(1919) Cova Bonica (Vallirana) Fot. Òscar Torras Buixeda (AFCEC-MDC)
Un insigne espeleòleg, amic meu, m’ha suggerit que faci una miretada sobre els embolics de faldilles a l’espeleologia catalana (encara, desprès d’aquest suggeriment, el continuo considerant amic meu)
(2011) Loreto Wallace, i un ex-vicepresident que va anar a menys i es va quedar sense trobar les portes giratòries. (Fot. M. González Ríos)
Però com que no se dir no, m’he posat a consultar, a fons, la possible bibliografia sobre aquest tema i no he trobat quasi res de res significatiu. Així, que he fet diverses consultes de veu. Els consultats no m’han autoritzat ni a revelar les fonts ni a dir ni piu. Inclús una espeleòloga de reconeguda solvència m’ha recomanat que no escriguis sobre aquest tema, doncs, m’ha dit, que com a mínim em podrien deixar amb els ulls de vellut
(1908) Avenc de l'Esquerrà (Olesa de Bonesvalls) Fot. JM Co de Triola (MDC)
Així, començaré des del principi, procurant no deixar-me cap tafaneria d'importància rellevant. De la primera espeleòloga, Providència Mitjans, només que podem explicar coses exemplars
(1913) Avenc del Davi (St. Llorenç de Munt) Fot. JM Co de Triola
La segona espeleòloga Eva Illing es va casar a Alemanya amb un noi de Sabadell, i més endavant es divorciaren! Un germà del noi, sembla ser, que durant la desfilada de noces d'Alfons XIII i Victoria Eugènia (1906) els va llençar, des d'un tercer pis, un ram de flors amb una bomba dins, que va ser desviada per la catenària dels tramvies, produint 25 morts i 100 ferits
Marià Faura i Sans a més de deixar el sacerdoci es va casar! Això a l'època no li van perdonar! Morí a l'any 1941 i fins i tot no volien permetre que l'enterressin al cementiri en la terra santa. Si voleu ampliar els coneixements sobre la figura de Faura us remetem a l'obra de l'historiador Enric Aragonès que podeu accedir en un enllaç d'aquest mateix bloc
(1960) X Curs d'Espeleologia. SES CE Puigmal (Foto d'en Francesc Cardeña)
Des de la segona meitat de la dècada del anys 50 començaren a proliferar les seccions d'espeleologia principalment als clubs de muntanyisme, però abans de continuar farem un incís per saber com es trobava l'estat legal de la qüestió
No és fins l'any 1972 que la majoria d'edat de la dona passa dels 25 als 21 anys, equiparant-la a la de l'home.
Fins aquesta data les dones menors de 25 anys no podien abandonar el domicili familiar sense permís del pare, excepte per casar-se o per ingressar en un convent (art. 321 del Codi Civil), i quan ja havien contret matrimoni, estaven obligades a presentar l'anomenada "llicència marital" per treballar, exercir el comerç, ocupar càrrecs públics o obtenir el passaport.
Doncs, també si un noi de 21 anys sortia amb una noia de 24 anys onze mesos i vint-i-nou dies, sense el permís del pare o tutor de la noia, al noi el podien acusar de corruptor de menors!
Maria Puig, i Ernest Lamarca a l'avenc de la Codoleda (Foto enviada per Toni Torra)
Les noies per sortir a fer espeleologia a més de formar part d'un grup havien d'anar acompanyades de carrabiners, en el cas de la Maria fou el seu nuvi i després marit Ernest Lamarca, ells formaren part del primer l'equip que assolí el fons de la via Rat-penat a l'avenc de l'Esquerrà a l'any 1955
Les conclusions de l'entrevistador (amb pseudònim) ens situa, de ple, a la llarga època imperativa de la misogínia feixista. Avui encara em sembla estrany que a la primera revista independent de muntanyisme, Cordada, es pogueren dir aquestes barbaritats
La mateixa Maria ens explicava que: Quan sortien cap a la muntanya no podia anar vestida amb pantalons pels carrers de Barcelona, duia una faldilla llarga, botonada de dalt a baix, sobreposada als pantalons i quan arribava a la muntanya me la treia per caminar millor i poder entrar a les coves i als avencs.
