dissabte, 15 de desembre del 2012

Els vídeo/documentals d’en Keith Edwards

En Keith Edwards, del Dudley Caving Club és un prolífic realitzador d’excel·lents vídeos on documenta les activitats del seu club. Per nosaltres és un privilegi poder veure tan ben mostrades les característiques de les cavitats angleses, i especialment les de Sout Wales, i comprovar alhora la tenacitat d’aquests companys que exprimeixen cada metre d’aquestes cavitats.  Convindreu amb mi, que algun cas, no son gaire aptes per als que tenen claustrofòbia.... i a més a més té la gosadia de documentar-les en vídeo.

En el seu canal de YouTube, a dia d’avui, porta publicats  45 vídeos de gran qualitat, dels que insereix-ho cinc en aquest post. Crec que podreu fer-vos una bona idea del seu treball i us animo a seguir-lo al YouTube channel  (https://www.youtube.com/user/dcrtuk/featured)

OFD 2 Pendulum Passage
Hunting for Helictites in Pendulum Passage, Ogof Ffynnon Ddu, South Wales on Sunday 22nd January 2012.


Ogof Rhyd Sych - A Caving Trip
Ogof Rhyd Sych is a little visited cave with a fearsome reputation built on the tight, low, wet and arduous passages that you need to pass on the route into the cave. Beyond this however the cave suddenly changes character to reveal 500m of the finest river cave passage in the UK. A fine reward for those thin cavers determined enough to make a visit. A Dudley Caving Club visit on Friday 29th April 2011


Peak Cavern (The Devil's Arse) - A Caving Trip
On Sunday 16th January 2011 deep in darkest Derbyshire a team of crack cavers from Dudley Caving Club go to probe the inner depths of a place that the locals refer to only as the Devil's Arse.



Croesor Rhosydd Through Trip
This popular and exciting mine trip connects the disused slate mines of Croesor which lies high on the slopes of Cwm Croesor, and Rhosydd which is situated on the watershed of Bwlch Rhosydd between Cwm Croesor and Cwm Orthin.



Caving in Cwm Dwr - South Wales
The Cwm Dwr Entrance to the OFD cave system starts as a climb down a shaft and then follows some tight crawls to enter the heart of the mighty Ogof Ffynnon Ddu cave system. From this point a maze of passages can be explored leading to the lower OFD I section of the cave and via the streamway to the upper OFD II part of the system. This video was taken during a caving trip with Dudley Caving Club on Sunday 19th February 2012.




divendres, 14 de desembre del 2012

Espeleo-socors; els rescats més complicats del món, al territori secret del planeta


Pel seu inteés ens plau presertar-vos, traduit al català, un article i entrevista sobre l'excel·lent tasca que desenvolupen els bons companys de l'espeleo-socors aragonés. 

Per Redacció Barrabés.com - Dimecres, 7 de novembre de 2012 -
Article, entrevista i fotos per Mario Gastón

L'espeleòleg i barranquista valencià Mario Gastón escriu un complet i interessantíssim article, que inclou una entrevista amb Mario Gisbert, responsable de l'espeleo-socors aragonès, sobre la faceta més complexa dels rescats en muntanya: els realitzats sense  llum natural, sota centenars de metres de masses rocoses, en els que es coordinen professionals i civils

“Fa cosa d'un mes es va celebrar a Aragó la pràctica d'espeleo-socorro més important de l'estat, a la que vaig ser invitat. Després de la realització, vaig decidir escriure un reportatge sobre aquest tipus de rescat, i el que suposa."


Fora de la llum natural i de les mirades curioses, sota centenars de metres de masses rocoses, espeleòlegs de tot el món continuen gaudint del descobriment de racons naturals que encara ningú ha trepitjat abans. Ja complerta una dècada del nou mil·lenni, encara queda sota els nostres peus molt planeta per explorar. Laberíntiques galeries i tortuosos meandres representen els capil·lars pels que flueix la vida en forma de rius subterranis, grans sales o formacions impossibles. Els últims confins que romanen fora de perill de l'acció de l'home, es presenten com el gran botí d'aquests incansables exploradors.


