espeleobloc: ATLAS 2015. Dissetena expedició del Projecte Biospeleologia (1)

A primera hora del 8 d'octubre iniciem la dissetena expedició del Projecte Biospeleologia Atlas, amb el propòsit de recol·lectar una sèrie de fauna subterrània de diverses cavitats de la franja atlàntica del Marroc, des de Ad-dar al Baida (Casablanca) fins a Sidi Ifni, amb un recorregut de més de mil quilòmetres al continent africà. La tornada la intentarem fer per l'interior, travessant tota la serralada del Atlas i continuar amb la recol·lecció per altres cavitats ja conegudes, i tot depenen pel temps que faci i les condicions en què ens trobarem.

Aquesta expe, com totes les anteriors, està organitzada per l'Associació Catalana de Biospeleologia BIOSP i parcialment finançada pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona i té, lògicament, un objectiu exclusivament biospeleològic, amb la tasca concreta, enguany, de recol·lectar, amb unes mesures especials, un tipus determinat de coleòpter, (Domene) del que existeixen cinc al Marroc : D. aurouxi, D. camusi, D. cantonsi, D. fadriquei i D. pastori. Es tracta de saber quin origen tenen, a través de l'anàlisi del seu ADN i comparar aquest origen amb el d'altres Domene cavernícoles de les illes Canàries i de la península Ibèrica, i establir teories de colonització paleogeogràfica i distribució biogeogràfica. Tanmateix, es tractarà de recol·lectar una sèrie d'aranyes del gènere Lepthyphantes de les que ja tenim alguns exemplars a la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i capturades principalment en l'expedició de l'any 2003, però que no serveixen per a la seva determinació, a causa del seu estadi immatur o ser femelles, ja que el Dr. Barrientos, biòleg de la Universitat Autònoma de Bellaterra (Barcelona) està estudiant aquest material, i amb un anàlisi preliminar ha pogut confirmar la troballa de sis o potser més noves espècies del gènere Lepthyphantes. Això no obstant, es tracta de capturar tot el que es bellugui dintre de les coves, i a vegades, agafar també mostres entomològiques de l'exterior.

L'equip està format per Lluís Auroux, veterà en aquests afers magrebins i Floren Fadrique, ambdós de la SIE; Carles Fontgivell, del CERAP, assidu del Projecte i Benjamí Granyena del GES, a la seva primera visita a les cavitats africanes. Ja en Marroc, s'uniran al grup dos espeles residents en aquest país, un francès i un belga, coneixedors de les zones que volem visitar.

Travessem la península sense cap entrebanc que no sigui el cansament dels molts quilòmetres fets, i passem la nit en un hotelet, molt adient al pressupost establert, prop d'Algesires. L'endemà i després d'un retard del ferry de tres hores, arriben a Tanja (Tanger), on després dels habituals entrebancs duaners, agafem l'autopista per arribar a Ad-dar al Baida (Casablanca, Casa pels amics),

on ens esperen Jean Isbecque i Christophe Le Corre, ambdós del AMEC (Association Marocaine d'Escalade et de Canyonisme) de Casablanca, per fer la primera cavitat: Ghar (cova) el Baroud, situada a prop de Ben Slimane.

Aquesta és una cova de curt recorregut, oberta a la base d'un penya-segat, i excavada en una mena d'esquists calcaris i bastant polsosa, amb un trist 42 % d'humitat i molt antropitzada (grafitis, brossa, plàstics, etc.). A la boca hi ha una sèrie de bulders, per el que ens diuen bastant freqüentats. Però el que ens interessa és la seva situació geogràfica i per què biològicament és una regió desconeguda. La recol·lecció de fauna es centra principalment en araneids, molt abundosos. Ens sorprèn trobar una paret composta d'argila, closques de musclos i caragols, ossos humans i d'animals, peces de sílex i ceràmica: un jaciment arqueològic increïble...una consulta en internet ens ha permes trobar un recull de les investigacions arqueològiques fetes en aquesta cavitat: http://bokbot.e-monsite.com/pages/etude-preliminaire-et-datation-de-quelques-elements-campaniformes-du-site-de-kehf-el-baroud-maroc.html).

