthyphantes i un quernet (Chthonius longesetosus) del que tan sols se'n coneix un exemplar, capturat per P. Strinati el 1974. La sequedat d'aquestes cavitats no dóna per una fauna més especialitzada que no siguin els araneids. Això no obstant, fem una bona recol·lecció d'aranyes i un quernet, que possiblement és el Chthonius d'aquesta cavitat descrit per Mahnert el 1976.

Després, Younes ens porta a una "primera" descoberta per ell: Kef Maamram, un avenc d'uns cinquanta metres, amb un parell de fraccionaments instal·lats per ell mateix. Com a responsable que és de la Grotte Friouato i com a especialització, ha fet un curs de tècniques d'espeleologia vertical a França, aconseguint una tècnica molt actualitzada i depurada. A banda de les aranyes de rigor, es capturen una sèrie de coleòpters Laemostenus força interessants, que haurem d'estudiar.

Com sigui que ens queda un cert de temps, anem a recol·lectar a la Grotte de Bab bou Idir, nom afrancesat de Kef el Azrak, engolidor d'uns quaranta metres de fondària i diverses galeries que finalitzen en sifons. La conca de recepció d'aquesta cavitat fa que, amb una pluja una mica intensa, quedi inundada fins a la boca, com sovint succeeix a moltes cavitats del Marroc. És una bona mostra les empremtes del nivell d'aigua en les parets d'aquesta cavitat.

-Dia 17: Acabat el treball en la zona de Taza, ens dirigim a Merhraoua, al massís de Jbel Bou Iblane. Després d'alguna dificultat per trobar un lloc adient per dormir, pretenem baixar a la "Tlat Izra" avenc situat a uns 2.100 m d'altitud on es va trobar per primera vegada el coleòpter cavernícola Trechus iblanensis. Però tenim la gran sorpresa de trobar-la taponada amb tres enormes rocs encaixats a la boca. El guia local, un jove sordmut que ja coneixem de fa anys, ens porta a altres petites cavitats verticals del voltant, que no tenen cap condició per a la fauna subterrània donada l'extrema sequedat. Malgrat tot fem l'habitual recol·lecció d'aranyes, ja que aquestes no són tan exigents amb les condicions de l'hàbitat.
La serralada Jbel Bou Iblane, un paratge erm del tot
Quan ens proposem anar amb el guia a una de les cavitats que teníem previstes per recol·lectar exemplars d'una aranya Lepthyphantes nova, ens ve el "mokadem" (agutzil) de l'aduar de Bou Iblane i ens comunica que el Caid no dóna permís, no tan sols per fer cavitats, sinó per romandre en aquesta zona, al·legant el perill (era improbable) d'un possible temporal. Makram intenta negociar amb l'agutzil però ens indica que les decisions del Caid són inapel·lables. Malgrat la prohibició, podem fer una visita ràpida a l'Ifri Gidaire, una cavitat que bufa una barbaritat i que possiblement té comunicació amb la xarxa subterrània de la zona.

-Dia 20: Una mica escuats per la primera complicació de caràcter legal, decidim arribar-nos a Taglefth, la tercera zona prevista. Suposem que amb l'empara de Said el Maaouni, antic conegut nostre, no tindrem cap problema. Efectivament, les gestions d'en Samir, fill de Said i de Makram davant el Caid, ens dóna via lliure per poder treballar ací
.
Amablement invitats per Said el Maaouni sopem i dormin a casa seva, i acompanyats per Samir, ens dirigim a la Ifri Bouizem, cavitat vertical d'uns deu metres, molt oberta a l'exterior i bastant seca. Fem l'habitual recol·lecció d'aranyes. Ens adonem que un dels vilatans dels quals han acudit per veure l'espectacle de com baixem, ha trucat al Caid amb l'andròmina de mòbil que porta, per dir-li el què estem fent. Ara entenem com els caids de qualsevol lloc s'assabenten d'on estem i del que fem. Hi ha una catèrvola d'espietes informant de tot. Per sort, tenim el permís verbal del caid de Taguelfth i l'espieta es queda amb un pam de nas i suportant els meus comentaris, que encara que no els entén, se'ls imagina.
Cova Ihmamne, que vol dir cova del colom