La pràctica de l'espeleologia exigeix d'una bona formació tècnica i una forma física adaptada al nivell de l'activitat en què ens anem a moure. No obstant això, les grans exploracions que es duen a terme en els nostres massissos, on són freqüents puntes d'exploració a més de 1.000 metres de profunditat, exigeixen a l'esportista assumir un nivell de compromís molt major. El que sobre la superfície de la terra, en senders i muntanyes, pot resoldre's fàcilment mitjançant l'ajuda dels nostres companys o a través d'una crida als serveis d'emergència, dins un gran sistema adquireix una dimensió difícil d'imaginar. Els incidents es converteixen en accidents i la resolució de problemes adquireix una gran complexitat que exigeix el desplegament d'un operatiu tècnic i humà sense precedents.


Les dificultats d'un rescat sota terra
Imaginem un espeleòleg que en plena campanya espeleològica es dirigeix amb el seu equip cap a la punta d'exploració, que està a -995 metres de profunditat. A -500 metres, un despreniment li provoca diverses lesions de diversa consideració. Aquest sistema podria ser perfectament Lecherines, en ple cor del Pirineu aragonès. Coneixent les pautes d'actuació del dispositiu de rescat podrem conèixer millor les dificultats que comporta una intervenció d'aquestes característiques. 

L'avís
Els equips de rescat reben l'avís de rescat. En preguntar per l'hora de l'accident, es comunica que ha estat fa unes 8 hores... a què es deu aquest retard en la mobilització? La societat moderna s'ha acostumat a la immediatesa de la telefonia mòbil. Però a 500 metres de profunditat, per norma general, no hi ha telèfons i l'única forma d'avisar als serveis de rescat és sortint a l'exterior, remuntant totes les galeries i pous d'entrada, la qual cosa pot suposar hores i hores amb el cansament acumulat de l'exploració prèvia.
Un vegada a l'exterior, cal recordar quelcom... estem en meitat del Pirineu i potser no tinguem cobertura. Haurem de desplaçar-nos llavors fins a un lloc on puguem realitzar una trucada, independentment de l'operador. Això pot emportar-nos també diverses hores, en funció de les circumstàncies. Com a resultat, el temps total que pot emportar-nos emetre el primer avís de rescat pot ser de moltes hores.
Temps de resposta
Els serveis de rescat ja estan avisats i es produeix la mobilització quant tarden a arribar?
Les condicions meteorològiques de les zones pirinenques solen ser molt variables i hostils, la qual cosa pot impossibilitar l'enlairament de mitjans aeris, retardant encara més el temps d'una primera resposta.
A més a més, l'accés a l'entrada del sistema (en funció de la boca elegida) exigeix d'una aproximació des de la pista de més d'una hora per terreny alpí (recordem que hem elegit Lecherines com a exemple). A un bon coneixedor de la cavitat no li costarà massa trobar l'entrada ja que estarà familiaritzat amb ella, però per a algú que és la primera vegada que acudeix enfrontar-se a la tasca de localitzar un forat de a penes u o dos metres d'amplitud entre una marea de rasclers, dolines i avencs pot ser tan difícil com trobar l'agulla en un paller.


Dins la cavitat
Per fi el primer equip de rescat ha arribat a la boca de la cavitat. Han passat prop de 12 hores des de l'accident, un temps molt valuós. Al marge de la gravetat de les lesions patides per l'accidentat, la situació es complica per les adverses condicions del sistema: temperatura pròxima als 0ºC i humitat relativa del 100%. Per fortuna, l'equip que li acompanya ha realitzat un primer autosocors i ara el ferit està condicionat en un punt calent que s'ha instal·lat. També han racionat l'aigua i el menjar, així com les bateries de la il·luminació.
Però encara cal arribar fins al ferit i desplegar tot l'operatiu abans d'iniciar les tasques de rescat. Un metge acompanyarà al primer equip d'evacuació, el qual arriba després de 5 hores de descens en què ha hagut de portar una ingent quantitat de material de rescat i l'equip mèdic. Un vegada s'accedeix a l'accidentat, se li estabilitza i s'emet una primera valoració que serà essencial per determinar la urgència del rescat i el mode en què caldrà mobilitzar-lo i posicionar la llitera en cada pas. El metge acompanyarà la víctima en tot moment i ordenarà paralitzar el rescat si considera necessari intervenir sobre el ferit.


