dissabte, 12 de gener del 2008

Tsumeb, la mina avenc.


La mina de Tsumeb, a Namibia és un lloc excepcional que conté una extraordinària diversitat de minerals de plom, coure, zinc, plata, antimoni, arsènic, cadmi, cobalt, mercuri, molibdè, níquel, estany, vanadi, etc.

Situada en el nord de les muntanyes Ottavi en una zona de roques dolomítiques carstificades, es tracta d’un tub sub-vertical d’una profunditat de prop de 1.800 metres, d’on s’han extret milions de tones de mineral. Per disminució de la rentabilitat la mina fou tancada el 1996.

La formació del dipòsit de Tsumeb va donar lloc a grans discussions geologiques que han finalitzat per concloure, que l’estructura del tub de la mina és deguda a un fenómen càrstic amb una antiguitat de més de 650 milions d’anys.

Durant els períodes d’emersió de la regió, és generà aquesta gran cavitat en la dolomia.

Posteriorment el mar reompli el tub d’aigua i sorra, que amb el temps i el metamorfisme es convertí en una veritable quarsita. En un posterior episodi, entre 580 i 530 milions d’anys, després de l’aixecament de la cadena muntanyosa de Damara, el conducte s’enriquí en minerals lentament cristalitzats, a partir de solucions hidrotermals que circulaven dins del tub ple de sorra.

Es tracta doncs, d’un dipòsit hidrotermal dins d’un conducte càrstic. I alhora, evidentment d’una cova plena de belles coses, que s’ha convertit en una parada obligada, dels itineraris geològics que els alemanys han popularitzat.


divendres, 11 de gener del 2008

I Curs d’Arqueologia Espeleològica

Els bons amics de la Secció Espeleològica de l’Ordal, el SEO, del Centre Excursionista de Vallirana organitzen aquest interessant curs pels propers mesos de febrer i març.

“Aquest primer curs d’arqueologia prehistòrica està obert a qualssevol persona interessada, tot i que va néixer com resposta a les preguntes que les persones que recorren les muntanyes i el seu interior, solen plantejar-se en trobar alguna resta arqueològica. Preguntes tan frequents com Cal agafar-ho? Tancaran la cavitat si comunico la troballa? O Com es fa exactament una excavació?

Calendari del curs

Dimarts 19 de febrer a les 20h
Introducció a l’arqueologia: mètodes i tècniques (1:30h)

Dijous 21 de febrer a les 20h
Arqueologia i legislació (1:30h)

Dimarts 4 de març a les 20h
Estudi de les restes humanes (1:30h)

Dissabte 8 de març a les 9h
Sortida de camp. Visita al yaciment de la Cova del Rinoceront (Castelldefels)
11:30h Visita al laboratori.
17h Fí del curs.

Equip docent:
Magí Miret
, Arqueòleg Territorial de l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya.
Eulalia Subirá, Antropòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Jordi Ramos, Arqueòleg.
Montse Sanz, Arqueòloga.
Joan Daura, Aqueòleg.

e-correu: cursarqueologiavallirana@gmail.com
Inscripcions fins el 15.02.2008.
Preu del curs: 25 euros.

Ingrés al compte de:

Centre Excursionista de Vallirana
2081-0004-62-0000043383
concepte: Curs Arqueologia i nom del cursetista.

La torre de les tenebres

Probablement l’estalagmita més alta coneguda fins ara, sigui la denominada Torre de las Tinieblas, amb 67,2 m., mesura efectuada amb un fil enlairat per uns globus d’hidrogen.

En 1967 el Cubà Alejandro Romero Emperador, descobreix espeleologicament dins la Sierra d’Escambray la que es denominarà Cueva de Martin Infierno, amb 793 metres de longitud i 179 m de fondaria. La sala on s’ubica la Torre de las Tinieblas té 90 metres d’alçada i 200 de longitud.

