espeleobloc: Hipòxia. Avís als espeleòlegs (Font, 1898)

N. Font i Sagué a la campanya d'exploracions que realitzà al massís del Garraf (1898) quan començà a davallar el primer pou de l'avenc del Corral Nou, patí problemes d'ofegament amb pressió al pit. El que va fer-li desistir i tornar cap a munt.

Dins d'un article de més abast, Font, ens relata la crònica d'aquest succés que a continuació us transcrivírem, on hem de destacar l'explicació de les causes, que no han variat després d'haver passat més d'una centúria, i també l'avís que fa als espeleòlegs sobre els riscos i el perills d'explorar cavernes mal ventilades (suposo que amb una visió futurista, ja que aleshores ell fora l'únic espeleòleg a Catalunya). A més aportà solucions per a la prevenció d'aquests tipus d'ensurts.

"Al sentdemà (13-VIII-1898) férem una excursió, que fou la més pesada de totes per lo trencat del camí, passant sempre per fondes torrenteres on la xafagor ens ofegava, fins al Corral Nou.

Arribats a l'avench del Corral Nou y fets los preparatius necessaris, vaig començar a baixar.

Aquell avench no tenia més que una quarentena de metres, y com que la boca era bastant ampla, no'm vaig cuidar d'encendre'l llum desseguida, puix m'hi veya molt bé; però veus aquí que a l'esser uns 20 metres endintre m'adono que tenia una respiració fadigosa, com si'm faltés l'aire o com si estés molt cançat, cosa que m'estranya molt; toco la sirena y paro de baixar, comunicant als de dalt que volia encendre'l llum; agafo una capsa, trech un misto, frego'l sofre, brilla un segon y se m'apaga; n'encench un altre y em passa lo mateix; y dos o tres al plegat, y lo mateix. Allavors ja no vaig tenir cap dubte: aquell avench estava ple d'acit carbònich, vulgarment anomenat guilla.

Ho comunico als de dalt, y, donant una ullada al seu fons, per mi ben visible, vaig descobrir una ampla galeria que's dirigia al N.; però, malgrat els meus desitjos, vaig tenir que pujar depressa, puix me sentia'l pit oprimit y estava enguniós per aquella falta d'aire pur, notant que fins a uns 10 metres de la boca no's trobava aquest. És de notar que l'àcit carbònich se troba sempre en los punts més baixos a causa del seu pes, formant sempre una capa regular; però en lo sobredit avench se comprèn que ab les pedres y escales que hi tiraren dita capa's remogué y part d'aquell gas de mort se barrejà ab lo gas de la vida, lo que fou per mi providencial, donchs de lo contrari, en lloch d'anar perdent la respiració gradualment, l'hauría perdut de sopte a l'entrar dins la capa d'àcit carbònich, y allavors no sé pas lo que hauria sigut de mi: si hauria tingut temps de demanar auxili y que'm tiressin amunt o bé, si hauria quedat sense sentits y sense vida abans de que'ls de dalt s'enteressin de res.

Serveixi aquest cas d'exemple y avís als aficionats a l'espeleologia y de nova demostració del cuidado que´s deu tenir. Ara si'm pregunteu a què's pot atribuir semblant dipòsit d'àcid carbònich, vos diré que no crech siga degut a la descomposició d'un animal mort que hi tiraren temps endarrera, segons me digué l'amo de la casa vehina, sinó mellor a l'aigua, que, obrant sobre'l carbonat de cals de les roques, el descompon y deixa en llibertat a l'àcit carbònich. Y aquest pot acumularse en la part inferior de les coves, com passa en molts punts, de manera que hi poden haver molt bé coves ab àcit carbònich en regions on cap fenòmen volcànich o termal pot explicar la formació d'aquest gas.

Ab tot, seria convenient tornarhi un altre dia pera veure si la capa de gas havia disminuit o desaparegut del tot, en qual cas podria saberse a què era degut, y fins fer algun descobriment, puix, com he dit, l'interior se presenta gran y ab una ampla galeria que espera encara l'ardit explorador que vulga arriscarshi pera mostrarli ses meravelles.

Enllaç mapa complert

Va ser des dels finals de la dècada dels anys 50 quan el massís del Garraf rebé una gran afluència de visitants a les seves cavernes, fins ben començada la dels 70, quan s'hi va imposar la tècnica sols corda i la bonança econòmica permetí que els espeleòlegs poguessin anar molt més lluny.

Les visites no es limitaven principalment, com a l'actualitat, a les cavernes més emblemàtiques del massís, sinó que qualsevol avenc que no "havien fet" ja mereixia l'interès dels molts aficionats a conèixer totes les cavitats, grans i petites, de la zona.

La masia de la Pleta fora el principal punt de reunió i d'intercanvi d'opinions entre els components dels diversos grups. A més, a la coincidència a les estacions i al trens ja es feien els primers contactes. També, a la tornada molts coincidien, a mena de tradició, a la plaça Reial de Barcelona, on es muntava una exhibició de motxilles i estris d'exploració amb l'aparença dels espeleòlegs, alguns vestits i polits casi bé igual com quan sortiren de l'avenc. No solament s'explicaven "ventis", també s'obtenien informacions de les darreres novetats. Així s'informava dels avencs on l'aire s'havia trobat viciat, generalment la mateixa presència dels espeleòlegs feia que se acuses més l'absència d'aire respirable a la sortida.

A part de les dificultats de la respiració i l'apagament de la flama del carburer, n'havia altres indicadors com la boira que es creava a l'ambient i la negror que sortint de les foses nasals arribava fins al llavi superior. El que no l'agradava aquest tipus de bigoti (utilitzat per alguns personatges molt carismàtics), es passaven la llengua i així el convertien en altre més convencional.

A l'època ja sabíem que les condicions de l'aire de l'ambient eren variables i depenien, principalment, de la combinació de diversos factors climàtics exteriors. De fet, al no produir-se cap ensurt greu, la importància que es donà fou relativa, rarament a les fitxes de les cavernes es feien constar aquestes circumstàncies, tampoc als catàlegs zonals.

Ens hem referit al Garraf, però es clar que l'aire enrarit es pot trobar a altres cavernes de molts indrets diversos. Es per això que és molt d'agrair les diferents iniciatives que s'han pres, tant els diferents articles d'estudi i divulgació, (Sanmartí, Cociña, Cano, 2003), (Yzaguirre, Cano, Burgos, Sanmartí, Dulanto, 2007) publicats a EspeleoCat, 2 i 5, mereixedors de guardons al Premi Font i Sagué de la FCE, i les diverses pàgines a Internet com, Cavitats catalanes amb risc de hipòxia, la de la FCE, etc.