Al trajecte d'evacuació trobarem sales remuntants i descendents, meandres, passos estrets, cascades, pous de més de 100 metres i zones actives. A través d'elles s'haurà de mobilitzar la llitera especial de rescat que té una envergadura de gairebé 2 metres en què va un home d'1,85m que pesa més de 90kg.
A l'exterior es treballa de frenèticament coordinant els fins a 14 equips que treballaran simultàniament. Prop de 200 espeleosocorristes que van arribant de diferents llocs de la geografia espanyola seran assignats a diferents missions, cadascuna d'elles vital perquè funcioni perfectament tot el dispositiu. Membres del GREIM, Bombers de rescat vertical de diferents regions, Ertzaintza, la Unitat Militar d'Emergències però, sobretot, espeleosocorristes i caps d'equip civils procedents de distints clubs i federacions treballaran espatlla amb espatlla amb un mateix objectiu.


Un equip s'encarregarà d'abalisar els accessos i retorns del sistema fins al PC (Lloc de Control). Altres s'encarregaran d'establir les comunicacions, tant per fil genefónico, com per comunicació sense fil emprant la conductivitat del terreny. A l'interior de la cavitat es desplegaran més de 1.500 metres de cable i 7 estacions per instal·lar un Genéfono. Mitjançant un pont de comunicacions s'establirà connexió per ràdio des de les proximitats de la boca fins al PC, la qual cosa permetrà mantenir contacte amb l'interior des del mateix campament. Un equip de desobstrucció se centrarà a ampliar els passos estrets per permetre el pas de la llitera. Al campament altres grups s'encarregaran de preparar els avituallaments del personal i d'organitzar els més de 2.500m de cordes i material de rescat divers que els equips d'evacuació hauran de portar amb ells.
En una reunió prèvia es distribueix als espeleosocorristes en 7 equips d'evacuació. Els caps d'equip posteriorment reben la seva missió i s'estableix un horari seqüencial d'entrada, de manera que la llitera té un responsable en cada sector, establint clarament els punts d'entrega.

Des que surt el primer equip d'evacuació fins que la llitera és entregada a l'ambulància o a l'helicòpter medicalizat passaran més de 24 hores d'intens treball; més de 30 des que es va donar el primer avís i unes 48 des que es va produir l'accident. Durant dos dies el ferit haurà d'aguantar tot tipus de maniobres, a més de les dures condicions de temperatura i humitat. Cada equip donarà el millor de si mateix per salvar una vida que potser en un futur podria ser la seva.
A la complexitat de tot aquest engranatge cal sumar la dificultat de trobar suficients recursos humans capacitats per a això. El model de rescat dut a terme a Aragó és un exemple de treball en equip i coordinació entre diferents cossos d'emergències i fins i tot entre espeleòlegs de diferents comunitats autònomes. Un vegada dins la cavitat, quan el fang ha coberts les insígnies i logos distintius, tots llueixen els mateixos galons i passen a formar part del mateix equip.




El cap de setmana 29 i 30 de setembre es va realitzar en el sistema Lecherines una de les tres pràctiques anuals d'espeleosocors que organitza la Federació aragonesa. Aquesta és segurament la pràctica de major envergadura en tot l'estat i en la que s'involucra una major diversitat de cossos d'emergència i especialistes de l'espeleologia.