Conscients de l’excepcionalitat de la troballa, finalment l’any 2002 és realitzà un documental:

“Después de acarrear unas cuatro toneladas de medios (plantas eléctricas, cables, equipamiento fílmico y de espeleología, comida...), con helicópteros, mulas y al hombro, 15 integrantes del grupo Samá, campesinos de la zona y el equipo técnico de Triplexfilms se instalaron durante las tres primeras semanas del pasado diciembre en la mismísima cueva de Martín Infierno, para filmar por primera vez a la formación calcárea recordista.

Para Germán Gutiérrez, director y camarógrafo, el documental tiene dos objetivos: mostrar en toda su dimensión la estalagmita más grande del mundo y entender cómo se creó la cueva Martín Infierno. "También por la parte cubana se pretende promover el sitio como un futuro lugar de visita del turismo nacional e internacional, aunque antes de que esto suceda se necesitará de todo un aprendizaje por ser un medio muy vulnerable, que exige mucho respeto y prudencia."

Encara no he tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula, ni sé si s’ha arribat a exhibir mai, però recentment una expedició italo-cubana foto-espeleológica ens ha mostrat dues fantàstiques imatges captades per Antonio Danieli, que ens plau adjuntar al present post.

dimecres, 9 de gener del 2008

Determinacions preliminars d'aranyes de l'Atlas.

El Dr. C. Ribera i A. Lopez Pancorbo, de la Facultat de Biología de la Universitat de Barcelona, ens han remés la determinació preliminar de les aranyes recol·lectades durant el decurs de les campanyes del Projecte de Bioespeleologia ATLAS al Marroc.

A banda dels nombrosos exemplars (més de cent) d'especies conegudes, (Meta, Lessertia, Lepthyphantes, etc, ) hi ha un bon grapat d'espècimens (de l´ordre de 10 a 15, que molt possiblement, siguin espècies noves per la Ciencia.

Caldrá fer un estudi més acurat per part dels especialistes, amb l'objectiu de determinar definitivament aquests exemplars d´araneids del Magreb.

Altra de les troballes interessants, també pertanyent al grup dels aràcnids, es un palpigrad, encara per determinar i remés a un especialista qualificat. Segons en Dr. C. Ribera, de la Universitat de Barcelona, es tracta d’un exemplar amb un alt grau de troglomorfisme, i que possiblement sigui la segona espècie cavernícola del Marroc, d’on tan sols es coneix Eukoenenia maroccana, recol-lectada per primera vegada pel nostre company del Museu C. Hernando a la cova de Kef Aziza, situada a uns 300 kilòmetres de la cavitat on es va capturar aquest interessant palpígrad.

Existeixen dos espècies més d’aquest gènere al Marroc: Eukoenenia mirabilis i Eukoenenia hanseni. No son cavernícoles, sinó edáfiques, ja que viuen sota terra , però en la capa superficial.

També s’han enviat a especialistes de les universitats de Bilbao i Alacant, una sèrie d’opilions i pseudoescorpins respectivament.

El desconeixement que es té d’aquests aràcnids al Marroc, pot proporcionar més d’una sorpresa.


Article enviat per en Floren Fadrique.

dimarts, 8 de gener del 2008

Crescuda al Verneau (Doubs)

La crescuda de la xarxa del Verneau subterrani, una de les “grans” cavitats franceses (33.300 m de recorregut i -387 de desnivell) ha bloquejat a sis espeleòlegs que feien una travessa dins del sistema.

La premsa francesa ha fet un ampli seguiment del rescat que ha mobilitzat nombrosos efectius.

Dimarts, dos d’aquests espeleos, ja havien sortit amb l’ajuda dels espeleo-socors, per la cova Baudin, a una quinzena de quilòmetres mes avall de l’avenc de Bief Bousset, on l’expedició havia començat el dissabte.

Els altres 4 components de l’equip, ja han estat localitzats, sans i estalvis, i probablement sortiran aquest dimecres de matinada.