La pròxima cavitat serà la cova Ihmamne ''grotte du Pigeon'', una surgència fòssil de l'altiplà superior, amb una marxa d'aproximació de més de tres hores, absolutament seca i polsosa, amb un miserable 40 % d'humitat i una temperatura força elevada, 17,3 º C, malgrat que estigui situada a 1.200 metres d'altitud. No trobem res de fauna en els cinc-cents metres que entrem, ni tan sols els clàssics psocòpters ni els habituats coleòpters en les condicions d'humitat més dolentes. Algunes aranyes exteriors, capturades a la boca i prou. A més, observem moltes excavacions irregulars que el guia ens diu que són causades pels buscadors de "tresors". Al costat d'aquesta cavitat n'hi ha una altra que el guia ens va dir que també era seca del tot. No la vam visitar. Per sort, en arribar a la població d'Aglefth, el guia amablement ens invità a menjar a casa seva.

-Dia 21: Ens apropem a Fariata i Tagzirt, dues poblacions properes a Beni Mellal. En una de les expes anteriors, es van agafar (amb un risc legal notable, com quasi sempre) unes aranyes Lepthyphantes noves que interessa tenir-ne més exemplars per a l'estudi. Malauradament, en l'entrevista que vam tindre amb el Caid, després d'hores de fer-nos esperar, no va ser massa afortunada, ja que no va entendre els interessos científics que nosaltres preteníem, i adduint una manca de documentació legal del ministeri de l'Interior i del ministeri de Cultura, i tot parlant un castellà molt correcte, ens va prohibir l'accés a les altres cavitats que preteníem visitar.

-Dia 22: Per apaivagar l'ensurt, vam pensar d'apropar-nos a una altra cavitat de Aglefth, prop de Taglefth, molt coneguda per nosaltres per ser l'única on s'ha trobat la Irinea, un nou subgènere de coleòpter cavernícola que vam descobrir durant l'expedició de l'any 2005. Amarga decepció: la ifri Ousgre sembla que ha passat a millor vida, colmatada pels sediments arrossegats des de la dolina on es troba (per l'extensió, més una uvala o un polje): la boca és un tap de terra, brancam i blocs de pedra, encara que veiem difícil que la cavitat hagi quedat reomplerta, ja que és un pou força ample d'uns vint metres de fondària: potser el tap només hi és a la boca, que no era massa ampla, poc més d'un metre quadrat. Pensem que tal vegada, un dia o altre es pugui obrir de bell nou.
La boca del pou de l'avenc Ifri Ousgre, colmatada
Les pistes d'alta muntanya, passen per indrets desèrtics

La nova pista que estem seguint, que sembla nova, ens està despistant bastant. Té un traçat nou, i les cavitats que teníem localitzades d'altres expes, no les trobem, però tenint en compte les experiències anteriors en les cavitats d'aquesta zona, amb greus problemes d'hipòxia, decidim no escarrassar-nos massa i ho deixem de banda, encara que anteriorment vam localitzar avencs de cent metres de vertical. Per aquesta pista, de potser cent quilòmetres, arribem a traspassar tres colls situats a més de 2.500 metres, amb un paisatge desèrtic, desolat i erm, per anar a Agoudal i Imilchil.

Final de la primera part.

Autor de l'escrit: Floren Fadrique.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Nous coleòpters cavernícoles a Ports i Terol

La nova espècie: Paraphaenops fadriquei, de La Cija de Fortanete, Terol
S’acaben de publicar les descripcions de dos nous coleòpters cavernícoles del gènere Paraphaenops, descoberts a Ports (una nova subespècie: Paraphaenps breuilianus espanoli) i a Terol (una nova espècie: Paraphaenops fadriquei).