El supòsit narrat anteriorment no és més que una descripció del simulacre que es va realitzar. El dispositiu es va desenvolupar malgrat les inclemències del temps, on les pluges persistents i el fort vent que van envoltar a l'activitat no van ser suficients per fer desistir l'ànim dels voluntariosos participants, conscienciant-nos un vegada més que aquest escenari tan advers forma part de la realitat que pot envoltar a un rescat de debò. Per desgràcia les situacions reals poden ser a molta més profunditat i en circumstàncies molt més adverses.
L'últim gran rescat conegut va ser el de l'AN51, a Navarra. A 600m de profunditat, una espeleòloga belga de 49 anys va patir un despreniment que li va ocasionar la fractura d'un peu i ferides de diferent consideració. El rescat es va prolongar més de 80 hores, durant les quals la víctima va estar sotmesa a 4ºC i a una humitat relativa del 100%. Van intervenir en l'operatiu gairebé 150 persones i va haver de remuntar-se la llitera durant quatre quilòmetres de galeries, per a posteriorment hissar-la al llarg de 500 metres de pous verticals. Va ser necessari practicar microvoladures per ampliar els passos més estrets i va suposar un dels rescats espeleològics més importants i complicats dels últims anys.


L'últim rescat practicat a Aragó va ser el d'un català de 40 anys en el Sistema Sabadell (Panticosa). L'accident es va produir a 220 metres de profunditat. El ferit, amb fractures de diversa consideració, va ser evacuat després de 24 hores d'intenses feines de rescat.
Potser una de les claus de l'èxit i de l'entesa que hi ha entre els diferents cossos i especialistes que participen en aquest tipus de simulacres resideixi a la figura del responsable i coordinador de la pràctica: Mario Gisbert Lleó, espeleòleg experimentat des de fa més de 25 anys, s'encarrega de coordinar i dirigir aquests simulacres sense que la seva condició de “civil” hagi menyscabat l'autoritat en les seves funcions, tenint en compte la diversitat de cossos de seguretat i comandaments amb què ha de treballar.




Entrevista a Mario Gisbert
Des de quan coordina aquest tipus de rescats a Aragó?
Realitzo les funcions de Coordinador Tècnic de l'Espeleo Socorro Aragonès (E.S.A.) des de l'any 1997
Són freqüents els accidents en la pràctica espeleològica?
Encara que incidents i petits accidents es produeixen amb una certa freqüència, per sort no es produeixen gaires accidents que exigeixin la intervenció de grups d'espeleosocors. Generalment els accidents més greus o l'evacuació dels quals és més complexa corresponen a espeleòlegs experimentats, l'activitat dels quals l'efectuen en punts allunyats i distants de les entrades de les cavitats (moltes d'elles desconegudes i en exploració). Els incidents la resolució dels quals és més senzilla (accidents en la proximitat de l'exterior, pèrdues, demores, falta d'il·luminació, etc) solen ser causats, en cavitats ja conegudes, per espeleòlegs novells o inexperts.
Quins són els tipus d'incidents o accidents que es poden produir en una cavitat?
Els més assidus són els de pèrdua-esgotament i els de caiguda per terreny inestable o verticals, per incorrecta instal·lació.
Encara que també es poden produir per Bloqueig (falta de material o de tècnica, falta d'il·luminació, encast, crescuda de cabal, despreniment) i en els casos de cursos actius per ofegaments o en immersions d'espeleobusseig.
S'ha vist que la participació d'espeleòlegs experts és indispensable en un rescat. Són part obligada de la seva formació i/o entrenament les tècniques d'espeleosocors?
Qualsevol espeleòleg practicant té l'obligació moral d'estar format en les tècniques d'espeleosocors, ja que en cas d'accident d'un company, li tocarà col·laborar en la seva evacuació.
Hem vist per damunt el desplegament de mitjans que exigeix el rescat d'un espeleòleg. És fàcil coordinar a tanta gent i tan diversa en un operatiu com aquest?
És complexa la coordinació d'un operatiu d'aquest tipus, però no s'organitza partint de zero, el E.S.A. porta més de 30 anys realitzant exercicis i simulacres d'aquest tipus, formant i involucrant als distints grups professionals de rescat.
Com es mobilitza a un dispositiu de gairebé 200 persones i de tan diversa natura?
Establint prèviament contacte i relacions amb els distints grups i entitats que poden participar. Cooperar en les activitats i exercicis que efectuen els diversos grups fa que es creu un vincle que incita a assistir a la convocatòria d'aquest tipus de simulacres.