Es tracta d’uns espeleòlegs ben preparats i coneixedors de la cavitat que quant s’han vist interceptats per la crescuda han sabut esperar, cercant un lloc enlairat i sec, per atendre la baixada del nivell d’aigua o rebre ajuda dels equips de socors.



dilluns, 7 de gener del 2008

Immersió a la Fou de Bor 18.01.70

Text fidel, traduït del castellà i extret d’unes anotacions de l'Alberto Martínez que el dia 18 de gener de l’any 1970 va fer la seva primera immersió en aquest sifó.

El vam acompanyar Jaume Bley, Joan Pallarés, Morán, Mª del Mar Sastre, Emili Reyes i Lluís Auroux. L’interès d’aquesta nota pot estar en que, si bé no va ser el primer intent desprès de l’accident dels companys Subils i Godoy, va estar dins d’una sèrie d’activitats dins d’aquest sifó, realitzats per l’Emili Reyes, Alberto Martínez i Mateo Gorraiz. A més, es va recuperar material d’en Godoy.

Escrit de l’Alberto:

Des de la primera vegada que vaig visitar el sifó de la Fou de Bor vaig anar sentint una creixent atracció per ell. Pot ser per la sala al peu de la qual s’inicia el sifó, o per les seves netes i transparents aigües en les que es perd el feix de llum de la llanterna, feix que només penetra uns pocs metres en una blavosa penombra, fent-me néixer el desig d’esbrinar el misteri que conté aquesta cavitat submergida.

Noto que l’aigua glaçada penetra poc a poc a través dels dos vestits de goma amb que m’he recobert, però sé que això és una fase temporal, fins que aquesta s’escalfi amb el contacte del meu cos. La debanadora del fil guia respon a la perfecció. Estic per la meitat del pou de 18 m i el pou es va estrenyent a mida que vaig baixant. S’acosta la part més difícil, una mena de laminador que a la seva part més ample té 1,2 m d’alçada, bé, això si prens el bon camí.

Aprofitant l’impuls de baixada, l’atraveso molt a prop del terra, el que origina un petit núvol de fang. Bé, em dic, ja s’ha passat el més difícil! No tardo en arribar a una sala de regulars dimensions i la meva atenció és atreta per un reflex de la meva llum. És un cinturó de llastrat, descolorit per l’aigua i pel molt temps que deu portar al lloc.

Davant meu segueix una galeria descendent de poc pendent i al poc veig una sèrie de cables elèctrics i un de niló blanc que és l’indicador del camí a seguir. De tant en tant vaig trobant per terra una sèrie d’estris d’immersió aletes, una bossa de plàstic, alguna llanterna i fins i tot un tub respirador. A partir d’aquest punt, la galeria comença a pujar al mateix temps que s’estreny formant un tub d’uns 2 m de diàmetre.

La consulta del rellotge m’indica que ja és l’hora de tornar. El profundímetre m’indica la fondària de -27 m. He fet un recorregut de 80 m, indicats pel fil guia. Tenso el fil i el lligo en una pedra. Tot iniciant el retorn penso que per ser la meva primera immersió en aquest sifó, no està gens malament.

Anant sortint, en una depressió de la galeria veig un objecte, com una bossa de plàstic, que recullo per treure-la a l’exterior. M’imagino que és el material fotogràfic que portava en Godoy en el moment de l’accident.

Ja no és moment per més encantaments, pel que amb rapidesa, però amb una petita desorientació per la falta de visibilitat pel fang aixecat, passo el laminador i enfilo el pou final de sortida, a on la corda guia es perd entre un mena de boira fangosa. Sense més problemes, veig sobre meu unes tonalitats vermelloses, senyal de què estic ja molt a prop de la superfície. Ja sóc fora!, em dic.

Nota final:

Efectivament, la bossa contenia, entre alguna cosa més, l’aparell de fotografia del Godoy, un material que havia estat 5 anys al fons del sifó. Pel seu mal estat no va ser possible revelar del carret.



