Rescats a Cantàbria

L’amic Enrique Ogando “Zape” via Josep Guarro, ens prega que contribuïm a la difusió d’aquesta carta publicada en la Tribuna Lliure del diariomontañes.es

Aquí teniu l’enllaç a la nota original.

Seguidament us oferim una traducció al català:

Aquests dies s'ha presentat en FITUR el "gran actiu" que per a Cantàbria representa el seu patrimoni subterrani, amb tots els enhorabones del Govern regional.

No obstant això, aquesta actitud de les nostres institucions xoca frontalment amb altres iniciatives poc conegudes. Recentment, El Govern de Cantàbria, a través del seu servei de Protecció Civil, ha anunciat que cobrarà els rescats efectuats tant en muntanya com en cavitats en aquells casos en què la intervenció es derivi d'actuacions «realitzades en situació d'avisos a la població de fenòmens meteorològics adversos en activitats que poden comportar un increment del risc derivat d'aquesta meteorologia adversa».

Aparentment és una decisió contra la qual sembla que no cal objectar res: si una persona o persones decideix córrer un risc que va més enllà del considerat assumible pel sentit comú, és lògic que, en el cas que la seva "imprudència" de lloc a una intervenció per part dels serveis de l'Estat, se li faci responsable de les despeses generades.

I no obstant això, som molts els que creiem que aquesta mesura té una sèrie de "trampes" que a primera vista poguessin passar desapercebudes, i que l'objectiu de Protecció Civil és tot un altre: acovardir als espeleòlegs i des-incentivar les visites espeleològiques en les cavitats de Cantàbria.

En primer lloc, caldria aclarir com es determina la influència d'aquesta meteorologia adversa en els hipotètics accidents o incidents que poguessin succeir. És a dir, si el nostre entranyable "home del temps" anuncia pluges per a Cantàbria (cosa habitual), devem els espeleòlegs quedar-nos el dissabte a casa o podem sortir a practicar el nostre esport favorit? En realitat, com qualsevol persona que hagi practicat aquesta activitat sap, aquesta disjuntiva és una fal·làcia: un enorme percentatge de les cavitats de Cantàbria no presenta problemes en condicions meteorològiques adverses (si bé és cert que gaires de les "clàssiques" compten amb cursos actius que poden posar-se "lletjos" en cas de fortes pluges). El sentit comú (i el coneixement i l'experiència acumulada) ens permet saber on podem i on no podem anar.

Encara que sembli de Perogrullo, no estaria de més recordar que el primer interessat a salvaguardar la seva integritat física és el propi espeleòleg. Sense obviar que (com en qualsevol col·lectiu) pot ser cert que existeixin casos d'espeleòlegs que "se la busquen", el ben cert és que el 99,9% del col·lectiu té bona atenció a saber on i en quines condicions es fica.

Però això no és obstacle perquè els accidents/incidents es succeeixin. I el que és més, seguint la lògica del castís refrany del càntir i la font, és bastant més probable que aquestes incidències afectin espeleòlegs veterans que a novells poc experts en la matèria. El flux d'aigües subterranis podrà ser una ciència (hidrogeologia), però als efectes pràctics, té un elevat percentatge d'imponderabilitat: molts de nosaltres ens hem trobat amb situacions inesperades (amb previsions meteorològiques de tot pelatge) que ens han suposat més d'un remullada inesperada, i no per això ens considerem esvalotats o irresponsables. D'altra banda, amb les majors nevades de la regió hem accedit (i accedirem) a un munt de cavitats en què la circulació dels rius subterranis no presenten problemes en cap circumstància.

A aquest argument es pogués oposar un altre: bo, només s'aplicarà la taxa quan l'incident es degui directament a aquesta situació meteorològica adversa ja prèviament advertida per l'autoritat competent. Però, els qui seran els tècnics que determinin la negligència (o la seva absència) en cas d'intervenció? Els efectius de Protecció Civil? Sense menyscabar la seva professionalitat, hauran de reconèixer que el medi subterrani és quelcom completament aliè a la seva experiència; d'aquí que el servei de rescats subterranis a Cantàbria estigui privatitzat. Llavors, dictaminarà l'empresa o empreses que en cada moment tinguin la concessió del dit servei?

Novament, sense posar en dubte la professionalitat de ningú, tots tendim a ser "estómacs agraïts", i sembla obvi que si les "preferències" del contractant apunten en la línia punitiva, els informes tindran tendència a anar en aquesta mateixa direcció. No ens escandalitzem ni ens l'agafem amb paper de fumar: per tots és conegut com en multitud d'ocasions, els suposats informes tècnics són punt menys que un paper en blanc i una signatura, a costa del que dictamini el suposat organisme que teòricament ha de ser informat. El gran problema que els signants (i molts més) veiem és clar: la indefinició. I la indefinició comporta inseguretat (jurídica i econòmica, en aquest cas).