Quina és la principal dificultat a l'hora d'enfrontar-se a un rescat d'aquest tipus?
La més dificultat que podem trobar en les intervencions a Aragó és l'establiment del campament d'altura (Lloc de Control, intendència, etc) que pugui donar el suport necessari a les més de 100 persones que intervindran a l'interior de la cavitat. La major part de les cavitats a Pirineus es troben a més de 2.000m,, la qual cosa obliga a llargues aproximacions i a l'ocupació d'helicòpters –medi no sempre disponible depenent de les condicions meteorològiques-.
Normalment en un altre tipus d'emergències, les competències estan delegades en els cossos professionals. No obstant això en aquest tipus de rescats i concretament a Aragó, l'actuació d'especialistes civils és primordial Això ha generat algun tipus de conflicte?
Tots els grups professionals intervinents ja tenen assumit que, per a un rescat espeleològic de cert nivell, és necessari molt personal que domini les tècniques d'evacuació en cavitats i que es desemboliqui bé en el medi subterrani. Tots tenen assumit que hem de treballar conjuntament en un rescat d'aquest tipus. Com la relació entre els components del E.S.A. i els responsables dels diversos grups de rescat a Aragó ve de molts anys i és bastant cordial, no s'originen conflictes. La bona predisposició cap als rescats en cavitats dels distints responsables dels grups professionals fa que la coordinació entre tots sigui bastant bona. 
Quan hi ha tanta gent realitzant una activitat com aquesta es generen situacions de risc que fins i tot poden derivar en algun incident De quina manera compensa en la pràctica assumir aquest risc?
Des dels primers simulacres que s'efectuen ens hem qüestionat aquesta qüestió. Assumim que el risc és elevat i assumim que pot haver-hi accidents. Si no ens exercitem en un simulacre d'envergadura, treballant gent de diversos grups i llocs, quan succeeixi un accident greu a profunditat, possiblement a més de l'accidentat, que serà rescatat en penoses condicions, caldrà auxiliar a bastants dels espeleosocorristes que hagin intervingut.
Quines coses podem millorar respecte a països, com França, amb una important tradició espeleològica i per extensió, en aquest tipus d'intervencions?
A causa de la proximitat amb França, els mètodes i formes de portar un rescat espeleològic són similars en els dos països. La major diferència, i que a Espanya no sé si s'aconseguirà, és la falta d'unió i coordinació estatal que aglutinés a tots els grups d'espeleosocors territorials i autonòmics. En cas d'una intervenció llarga i complicada, aquesta falta d'unió restarà eficàcia a la intervenció.
Com pot un espeleòleg practicant arribar a formar part d'un dispositiu d'espeleosocors?
A Espanya, 10 u 11 Comunitats compten amb grups voluntaris d'espeleosocors, principalment pertanyents a les federacions corresponents. Qualssevol interessat hauria de posar-se en contacte amb el grup de la seva Comunitat i participar en els distints exercicis pràctics. De no existir grup en la Comunitat, qualsevol grup de les comunitats pròximes, estarà encantat de poder comptar amb més personal.
Hem vist la importància de l'operatiu, però també és important una actuació prèvia del propi equip de l'accidentat. Quals serien les pautes que s'ha de seguir en cas d'accident?
Les recomanacions en cas d'accident serien:
-Deixar al ferit en lloc segur i estable, en posició lateral.
-No moure-ho innecessàriament
-Tractar les hemorràgies (embenat compressiu)
-Mantenir al ferit en calor. Animar-lo
-No deixar sol al ferit, si és possible
-Abalisar el camí d'accés al ferit

I una vegada a l'exterior, informar de les dades següents:
-Nom de la cavitat
-Situació (població més pròxima)
-Localització precisa. Accessos
-Lloc de la cavitat on ha ocorregut (descripció de la cavitat fins al lloc de l'accident)
-Nombre de ferits, el seu estat i causes de l'accident
-Instal·lació de la cavitat
-Material disponible al lloc de l'accident (cordes, carbur, spit, plaques, etc.)
-Nom del grup que figura a la boca de cavitat
-Telèfon des del que es truca.