Introducció general:

Paraphaenops: Gènere de coleòpters cavernícoles troglobis, altament evolucionats. Fins ara, el gènere només tenia una espècie: Paraphaenops breuilianus, dedicada a Henry Breuil, qui el va descobrir l'any 1914 en una visita a la cova Cambra del Parc Natural dels Ports, Tarragona.

La descripció la va fer Jeannel l'any 1916 com a Trechus (Paraphaenops) breuilianus, o sigui, com a un subgènere de Trechus. Al cap d'uns anys, el mateix Jaennel va passar-lo a gènere. Jeannel, conjuntament amb Candido Bolivar el 1920 els troben també a la cova del Gerret I el Forat del Rastre.
P. breuilianus: Esquerra, dibuix de la descripció, any 1916.  Dreta: fotografia

Al llarg dels anys se l'ha localitzat també en diverses cavitats més dels Ports i, tot i presentar algunes diferenciacions, sempre s'havien determinat com de la mateixa espècie.

Paraphaenops, tot i estar relacionat amb altres gèneres del sud de França i de l'illa de Sardenya, està geográficamente molt aïllat i la seva separació i inici d'evolució específica (divergència) es va produir el el Miocè, més exactamente durant el Tortonià, ara fa uns 10 milions d'anys.

La descoberta:

La primera notícia que l'autor d'aquest post va tenir del descobriment, va ser per una trucada del telèfon l'agost del 2009. Era el Floren des de Miravete, Terol. A La Cija he trobat un Aphaenops, em va dir. Si em punxen, no em surt sang. Com dius?, volia que m'ho repetís. Sí, un Aphaenops, diu amb tot el convenciment del món. Els Aphaenops tenen una área de distribució pirinenca i majoritàriament a la vesant francesa, amb molt poques espècies al nostre país. La cavitat La Cija, dista uns 260 km de l'eix pirinenc, l'hàbitat normal dels Aphaenops, el que ho feia difícil el trobar-ne al Maestrat terolenc, tot i que coses molt més rares s'han vist. Ell insistia: Sí, té una forma aphaenopsiana (aquest terme s'aplica als coleòpters cavernícoles que, sense pertànyer al gènere Aphanops, presenten el cos allargat, abdomen el·líptic, tòrax molt estret i les potes i les antenes molt llargues). O sigui, que "a cop d'ull" s'assemblen.

Part de raó tenia el Floren. Si no va ser un Aphaenops, sí que va ser un Paraphaenops, que en llatí vol dir "semblant a Aphanops". Podem veure a la foto tres gèneres diferents, però tots ells amb aquests trets característics del que es denomina "facies aphaenopsiana" i encara més si els igualem de mida. No és d'estranyar que, en el moment de la captura i amb l'il·lusió de l'instant, el Floren pogués intuir que havia trobat un veritable Aphaenops. Però, si no ho és, quasi!
A dalt: Mides reals. A baix: Els tres igualats en la mida representada
L'estudi:

L'estudi s'inicià a Barcelona, determinant que, molt possiblement, es tractava d'una nova espècie. Llavors ens vam assabentar que el Dr. Vicente Ortuño, de la Universidad de Alcalá de Henares i el seu grup de col·laboradors, estaven treballant també en el gènere Paraphaenops, que si bé fins al moment tenia una sola espècie (P. breuilianus), els semblava que a Ports podien haver-n'hi dues. En conèixer aquest fet es va decidir que ells portessin a terme la revisió del gènere i l'estudi complet. 

