Cau de la Guilla (1)

Ja feia temps que insistia en visitar de nou aquesta cavitat als Cingles del Bertí. Recordava que tenia una morfologia interessant condicionada per les diaclasis que s’encreuaven originant canvis de direcció sobtats, tot i que l’estretor d’alguns punts no resultaria apte per a tothom.

Finalment fou el 16.04.2015 que un grup de l'Espeleodijous visitarem la cavitat: Ricard Alsina, Lluís Auroux, Dolors Boter, Pere Cantons, José Hidalgo, Jaume Julià, Lluïsa Mengual, Josu Riezu, Toni Robert i "Víctor"

Vam fer l'entrepà i reagrupament a Can Quico de l'Ametlla on també és presentaren en Miquel Nebot i la Teresa Hernàndez tot i que els seus compromisos no els permetien acompanyar-nos la resta de la jornada.

L’aproximació a aquesta cavitat, és un itinerari d'alt interès didàctic, és una ocasió propicia per interessar-se i valorar els aspectes paisatgístics i culturals, en aquest primer apunt en farem alguna referència, que tot i no resultar estrictament els habituals creiem útils per tots els espeleòlegs que inevitablement per aprofundir en el coneixement del territori gaudim enriquim-nos amb els aspectes naturalistes i humans dels indrets que visitem.

Des de l'Ametlla del Vallès pugem cap al Santuari de Puiggraciós i d'aquí seguim la pista (4x4) que passa pel coll de Can Tripeta i un cop passat el Grau Mercader, quan veiem a la nostra esquerra Cal Mestret  deixem els vehicles en un eixamplament.

Aquest és un dels itineraris geològics "clàssics" de Catalunya, la seva diversitat de tipus de roca i facilitat d'accés, han fet que cada any sigui motiu de visita d'innombrables alumnes entre estudiants de secundària, batxillerat, univerisitat etc. Tot i ser objecte de pocs treballs científics, s'han publicat diversos itineraris que el descriuen. Els afloraments que anem veient per la carretera-pista son un autèntic museu d'estructures sedimentaries.

Els primers materials paleozoics que s’hi trobem van del Silurià al Devonià; són diversos tipus de pissarres i calcàries i, en menor proporció, lutites i gresos. En general es presenten bastant replegats amb nombroses falles i diàclasis. La part superior d'aquests va ser escapçada per una superfície d'erosió al damunt la qual sedimentaren els materials mesozoics.

Els sediments mesozoics corresponen al Triàsic: Buntsandstein i Muschelkalk. Manquen completament el Keuper i el Juràssic i Cretaci. No està clar si manquen perquè no es van dipositar o perquè van ser erosionats, es tracta per tant d'una llacuna estratigràfica.

El Buntsandstein és constituït per gresos, lutites i conglomerats vermells d'origen continental. El Muschelkalk té a la base un nivell de calcàries grises marines, un nivell mig amb alternances de gresos i lutites vermelloses i gresos verdosos, al damunt torna a aparèixer un nivell calcari marí. Tots aquests materials són concordants entre si i presenten a la zona un cabussament inferior als 10º cap el NW, tot i que localment, a causa de petites falles, el cabussament pot variar.

Els materials terciaris abasten el registre sedimentari des de l'inici del Paleocè fins el Bartonià. Els materials paleocens són materials detrítics predominantment d'origen continental: alternances de llims, argiles i petits paleocanals de conglomerats.

Els materials eocens són també detrítics: llims, argiles, conglomerats fins i gresos calcaris, presenten alternances de fàcies continentals i marines i tenen tendència a esdevenir predominantment marins a la part superior marcant així una tendència trangressiva fins el Bartonià. 

El contrast dels materials fa que la resposta a l'erosió sigui molt diferent. Els materials més resistents, normalment calcaris, donen ressalts o cingleres que poden estar coronades per superfícies estructurals. Els materials més tous donen replans inclinats damunt dels anteriors. Es tracta de relleu tabular o en cuesta segons la inclinació de les capes. La dissolució dels materials carbonatats, calcàries, dolomies i gresos i lutites amb ciment calcari, dóna lloc a formes incipients de relleu càrstic: baumes, petites cavitats i engorjats als torrents.

En aquest nivell estratigrafic dels gresos i lutites de l'Eocè trobem abundants fòssils que ens indiquen tant la seva edat com les condicions de sedimentació d'aquestes roques. Un dels fòssils més habituals, són els Nummulites, foraminífers d'aspecte extern semblant a una llentia o moneda i que presenten una complexa estructura interna. També s'han trobat abundants fòssils d'invertebrats com els bivalves, gasteròpodes, eriçons de mar, etc. Aquestes faunes indiquen clarament que aquestes roques són el resultat de l'acumulació de sediments en un medi marí costaner.

Podeu aprofundir en aquest itinerari geològic entre d'altres en aquests enllaços:

http://museugeologic.blogspot.com.es/2013/06/isabel-benet-els-cingles-de-berti.html

http://geologia.udg.edu/geocamp 

Telegrafia òptica

En Pere Cantons s’interessà per la propera torre de telegrafia òptica del Puiggraciós, que fou construïda l’any 1845 i ha recollit la següent descripció:

"Aquesta torre forma part d'un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d'un altre aparell similar. L'operador condueix uns controls que situen els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repeteix el missatge i aixi successivament.

Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat a dalt de la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts.

A les torres hi havia una guarnició del Cos de Telègrafs Militars un dels quals es mantenia permanentment en alerta. A la torre del Puiggraciós hi habitaven a una petita capella dels segle XV que hi ha al costat mateix.

A Catalunya es va construir una gran xarxa amb aquest tipus de comunicació, van haver un total de 16 línies amb 77 torres"

Situació
Ens cal deixar constància i el nostre agraïment a l'amic Ricard Alsina, que és dedicà dies abans a la recerca sobre el terreny per trobar del millor camí d'aproximació amb vehicles 4x4 i el bon l'itinerari d'accés a la cavitat.

Seguim per un camí que s’obre a l’esquerra per un camp. Pasem vorejant pel peu d’una primera cinglera. Es baixa el primer ressalt del cingle pel grauet del Traver fins trobar un segon ressalt, hi ha fites i restes de pintura. En un tram més vertical hi ha una corda amb nusos que facilita el descens i tot seguit per una cornisa encinglerada equipada amb un cable que finalitza en la mateixa boca del Cau de la Guilla. 

...segueix en l'apunt de demà...