Notes aclaridores:
Si les condicions ho permeten –meteorologia, coneixement del sistema, etc.-, els membres del GREIM, com a primer equip d'intervenció, són capaços de rebaixar aquest temps, realitzar la primera actuació sobre el ferit i valorar la situació i recursos necessaris per a l'operatiu de rescat.
Són molt pocs els facultatius a Espanya que estan preparats per accedir a un accidentat en espeleologia, ja que han de ser a més a més, experts i bons esportistes de l'especialitat. Actualment el SEMAC a Espanya és l'associació a què pertanyen aquests professionals disposats a acudir a un rescat espeleològic de gran envergadura.
El conjunt que pot arribar a transportar-se pot superar els 120Kg.
Durant els simulacres, s'utilitzen diversos voluntaris per fer de víctima. Les condicions són tan dures que han d'establir-se relleus cadascú o dos sectors.


Més informació: www.federacionaragonesaespeleologia.com/socorro

Simulació d'accident i espeleosocors


Una recreació pel grup de rescats dels USA. Es clar que es tracta d’una fàcil extracció, però fins i tot així, ja ens mostra operativa singularment diferent,  fixació de perímetre, materials especials, equip d’il·luminació, atenció mèdica, etc. Potser d’aquest exemple singular podrem extreure alguna idea interessant,.



dijous, 13 de desembre del 2012

European Cave Rescue Association ECRA

Desprès de quatre trobades anteriors, el 12 de maig del 2012 a la seu italiana de Castelnuovo Garfagnana amb la presència de responsables de espeleosocors d’Itàlia, Àustria, Alemanya, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia...i tambè per videoconferencia la Gran Bretanya, es va aprovar la constitució de la European Cave Rescue Association que adoptà com a llengua de oficial de comunicació l’anglès.  L’ECRA volser capaç de respondre a les emergències d’espeleologia particularment greus en els que es requereix un esforç especial en termes recursos humans i coneixements. ECRA també vol crear un espai per a compartir experiències, metodologies i coneixements entre les diferents comunitats espeleologia europees.

Del 18 al 21 d’octubre del 2012 es celebrà a Chatel-de-Joux, al Jura francès la "Trobada Europea d’ Espeleosocors de 2012» Els dirigents europeus de rescat espeleològic d'Itàlia, França, Alemanya, Croàcia, Eslovènia, Sèrbia, Regne Unit, Bulgària i Suïssa, s'organitzaren en tres àrees de treball:
- Comissió Medica
- Comissió Desobstrucció
- Comissó Espeleosub
Per a cadascuna d'aquestes especialitzacions dins el rescat espeleològic es proposa reunir als tècnics dels diferents països europeus, posant a disposició de tots els seus mètodes i comparar-los.

Durant aquestes jornades també es va dur a terme la reunió d'elecció de dirigents de l'associació entre els diferents països membres. Va ser elegit membre de la presidència Croàcia, que també és el país on s’ubica el domicili social, mentre que la vicepresidència va ser confiada a Itàlia, i el secretari general a Alemanya.
Al consell també estan representats Àustria, Gran Bretanya, Bulgària, Eslovènia i Sèrbia (aquests dos últims països han estat inclosos en el consell com "oients". Van assistir a la reunió, però van decidir no participar en el projecte  Bèlgica, França i Suïssa.


Insereix-ho un molt interessant manual de 97 pàgines, el·laborat pel CNSAS sobre el socors espeleosub.

Excercicis d'espeleosocors europeus




   

dimecres, 12 de desembre del 2012

Homenatge a Bronto. Construcció d’un frontal.

En un post anterior ja vam anunciar la pèrdua d’en Thierry VillateBronto, Ursuspeleus- aquest espeleòleg singular (http://espeleobloc.blogspot.com.es/2012/09/deces-de-thierry-vilatte-al-trou-de.html)
Avui volem completar la seva semblança, inserint un vídeo del rescat i un altre d’homenatge dels seus companys de club, juntament amb una de les seves darreres propostes de construcció d'un frontal per espeleòlegs.