Els autors del treball són: Vicente M. Ortuño (Madrid); Alberto Sendra (València); Ana Sofia P.S. Reboleira (Aveiro, Portugal) ; Floren Fadrique (Catalunya) i Arnaud Faille (París), tots ben coneguts en el món de la biospeleologia i que ja hi havien col·laborat amb nosaltres, l'Associació Catalana de Biospeleologia, en sortides a cavitats i anteriors descripcions de noves espècies. Precisament, el descobridor de la novetat, el Floren, també col·labora com a coautor del treball.
Localitzacions de les espècies actuals del gènere Paraphaenops: 1- P. breuilianus breuilianus. 2- P. breuilianus espanoli, nova subespècie. (1 i 2, Ports). 3 i 4: P. fadriquei, nova espècie (3: Engolidor de la bassa d'en Quinyo, Castelló. 4: La Cija, Terol)

L'estudi ha tardat set anys (2009-2016) en ser publicat. És el cas, que jo recordi, que un treball d'aquest tipus hagi tardat tant de temps i això que ja fa més de cinquanta anys que estic dins d'aquest món de la biospeleologia. Pel normal es pot tardar entre un i dos anys, com a molt tres, depenent de la complexitat de l'estudi i també de la facilitat o dificultat de trobar una revista que accepti el treball i el pugui editar, però com aquest cas mai. Tot i així, el més important és que ja hagi aparegut. S'ha editat a la prestigiosa revista digital alemanya Zoologischer Anzeiger.
La Cija. Sala de la Rosa

Les cavitats:

La nova espècie es va trobar a La Cija de Fortanete, també coneguda com la Cija de la Rama. Es tracta d'un avenc (-115 m i 1350 m de recorregut), a prop de Fortanete, Terol. És un avenc tectònic de grans proporcions interiors, amb unes llargues rampes de pedregam, grans blocs i també grans sales, que fa difícil la recerca d'espècimens vius. La relativa gran alçada on s'obre la boca, 1.600 m snm, i la baixa temperatura interior de 8,3°, cal col·locar-la dins d'aquell tipus de cavitats amb escassetat de fauna, tot i que la que les colonitza sempre és molt interessant

La Sima de San Víctor va ser la segona localitat en torbar el nou Paraphaenops. Situada entre Fortanete i l'ermita de San Víctor, és un avenc (-29 m i 388 m recorregut), amb moltes dificultats per circular-hi donada la complexitat de les galeries: inundacions temporals, etc. 1605 msnm 6º
Sima de San Víctor. Galeries superiors

Es dóna la circumstància que fa pocs anys, el mateix Floren va descobrir tres noves espècies de col·lèmbols troglobis a les dues cavitats citades. Es tracta de:

Oncopodura fadriquei, a La Cija; sima de San Víctor (i també a la cueva del Turcacho)

Pygmarrhopalites cantavetulae, a la sima de San Víctor

Pygmarrhopalites maestrazgoensis, a La Cija; sima de San Víctor (i també a la cueva del Turcacho)

L'engolidor de la Bassa del Quinyo (centre, a baix) i la gran cubeta de recollida d'aigua
L'Engolidor de la Bassa del Quinyo, Vistabella, Castelló.

El cas de l'Engolidor de Vistabella, la tercera localitat del P. fadriquei, té interès per la manera que va succeir: Durant els estudis del material de La Cija i San Víctor, un dia rebem un mail del Jesús Almela, de Castelló, en què acompanya unes fotos d'un coleòpter que van veure dins la cavitat, demanant-nos si el reconeixem. Ens vam quedar parats! Tenia pinta de ser un Paraphaenops!, tot i que amb unes fotos es feia difícil dir-ne res més.

Al cap de pocs dies, acompanyats dels germans Almeda, vam visitar la cavitat, amb la sort de poder obtenir cinc exemplars de l'apreciat gènere. Es tracta d'una localització entremig de Ports i el Maestrat (ja s'havia descobert el de la Cija de Fortanete i sabíem que era una nova espècie) i per això tenia la importància d'anar cobrint una àrea molt més gran de distribució, fins i tot la possibilitat que fos una altra nova espècie, resultant que es tractava de la mateixa de La Cija. No era la primera vegada que els Almela utilitzaven aquest mètode d'enviar-nos fotos de les seves importants troballes. Sempre ha donat bons resultats.