D'altra banda, la forma de presentar aquesta mesura és bastant “torticera”. Pretén donar la imatge de l'espeleòleg com a persona inherentment irresponsable, poc més que un atabalat adolescent a què cal castigar per esmenar el seu comportament poc reflexiu.

Per a això, n'hi ha prou amb tirar un ullada a les estadístiques. Un bon nombre dels sota signants (que a més d'espeleòlegs som professors, enginyers, pares de família, paletes, seguidors del Racing, administratius.i també votants i contribuents, sí, amb escasses ganes de destinar els nostres impostos a arreglar els problemes de descerebrats) hem participat en la major part dels rescats de les dues últimes dècades a Cantàbria, en alguns casos com a coordinadors dels mateixos. I sabem que el nombre d'intervencions és excepcionalment baix per a la quantitat de persones que en caps de setmana i períodes de vacances es mouen pel subsòl de Cantàbria (deixant bons beneficis en zones com l'Asón o Liébana, no ho oblidem). I a més a més, només en un reduïdíssim nombre d'intervencions aquestes es van veure motivades per decisions o actituds irresponsables dels afectats (ho repeteix-ho, els espeleòlegs no tenen un component suïcida més elevat que el comú dels mortals).

Tots aquests apunts (cabrien molts més) ens porten a pensar que des de Protecció Civil la intenció no és tant de penalitzar als (escassíssims, repetim) espeleòlegs irresponsables, com generar un clima de por, indefinició i indefensió que faci que cada vegada ens retraguem més a l'hora de practicar la nostra activitat. D'aquesta manera, Protecció Civil es lleva un problema potencialment molt greu, com és el fet d'haver d'enfrontar-se a un rescat subterrani de gran envergadura, escenari per al que (no ens enganyem) no estan ni remotament preparats. És a dir, en comptes de tractar de posar els mitjans per suplir les deficiències que els impedeixen fer front a aquest hipotètic problema, opten per tallar el "problema base" d'arrel. Dit d'una altra manera: mort el gos.

No es tracta d'una actitud nova. Des de fa molt temps, els espeleòlegs hem denunciat la conculcació dels nostres drets per part de l'administració de Cantàbria en aquest aspecte. Recordem, sense anar més lluny, les habituals negatives a atorgar permís per part de la Conselleria de Cultura (a instàncies de Protecció Civil) per a les visites a cavitats, al·ludint al fet que "no existien equips de rescat". La normativa en què la Conselleria s'empara per denegar o acceptar un permís té com a finalitat protegir el patrimoni cultural (fi, per descomptat, més que lloable), i no obstant això, els motius a què al·ludeix per a la denegació res tienen a veure amb aquesta protecció. En Dret, això és el que s'anomena una "desviació de poder" (tal com recull la Llei de Procediment Administratiu), sent per tant un procediment arbitrari i injust.

Per finalitzar, potser molts de vostès considerin que és massa parlar i discutir pel "hobby" de quatre gats, que al final es perceben com una mera font de problemes. A això ens agradaria oposar una sèrie de raons. En primer lloc (ja esmentat) encara que modest, és un col·lectiu que nodreix les arques d'un bon nombre d'establiments de les zones càrstiques de Cantàbria, on són vells coneguts des de fa més de mig segle. I d'altra banda, sense aquests éssers enfangats i poc estètics, joies com El Soplao (que no és sinó la punta de l'iceberg del patrimoni subterrani) mai haguessin sortit a la llum.

Be està que els nostres polítics patrocinin la seva riquesa, però no estaria de més que recordessin que no han estat cap Conseller ni President els qui s'han deixat meniscs i articulacions explorant els seus intricats amagatalls: han estat generacions d'espeleòlegs anònims, sense més recompensa que la pròpia satisfacció. Que la resta de l'iceberg pugui continuar sent conegut dependrà que els polítics apliquin el sentit comú, i no actituds quasi-repressives poc entenedores i menys justificables.

* Aquest article està signat per més de 200 persones els noms del qual no podem reproduir per raó d'espai

Malauradament aquestes disposicions de gabinet, allunyades de les necessitats dels ciutadans, son aviat copiades per les altres comunitats de l’estat, i cap de nosaltres estarà lliure d’aquestes mesures que conscientment o no, son un pas més en la limitació de la llibertat individual, reducció de la protecció social, i en definitiva de laminació progressiva del eufemísticament denominat “estat del benestar”.

Es un tema que deuria de preocupar-nos a tota la comunitat espeleològica i especialment al nostres representants federatius. Una ocasió d'or per alçar la veu i defensar els nostres interessos!