El rescat


Recordança


Construcció d'un frontal a LEDS
Ha estat en l’excel·lent pàgina Souternet del CLPA Spéléologie Hérault on aquest trimestre dediquen un nou i pràctic homenatge a Thierry Villate, recuperant i completant un dels seus darrers projectes, un frontal per espeleologia:la Nipharled IV 
Reconec que no tinc capacitat de interpretar i molt menys de construir un enginy com el proposen els companys francesos en la seva pàgina.
Insereix-ho unes còpies de pantalla per que tingueu una primera valoració, que necessàriament caldrà que la consulteu a fons si voleu fabricar-vos el vostre propi frontal.

L’he demanat a l’amic Jordi Perera, valorant la seva expertesa en informàtica i  electrònica, i coneixent la seva habilitat en bricolatge i construcció de frontals, que comentés pels nostres lectors la pàgina
Construire soi-même une lampe frontale de spéléo à LEDs : la Nipharled IV.

../..
Els autors proposen construir un sistema d'il·luminació.
S'entén que ja han fet diversos models i a l'actual n'hi diuen Nipharled IV.
Entre d'altres es proposen assolir aquests objectius:

- Il·luminació gran angular (180 º) i variable (almenys 5 nivells d'il·luminació).
- Punt de llum "spot"  potent: al voltant de 3000 lúmens.
- Flexibilitat d'ús.
- Sistema d'alerta de nivell baix de la bateria, configurable.
- Resistent a l'aigua superficial o immersió (IP67 o IP68).(*1)
- Compatible amb múltiples tipus de bateries (rang de tensió de 3 V a 18 V) (*2)
- Econòmic, en comparació amb sistemes comercials.
- Amb una autonomia de 8 h modus normal, 12 h modus economia, i més de 72 en modus supervivència.(*3)
- Seguretat per dos circuits d'enllumenat independents.(*4)
- Complet amb llum regulable, carregador i piles recarregables de 5000 mA
 


(*1)(*2)(*3) No sé si han escrit els objectius abans o després de fer el prototipus.
No queda clar si han aconseguit IP68  i això només  significa que es superior a IP67, podeu mirar la viquipedia per a més informació.
(*4) Aquest punt és una mica discutible. Sí bé és cert que hi ha dues plaques electròniques i els leds són diferents, la bateria, el cable, l' interruptor i la mateixa caixa estanca són comuns als dos circuits i per això no ho hauríem de considerar redundant al 100%.

Evidentment aquest és un bon projecte per als aficionats al bricolatge i al que avui en dia s'anomena DIY "Do it Yourself", els qui gaudeixen de fer-se les coses ells mateixos.
No cal cap eina sofisticada, un trepant, una llima, un soldador elèctric de punta fina amb una mica d'estany i un PC per poder fer les comandes per Internet.
En la pàgina web hi ha tota la informació per poder adquirir tots els components, amb els webs dels proveïdors i les seves referències.
Evidentment no cal centrar-se en aquells proveïdors, per exemple, els leds dels que tenim la referència del fabricant els podem anar a buscar on més ens convingui.
Ells munten 4 leds CREE XM-L U2 i un CREE XM-L T6, en un dels dibuixos de la pàgina principal aquest últim està mal escrit i li repeteixen la referència XM-L U2, a la llista resum dels materials surt amb el nom correcte.
Els esquemes i diagrames són precisos i fàcils de seguir.
Un altra cosa és l'apartat de les bateries, aquí la pàgina falla com a guia.
Ens ensenyen com ells fan packs de bateries aprofitant-ne d'un ordinador portàtil. És un bon "brico" i un bon exemple de com reciclar, però com que no tothom les té disponibles hi trobo a faltar l'opció de què i a on comprar, igual que han fet amb el frontal......, en tot cas aquí us dono una pista d'un lloc on adquirir el conjunt de bateria/carregador que us faci més el pes  http://www.hobbyking.com
La caixa de les bateries també és comercial.
Un cop revisat el projecte es pot discutir sobre l'estètica, la necessitat de tanta potència i per tant de tant pes en radiadors, de les 32 possibles regulacions....
Però el que jo destacaria com a molt bo d'aquest projecte és que mostra com es pot fer un frontal sense necessitat de tenir gaires medis i t'inicia en el món dels conjunts leds / reguladors que actualment es troben fàcilment a la xarxa. 
A partir d'aquí si t'agrada trastejar, i depenent de la teva habilitat, pots fer-te'n un a la teva mida.