El treball publicat:

Traducció del Resum (amb alguna adaptació) al català

L'espècie Paraphaenops breuilianus (Jeannel de 1916) és un escarabat cavernícola que és una icona (1) de la fauna ibèrica. Té una fàcies "aphaenopsiana" (2) i fins ara era un gènere monoespecífic (3). Un extens treball de camp en els últims anys va permetre la revisió d'aquest peculiar gènere utilitzant les combinacions de mètodes morfològics, moleculars i ecològics i ha donat lloc a la descripció de dos nous tàxons; Paraphaenops fadriquei Ortuño i Faille sp. nov. (4), i Paraphaenops breuilianus espanoli Ortuño i Faille ssp. nov. (5), així com la descripció del tercer estadi larval (6) de l'espècie tipus. La seqüenciació de dos segments dels gens mitocondrials (7) (cox1, rrnl + tRNA-Leu + nad1) i un nuclear (LSU) (8) ha evidenciat una forta divergència per a tots els marcadors considerats entre P. breuilianus i la nova espècie P. fadriquei sp. nov. Les fortes diferències genètiques entre els dos taxons contrasta amb la gran homogeneïtat morfològica (9) del gènere. Les dades ecològiques registrades del Paraphaenops Jeannel, 1916 mostren que són espècies "estenoterms" i "estenohygrobionts" (10), perfectament adaptades al medi subterrani, que viuen a temperatures entre 4,4 i 10 ° C i amb una humitat relativa molt alta. Les noves localitats han permès engrandir l'antiga àrea de distribució de 72 als 5091 km², colonitzant un total de dotze cavitats: sis a la Mola de Catí (P. breuilianus breuilianus); tres a la regió càrstica més cap al sud, creuant la barrera geogràfica "Barranc de Regatxol" (P. breuilianus espanoli ssp nov.) i tres més a 60 km cap a l'oest, en una regió de diferents carsts: la "Serra de la Deveses" (P. fadriquei sp. n.). Aquesta zona geogràfica es superposa a una àrea geoestructural citada com a "zona d'unió" entre el Sistema Ibèric i la serralada costanera catalana, una àrea de fins a 1000 m d'altura sobre el nivell del mar.

Comentaris de l'autor d'aquest article:

1: Es refereix a què l'espècie inicial, P. breuilianus, és una icona dins la fauna subterrània peninsular. Trobada per l'abad H. Breuil l'any 1914 a la cova Cambra, al Parc Natural dels Ports, Tarragona i descrita per R. Jeannel l'any 1916. Emparentat amb el gènere Sardaphaenops, confinat a l'illa de Cerdenya i, tot i la semblança, separat dels Aphaenops pirinencs.

2: Aspecte aphaenopsià significa que la morfologia externa s'assembla a la del gènere Aphaenops, caracteritzat per un cos llarg i estret; un tòrax extremadament estret; un abdomen el·líptic; unes potes molt allargades i unes antenes que, solen ser més llargues que tot el cos.

3: Monoespecific es refereix a què un génere només té una espècie.

4: El nom de la nova espècie s'ha dedicat al seu descobridor Floren Fadrique.

5: El nom de la nova subespècie s'ha dedicat a la memòria del Dr. Francesc Español.

6: Els coleòpters (així com tots els insectes), abans de presentar el seu aspecte tal com els recordem, a partir de l'ou passen per diversos estats de larves, canviant de forma en cada una d'elles.

7: Les anàlisis de l'ADN es pot portar a terme partint de diferent material genètic i seqüenciant diferents porcions de les llargues cadenes. En aquest cas ens concreten quins segments s’han analitzat. L'ADN mitocondrial és el que es transmet per via materna i es manté gairabé invariable a travers de generacions.

8: L'ADN nuclear, és el del núcli

9: Es refereix a què les dues espècies, més una subespècie de Paraphaenops conegudes, presenten una morfologia externa molt semblant entre ells, tret de petits detalls que també han ajudat a independitzar-los. En canvi, el que sí ha resultat ben diferenciat ha estat cada ADN.