Article escrit per en Lluís Auroux

diumenge, 6 de gener del 2008

4art. Simposi Nacional d’Espeleologia a Turquia

Lloc: Ankara.
Dates: del 21 al 24 de febrer del 2008.
Organització: Gülender DEMİRCİ.
Ankara Üniversitesi
Mağara Araştırma Birimi, PK 1375 06045 Ulus/ANKARA
Tel: +90 543 3722 797
Email: info@speleolojisempozyumu.org
Web: http://www.speleolojisempozyumu.org/.

El carst turc presenta manifestacions de primer ordre mundial, tot i que la tasca a realitzar encara és molt gran, tant per la gran superficie del païs com pel fet que els relleus amb més potencial, just ara es comencen a estudiar.

Les majors cavitats conegudes fins ara son:

Per profunditat:

-1.429 Pevnirlikönü

-1.400 Kuzgun

-1.196 Çukurpinar

Per recorregut:

Pinargözü 15.000 (720 de desnivell remuntant!)

Tilkiler 6.650 (en conglomerats!)

Kizilelma 6.630 m.

Tutes de Bor, toponímia, faules, llegendes i mites - II

El fragaire i l'encantada
Un fargaire de Bor, va anar a fer llenya al bosc per fer cremar la farga i va trobar-se a l’encantada de la cova de la Fou. La seva gran bellesa tot va enlluernar-lo i li va demanar la mà. L’encantada va consentir a casar-s’hi i li posà com a única condició que mai no tractés d’obrir ni d’entrar dins d’una de les cambres del gran palau subterrani del fons de la cova, del qual l’encantada n’era senyora i aleshores passaria a ésser ell amo i senyor.

Al fargaire la condició li va semblar poca cosa i s´hi va avenir. Van viure molts anys i van tenir diversos fills. Un dia que l’encantada anava de part el seu marit va creure que, amoïnada amb el trànsit que passava, no s’adonaria del que ell feia i es va fer el propòsit d’entrar a la cambra per davant de la qual feia tants anys que passava sense ni intentar mirar-se la porta. Així que la porta se li hagué obert cosa d’un parell de dits, va sentir-se un terratrèmol terrible, que va fer trontollar tota la muntanya. Quan va tornar en si del trasbals va trobar-se estès davant de la cova. Com va poder es va aixecar i va dirigir-se cap a la cova, però, com si estigués tancada per una porta invisible, no pogué donar, ni aleshores ni mai més, ni una sola passa endavant. Mai més no pogué veure la seva muller, ni els fills.

Altres variants d’aquesta versió diuen que, la condició de l’encantada fou que mai tractés de veure-la despullada. Quan l’encantada s’havia de mudar es tancava dins d’una cambra, on mai va permetre l’entrada al seu marit i de la qual ella sempre guardava la clau. El marit, un dia quan ella es mudava la roba, la va mirar pel forat del pany i va veure amb gran sorpresa que la seva dona tenia els peus forcats com les cabres.

(Margarida Marginet i Cabanes. Riu 1919. Analfabeta. Porquerola i captaire. Coneixia un vast repertori de cançons i contarelles. D’uns 75 anys.)


La reina de les encantades i els esclops
La reina de les coves de la Fou anava de part i no se’n podia sortir. Amb prou greu les seves companyes van acudir a cercar l’ajut d’una llevadora de Bor. Quan va estar del trànsit, les encantades van presentar dos esclops a la llevadora. Un era de mel i estava tot ple d’or i l’altre era d’or i estava ple de mel. Li van dir que, en pagamant escollís del dos el que preferís. La doneta va escollir el d’or. Tota cofoia, se’n va anar a casa seva. En passar vora de la riera es va rentar les mans. L’endemà, a casa seva, es va trobar que l’esclop se li havia tornat de mel, que amb el calor, tota se li va fondre, i que el contingut se li va convertir en segó, que no li va valer per a res. Mentre la dona es desesperava per la seva desventura va sentir una veu tota profunda que deia:

Si haguessis preferit l’esclop de mel, ple d’or, avui l’esclop també s’hauria tornat d’or i fores set vegades rica. I si no t´haguessis rentat mai les mans amb les quals havies tocat l’encantada i el seu infant, sempre més tot allò que hauries tocat s’hauria tornat or i hauries sabut fer totes les feines que es poden fer amb les mans. T’han perdut l’enveja i la netedat.

