Tutes de Bor, toponímia, faules, llegendes i mites - II

El fragaire i l'encantada
Un fargaire de Bor, va anar a fer llenya al bosc per fer cremar la farga i va trobar-se a l’encantada de la cova de la Fou. La seva gran bellesa tot va enlluernar-lo i li va demanar la mà. L’encantada va consentir a casar-s’hi i li posà com a única condició que mai no tractés d’obrir ni d’entrar dins d’una de les cambres del gran palau subterrani del fons de la cova, del qual l’encantada n’era senyora i aleshores passaria a ésser ell amo i senyor.

Al fargaire la condició li va semblar poca cosa i s´hi va avenir. Van viure molts anys i van tenir diversos fills. Un dia que l’encantada anava de part el seu marit va creure que, amoïnada amb el trànsit que passava, no s’adonaria del que ell feia i es va fer el propòsit d’entrar a la cambra per davant de la qual feia tants anys que passava sense ni intentar mirar-se la porta. Així que la porta se li hagué obert cosa d’un parell de dits, va sentir-se un terratrèmol terrible, que va fer trontollar tota la muntanya. Quan va tornar en si del trasbals va trobar-se estès davant de la cova. Com va poder es va aixecar i va dirigir-se cap a la cova, però, com si estigués tancada per una porta invisible, no pogué donar, ni aleshores ni mai més, ni una sola passa endavant. Mai més no pogué veure la seva muller, ni els fills.

Altres variants d’aquesta versió diuen que, la condició de l’encantada fou que mai tractés de veure-la despullada. Quan l’encantada s’havia de mudar es tancava dins d’una cambra, on mai va permetre l’entrada al seu marit i de la qual ella sempre guardava la clau. El marit, un dia quan ella es mudava la roba, la va mirar pel forat del pany i va veure amb gran sorpresa que la seva dona tenia els peus forcats com les cabres.

(Margarida Marginet i Cabanes. Riu 1919. Analfabeta. Porquerola i captaire. Coneixia un vast repertori de cançons i contarelles. D’uns 75 anys.)


La reina de les encantades i els esclops
La reina de les coves de la Fou anava de part i no se’n podia sortir. Amb prou greu les seves companyes van acudir a cercar l’ajut d’una llevadora de Bor. Quan va estar del trànsit, les encantades van presentar dos esclops a la llevadora. Un era de mel i estava tot ple d’or i l’altre era d’or i estava ple de mel. Li van dir que, en pagamant escollís del dos el que preferís. La doneta va escollir el d’or. Tota cofoia, se’n va anar a casa seva. En passar vora de la riera es va rentar les mans. L’endemà, a casa seva, es va trobar que l’esclop se li havia tornat de mel, que amb el calor, tota se li va fondre, i que el contingut se li va convertir en segó, que no li va valer per a res. Mentre la dona es desesperava per la seva desventura va sentir una veu tota profunda que deia:

Si haguessis preferit l’esclop de mel, ple d’or, avui l’esclop també s’hauria tornat d’or i fores set vegades rica. I si no t´haguessis rentat mai les mans amb les quals havies tocat l’encantada i el seu infant, sempre més tot allò que hauries tocat s’hauria tornat or i hauries sabut fer totes les feines que es poden fer amb les mans. T’han perdut l’enveja i la netedat.

(Francesc Cabanes. Martinet 1935. Bosquerol, herbaire i passafrau. Recercador d’herbes per a herbolaris de Barcelona i Perpinyà).

Marieta Sardana
A Bor hi havia una dona que tenia pertorbades les facultats mentals; era coneguda per Marieta Sardana i tenia el costum de passar-se la major part dels dies dintre de la cova de la Fou. Al vestíbul d’entrada a la cova es despullava de tota vestimenta, i, en moltes ocasions, els seus familiars havien d’anar a cercar-la a la vesprada.

Una tarda d’estiu, dos caçadors procedents de Barcelona, assedegats, s’acostaren a la Fou per a beure la seva aigua fresca i cristal·lina, entrant, després, a la cova. Un d’ells portava l’escopeta al coll amb els canons mirant a terra, mentre l’altre l’havia deixat a fora.

Entraren al vestíbul, i quan un d’ells es disposava a encendre un llumí, sentiren que d’entre les tenebres sortia un soroll; per aquest motiu, el que portava l’escopeta la despenjà amb actitud de disparar a l’ensems que saltaven erera cap a la claror, quan de sobte els sorgí de la foscor una dona nua, amb el cabell esbullat per sobre les espatlles, dient-los-hi: On teniu la fe del baptisme? Contestant l’interpel·lat, mentre li queia l’escopeta a terra: A Barcelona !

Amb tot això, l’altre company havia caigut desmaiat. Més tard el transportaren al poble amb tota mena de precaucions, morint als pocs dies a conseqüència de l’espant sofert.

Aquella aparició no era altra que la Marieta Sardana.

(Pere Pons i Capdevila, mestre de Bor 1937)

La truja i la porquerola (el tresor de la cova)
Una de les cases de pagès més pobres de les rodalies de la Fou tenia una noia que portava a pasturar els porcs per les marginedes properes a la Fou.

La porquerola notà que una de les truges cada dia desapareixia, retornant, després de llarga estona, tan tipa que semblava que anava a rebentar; intrigada la porquerola, un dia la seguí amb tota precaució, entrant dintre la Sala Gran, on pogué observar que la truja menjava una gran quantitat de faves seques, a l’ensems que en aquell indret es sentia una melodia d’un joliu cant misteriós, que flotava a l’ambient, sense saber d’on sortien les fantàstiques veus.

Les faves rajaven de la roca, tot apilant-se i sentí una veu que li deia que podia omplir la falda del davantal d’aquell fruit d’origen tan misteriós, i quina no fou la seva sorpresa i joia quan en sortir de la cova es trobà amb tota la faldada plena de barretes d’or. Tota cofoia mostrà als amos l’ofrena de la cova. Tenia ja una fortuna a l’ensems que plena de joia havia augmentat la seva bellesa, quan el fill de la casa on servia, encisat d’ella i potser també de riquesa de la porquerola, l’enamorà i convenien d’emmaridar-se ben prompte, doncs calia aprofitar el tresor que creien que portava la truja dintre la panxa i que devia d’ésser abundant, a jutjar pel seu volum i pels dies que feia que anava a menjar el preciós aliment.

Concertada la data del casori, acordaren matar la truja per a celebrar la festa, a l’ensems que s’enriquirien encara més amb l’or que portaria a la tripa; però quina decepció!, la carn prou era bona, però a la tripa només hi trobaren una tireta de metall amb aquesta inscripció: El vostre egoisme ha esgotat el tresor de la cova. No hi entreu mai més si voleu ésser feliços.

La parella complí al peu de la lletra aquest manament i amb la riquesa de la porquerola foren força feliços, convertint-se en la casa més adinerada de la contrada.

(Pere Pons i Capdevila, mestre de Bor 1937)

Segona i darrera part de l'article, original d'en Paco Miret.