10: Estenotherms es refereix a què es tracta d'espècies que només toleren petites variacions de temperatura. Estenohygrobionts es refereix a que les condicions d'humitat del seu habitat han de ser molt constants i propera a la saturació (100% d'humitat relativa).
Representació de l'àrbre de l'ADN de les tres espècies del gènere Paraphaenops (a la dreta),
havent sortit d’una branca que ha evolucionat independenment del grup del Trechus fulvus, 








Per completar la informació, s’ha traduït (automàticament, al castellà, amb alguns retocs) també el capítol Introducció del treball de la revista.

Introducción:

La entomofauna ibero-balear es rica en coleópteros Trechini, con 110 especies, aunque menos que las de Italia, 130 especies o Francia, con 142.

Varias de las ramas de los Trechini de la zona Ibero-Baleares son exclusivamente hipogeas y comparten importantes adaptaciones morfológicas, un síndrome conocido como troglomorfismo o troglobiomorfismo. Entre el espectacular Trechini de la Península Ibérica del género Aphaenops, endémico de los Pirineos y las cadenas marginales del Prepirineo Aragonés, alcanzando los Montes Vascos orientales (subgénero Hydraphaenops), asume una importancia particular. El término "Aphaenops" (sin ojo visible), se utilizó para nombrar el modelo anatómico hacia el que convergen diferentes Carabidae hipogeos: la llamada forma "aphaenopsiana" se caracteriza principalmente por un alargamiento del cuerpo, las patas y las antenas.

El enigmático género Paraphaenops, fue considerado durante mucho tiempo filogenéticamente cercano a los Aphaenops, a pesar de la gran separación geográfica entre los dos géneros y la existencia de la gran barrera geográfica proporcionada por la cuenca del Ebro que delimita los dos distritos bioespeleológicos del "Cuadrante Noreste Catalán" y el subdistrito “Norte-levantino”. Paraphaenops breuilianus, distribuido en las estribaciones del noreste del Sistema Ibérico, al sur del río Ebro, en una zona que podría ser citado como "zona de unión" del Sistema Ibérico y la Cordillera costera de Cataluña, previamente había sido incluido en la "serie filética de Aphaenops ". Sin embargo, recientes estudios genéticos revelaron que Paraphaenops no está relacionado con Aphaenops y los otros géneros estrechamente relacionados. Paraphaenops breuilianus, fue encontrado el año 1914 por Henri Breuil y se describe de la cueva "Cova Cambra", situada en la parte superior del macizo "Mola de Catí" (Tarragona). El entomólogo francés René Jeannel junto con el español Cándido Bolívar recogió en 1920 varios ejemplares de la localidad tipo y de la Cova del Gerret y Forat del Rastre. Algunos caracteres de la larva de P. breuilianus breuilianus ya fue descrito brevemente por Jeannel.

Esta especie fue encontrada más tarde en otras cuevas de ese macizo. Se tardó más de medio siglo en localizarlo en la Cova Trobada (La Sénia), una cavidad lejana de las localidades anteriores. El descubrimiento de un solo espécimen con diferentes caracteres morfológicos de los de la localidad tipo en la cueva "Cova Trobada" llevó a Español a considerarla, en principio, como un nuevo taxón, una opinión que él mismo rechazó al poco tiempo. Recolecciones recientes en esta localidad nos permiten confirmar las observaciones iniciales de Español con respecto a las diferencias morfológicas entre las dos poblaciones. Además, tres nuevas poblaciones de Paraphaenops, dos en la provincia de Teruel y la tercera, en la provincia de Castellón, nos permitieron clarificar su situación taxonómica. Se redescribe P. breuilianus con la presentación de un estudio detallado del imago, y la redescripción completa del tercer estadio larval de la localidad tipo.

Se proponen dos nuevos taxones (una de ellas especie y una subespecie) del género Paraphaenops, basado en la combinación de métodos morfológicos (de forma exterior), biométricos (de medidas) y moleculares (análisis de ADN) y se describe la importancia de la geología y las características ecológicas de la zona en el aislamiento entre poblaciones en su distribución actual.

Enhorabona a tot l'equip de treball per la important troballa.