(Francesc Cabanes. Martinet 1935. Bosquerol, herbaire i passafrau. Recercador d’herbes per a herbolaris de Barcelona i Perpinyà).



Marieta Sardana
A Bor hi havia una dona que tenia pertorbades les facultats mentals; era coneguda per Marieta Sardana i tenia el costum de passar-se la major part dels dies dintre de la cova de la Fou. Al vestíbul d’entrada a la cova es despullava de tota vestimenta, i, en moltes ocasions, els seus familiars havien d’anar a cercar-la a la vesprada.

Una tarda d’estiu, dos caçadors procedents de Barcelona, assedegats, s’acostaren a la Fou per a beure la seva aigua fresca i cristal·lina, entrant, després, a la cova. Un d’ells portava l’escopeta al coll amb els canons mirant a terra, mentre l’altre l’havia deixat a fora.

Entraren al vestíbul, i quan un d’ells es disposava a encendre un llumí, sentiren que d’entre les tenebres sortia un soroll; per aquest motiu, el que portava l’escopeta la despenjà amb actitud de disparar a l’ensems que saltaven erera cap a la claror, quan de sobte els sorgí de la foscor una dona nua, amb el cabell esbullat per sobre les espatlles, dient-los-hi: On teniu la fe del baptisme? Contestant l’interpel·lat, mentre li queia l’escopeta a terra: A Barcelona !

Amb tot això, l’altre company havia caigut desmaiat. Més tard el transportaren al poble amb tota mena de precaucions, morint als pocs dies a conseqüència de l’espant sofert.

Aquella aparició no era altra que la Marieta Sardana.

(Pere Pons i Capdevila, mestre de Bor 1937)

La truja i la porquerola (el tresor de la cova)
Una de les cases de pagès més pobres de les rodalies de la Fou tenia una noia que portava a pasturar els porcs per les marginedes properes a la Fou.

La porquerola notà que una de les truges cada dia desapareixia, retornant, després de llarga estona, tan tipa que semblava que anava a rebentar; intrigada la porquerola, un dia la seguí amb tota precaució, entrant dintre la Sala Gran, on pogué observar que la truja menjava una gran quantitat de faves seques, a l’ensems que en aquell indret es sentia una melodia d’un joliu cant misteriós, que flotava a l’ambient, sense saber d’on sortien les fantàstiques veus.

Les faves rajaven de la roca, tot apilant-se i sentí una veu que li deia que podia omplir la falda del davantal d’aquell fruit d’origen tan misteriós, i quina no fou la seva sorpresa i joia quan en sortir de la cova es trobà amb tota la faldada plena de barretes d’or. Tota cofoia mostrà als amos l’ofrena de la cova. Tenia ja una fortuna a l’ensems que plena de joia havia augmentat la seva bellesa, quan el fill de la casa on servia, encisat d’ella i potser també de riquesa de la porquerola, l’enamorà i convenien d’emmaridar-se ben prompte, doncs calia aprofitar el tresor que creien que portava la truja dintre la panxa i que devia d’ésser abundant, a jutjar pel seu volum i pels dies que feia que anava a menjar el preciós aliment.

Concertada la data del casori, acordaren matar la truja per a celebrar la festa, a l’ensems que s’enriquirien encara més amb l’or que portaria a la tripa; però quina decepció!, la carn prou era bona, però a la tripa només hi trobaren una tireta de metall amb aquesta inscripció: El vostre egoisme ha esgotat el tresor de la cova. No hi entreu mai més si voleu ésser feliços.

La parella complí al peu de la lletra aquest manament i amb la riquesa de la porquerola foren força feliços, convertint-se en la casa més adinerada de la contrada.

(Pere Pons i Capdevila, mestre de Bor 1937)



Segona i darrera part de l'article, original d'en Paco Miret.