Cova de Mura (4 de 4)

Gènesis i morfologies 

Ja us vam presentar en el primer article d’aquesta sèrie l’exccel·lent cronica d’en Domingo Palet del 1911, després el mestre Llopis Lladó va publicar en el Sota Terra 2 (1935) un brillant article sobre aquesta cavitat que inserim a continuació, juntament amb una síntesi recent (2011) de Marc Anglés i Christian Montoto.

Ens permetreu que nosaltres proposem una visió alternativa, en la que intervenen en la gènesi del conducte les fluctuacions del nivell epifreàtic, l’evolució del relleu exterior, les morfologies paragenètiques, i el paper decisiu de la sedimentació en la formació dels conductes zenitals per dissolució química, que descartarien el processos de disgregació mecànica que generarien les formes mal anomenades com a “circulació a pressió”.

El concrecionament

Ja hem vist en el post anterior, les característiques, d’un recobriment de cristalitzacións aragonitiques singular. Ara us mostrarem algun exemples dels processos estalagmitics localitzats en la cavitat.

L'anomenat "cocodril"

Dues capes superposades i individualitzades de revestiment estalagmític

Les formes de disolució i sedimentació detrítica

El perfil vertical de les seccions, ens mostren una interacció diferenciada entre el conducte de gènesi freàtica, i la variada composició de la roca mare, be sigui el conglomerat o els nivells de gresos i lutites, que formen límits horitzontals. Un paper fonamental en l’evolució del conducte son els processos de sedimentació que protegeixen el terra i condicionen una dissolució que s’exerceix sobre les parts superiors del conducte, amb un procés que podríem denominar dissolució remuntant. Evidentment l’evolució del relleu exterior, creant un major gradient hidràulic pel descens del nivell d’inundació permanent. 

Peduncle resultant de l'unió de conductes

El perfil de la galeria aparement llis i regular en una visió de conjunt, en el detall ens mostra que els còdols menys solubles sobresurten i els més fàcilment disgregables per hidratació i alteració química que acaben desapareixen deixant un forat-testimoni, que caracteritza una evolució en règim d’inundació permanent.

Les formes clàstiques

Els grans blocs despresos, afavorits per les xarxes de fractures i les febleses dels nivells de gresos i lutites, que segons les nomenclatures clàssiques corresponen a processos graviclàstics,. Tambè hi ha exemples de quimioclàstics i gliptoclàstics en algun sector molt localitzat de superposició de conductes. Entenem que hi han sequencies temporals molt diferenciades entre els grans esfondraments de la sala d’entrada (recoberta d’un potent procés estalagmitic) i les de la sala terminal sense concrecionament.

Exemples de revestiments que enmascaren terrasses i processos clàstics