Jordi Perera



dimarts, 11 de desembre del 2012

Dins les glaceres de l’Annapurna


El I.C.E. Himalayas, organització d’origen creada inicialment per companys espeleos francesos per l’exploració d’aquests fantàstics relleus, ha anat publicant els seus treballs tant glacioespeleològics, com de descens dels espectaculars engorjats himalaiencs, i fins i tot estudis sobre l’evolució climàtica de les seves glaceres.

Trobareu una detallada informació en les pàgines de la seva web a :
Una bona part dels seus treballs s’han desenvolupat en les zones glacials del Nepal i particularment en l’Annapurna, en una glacera  situada entre els 3.800 i el 4.300m d’altitud al peu de la grandiosa paret sud de l’Annapurna, té una longitud de 5 kilòmetres i una amplada de 400 a 700m, i en molts aspectes, és comporta com un carst d’evolució molt ràpida.

En el post d’avui inserim un interessant article publicat a la revista Karstologia 56 (2010) i dos presentacions en vídeo de les produccions d’en Daniel Penez.
  



dilluns, 10 de desembre del 2012

Cova de l’Ormini

Novament un grupet dels del dijous, sortirem dimecres! 05.12.2012  per tal de deixar lliure l’inici del “pont” d’aquesta setmana pels que poden aprofitar-lo íntegrament. Ens aplegarem nou: Cristina, Dolors, Jaume, Jordi, José, Julià, Pere, “Víctor” i “Vizu”.

Situació
Tot i que és situa dins del terme de Coll de Nargó, cal sortir des d’Organyà, direcció Montanisell. Tot l’itinerari està ben senyalitzat. Seguim per una pista en bon estat que els dirigeix als Prats, i després la desviació a l’esquerra prop del Mas del Pitarell, i finalment una nova desviació a la dreta que finalitza en l’entrada de la cavitat.

Toponímia 
Inserim el detallat comentari del company Ferran Alexandrí publicat al seu bloc amb el títol: La cova de l’Ormini i el bol d'Armènia

"La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral."


Antecedents
Apareix citada en el Diccionario de Pascual Madoz (1845-1950), i explorada biospeleològicament el 1910 /Faura i Sans, Jeannel, Racovitza/. La primera topografia es publica el 1978 per la SIE. De les recents publicacions cal destacar el detallat i molt recomanable estudi d’en Ferran Cardona publicat a l’Espeleobloc.
Les parets de la cavitat estan plenes d’inscripcions, entre les que destaquem les del 1936 el que podria suposar que serví d’amagatall en la guerra incivil...cal constar que en aquelles èpoques per accedir-hi a la primera sala ja calia descendir un pou de 7m.



La cavitat
Essencialment està constituïda per dues sales de 27x15m i 36x18, enllaçades per una rampa de forma irregular. Sovint uns voluminosos conjunts estalagmítics subdivideixen els recintes. Tot i que un itinerari complert pot ser més gran, topogràficament la cavitat mesura 160m de recorregut i 27m de desnivell.

L’ennegriment
Una pàtina de color negre apareix colorant indrets i concrecions, que tal com hem descrit en aquest bloc referint-nos a d’altres cavitats (Cova Cambra, Muricecs, etc), que podria correspondre a una pigmentació per òxid de manganès. També mostrem diversos exemples on veiem la transició en fistuloses de trams totalment ennegrits als que segueix un creixement posterior sense coloració.

El condicionament
Per un projectat condicionament “turístic” fa anys que es construí una caseta i porta reixada cobrint el pou d’entrada i tres trams d’escales metàl·liques i baranes de tub equipen els desnivells principals i una mena de passamans que uneixen els trams d’escales segon i tercer. L’estat actual d’aquest equipament està prou deteriorat, amb trams descalçats i força rovellat.