A l'any següent (1956) fou Anna Maria Pallejà la primera en passar la gatonera de la via de l'avenc de l'Esquerrà que du el seu nom. S'inicià a l'espeleologia amb el seu germà i desprès amb el seu futur marit, Josep Maria Torras
Fot. d'en Francesc Cardeña
A la dreta, d'esquena amb una pinça al monyo i un braçalet de monitora, trobem a la Glòria Ramon (1960) en un curs de 124 cursetistes amb 14 monitors! Ella es va presentar de sobte a la secció d'espeleologia (1956) Els nois es van sorprendre, i li van venir a dir que, no tenien previst la incorporació de noies al grup, però, com no es difícil d'endevinar, de seguida es van saber avenir tots plegats! També la Glòria es va casar amb un espeleòleg! En Ramon Beseràn
El curset va sortir al NODO- NOT N 937 C! Això era una mena de noticiari cinematogràfic del règim que era obligatori a tots els cinemes
(2005) Amb la Glòria i l'Anna Maria (Fot. H. Moreno)
(1961) Curset del CE Comarca de Bages (Fot. F. Cardeña)
(1963) Campanya al Mont Perdut (Fot. Canela)
Molt generalment les noies havien de trobar-se a casa seva abans de fer-se fosc. Així per pernoctar ja no podien fer prou amb els carrabiners habituals
Les solteres foren acompanyades pels pares i les casades pels marits quan havien de dormir a fora en les sortides de més d'un dia. Encara que al dni posava l'estat civil, en aquest cas, casat/da, però com no posava amb qui, a més del dni, les parelles de casats, havien de dur el Llibre de Família!
Com que ningú ha volgut explicar-me res públicament, doncs jo explicaré la meva! Pot ser que d'aquesta foto us pot cridar l'atenció el que algú du un matxet penjant a la cintura. Això a l'època no fora gens d'estrany. De fet els nostres pares, em refereixo als de la classe social proletària, sempre que sortien al carrer duien, una pinta, una navalla, una guita, un mocador gran o de farcell, estris per fer foc i el que podia un duro a la butxaca, ja que no sabien el que es podien trobar, això fora el que avui diríem, un kit de supervivència
Ara, veien aquesta foto, jo també me n'adono de que l'única possibilitat que teniem de trobar un amor romàntic a la muntanya fora que l'arquer llencés la fletxa amb els dos ulls ben embenats! No vam aconseguir ni una relació, encara, que per començar, amb un amor fatu ja n'hi haguessin tingut prou
A més em vaig apuntar a un grup d'espeleologia que només era d'espeleologia, no havien noies a l'entitat. La disciplina era molt rigorosa, a les sortides d'espeleologia no et deixaven descansar, dormir ni quasi menjar, i beure tampoc, doncs ens deien que la beguda produïa flat. També ens deien que a les coves s'havia d'aprofitar el temps per explorar, i que totes les coses, que hem comentat abans, ja teniem prou temps la resta de la setmana per fer-les
Els dilluns començava a treballar ben baldat. L'únic temps que disposava pels moments romàntics fora als trajectes de l'autobús i el metro a les hores punta, aleshores aprofitava per llegir fotonovel·les varies. Els combois anaven tan atapeïts i feien tantes sotregades que alguns dels de la poca vergonya, emparant-se en els vaivens, es deixava atreure, amb contundència i reiteració, cap a les dones, ens assabentaven d'això a l'escoltar el soroll de l'impacte de la bufetada i al curt diàleg que es produïa, en el que el presumpte agressor, al no poder escapolir-se, sempre contestava el mateix: Yo no he sido ! Te has equivocado de persona!
Muntatge artístic Manuel Carrion
És clar que amb les diverses circumstàncies i l'entrada de noves generacions, els usos, costums i tipus de relacions han anat evolucionant.
Pepito i Olga (Fot. Salvador Vives)
També fora convenient rememorar a altres parelles que tingueren relacions, encara que només federatives, en l'àmbit president-administratiu com en aquest cas, tot i ser efímeres per un canvi de domicili social
(Foto de la foto, Rafael Solanas)
Doncs sí! Una espeleòloga i un espeleòleg agafant-se la mà! Amb aquesta foto, plena de molts més missatges subliminars i també d'altres d'eteris, donem per acabada la primera part. La segona part, i més parts si ell vol, les deixem per l'espeleòleg inductor d'aquesta primera part!
Elmír-Eté
Jo també estic en aquest recull de coneixensa i casament entre espeleòlegs. Vaig conèixer la Mª Lluïsa a Almacellas, anant a Solencio de Bastaras.
ResponEliminaTambé recordo l'Emili Reyes amb la Mª Mar Sastre i altres que no és el moment.
Jo vaig coneixa al Ernest Lamarca i la Maria Puig l' any 1973, gaire bé tots els caps de setmana marxavan d' excursió.
ResponEliminaDesprés del maig de 1982 ja no els vaig tornar a veure mai més.