Benjamí fa un croquis, ja que no tenim cap dada d´aquesta cavitat.

Prenem nota de les indicacions d'uns vilatans, que diuen que per la zona hi han més cavitats: ens portan a un engolidor un tan escarransit que es diu Ghar Ramrana, i la rambla Oued Cherrat, amb una gran conca de recepció. Baixem amb un frontal uns quants metres, i ens diuen que te quilòmetres.... pot ser si.

La pròxima cavitat serà la Ghar Goran, mol a prop de Bedouza, prou coneguda als ambients biospeleològics, per ser l'única cavitat on viu el Domene camusi. Ens trobarem l'endemà al lloc amb Jean i Christophe, que tenen certes obligacions laborals. Amb aquests, insistim com aclarir l'aspecte dels permisos per acampar i visitar la cavitat: al Marroc, qualsevulla activitat feta per un foraster (especialment espeleologia) té que tindre el vistiplau del caid, figura d'autoritat que reuneix en una sola persona jutge, governador i policia, o bé del patxá, d'un rang inferior. En anteriors expedicions, això ho hem observat moltes vegades per tal de no tindre entrebancs i problemes, tant amb la policia com als vilatans, on els espietes són notablement abundosos. Però l'opinió dels nostres companys és que no fa falta comunicar res ni demanar cap permís, cosa que acceptem i que tindrà greus conseqüències.

Arribats al poble de Bedouza, situat a dalt d'un penya-segat sobre l'Atlàntic, i mercès a les indicacions que tenim i l'ajut d'un nen, degudament remunerat, trobem la cavitat, a uns tres o quatre quilòmetres del poble, al bell mig d'una planura immensa, que alterna les dunes estabilitzades (sahel) amb afloraments de calcari. Com arribem a mitja tarda, dos del grup (Lluis i Floren), decideixen donar una ullada a la cavitat (mai ens penedirem d'aquesta decisió), mentre Carles i Benja preparan el campament, muntem les tendes i fan una mica de sopar, tot a pocs metres de la boca de la cova.

L'entrada a la cavitat, un pouet de tres o quatre metres fàcilment desgrimpats dóna pas a una galeria descendent no massa ampla, i amb tot de plàstics i deixalles. Després de recórrer uns dos-cents metres de galeria una mica baixa de sostre amb alguna sala no massa gran, on es troba una certa quantitat de ceràmica de totes èpoques, arribem a les “Grandes Salles” que diu la topo (per cert, poc fiable) que tenim. “Grandes Salles” de tres-cents metres per dos-cents, però d'un metre d'alçada o poc més, que ens obliga a recórrer la cavitat com a penitents, de genollons, i amb nombrosos massissos estalagmítics pels que divagem buscant fauna. Per sort, capturem tres exemplars del coleòpter que ens interessa, Domene camusi, ja que les condicions climatològiques son molt bones (95,1% d'humitat). Però buscant buscant, ens emboliquem i a més per separat i cadascú per la seva banda, a les “Grandes Salles” dels trons. Voltem entre les formacions per tal de trobar la galeria d'entrada (o de sortida), a més hi ha un munt de fils estesos en moltes direccions, que encara ens compliquen més la situació al no portar a cap lloc. Després dues o tres hores de donar voltes i més voltes, es troba el lloc per a on s'ha entrat: un confessa que per ben poc no ha decidit seure a terra i esperar a què algú vingués a dir el camí de sortida. Ens alegrem de tenir ja els primers Domene d'aquesta campanya, i pensem que demà, quan tornem a entrar encara agafarem més. Parlem de tindre en compte que és l'única cavitat on s'ha trobat el D. camusi, i que seria molt interessant localitzar les tres o quatre cavitats properes que parla el catàleg, per tal d'ampliar la distribució d'aquest estafilínid. Quin posat de pardalets il·lusionats que fèiem en aquell moment...

Quan sortim, ja de nit, un xivarri de crits ens deixa parats: tenim al voltant tota la quitxalla del poble demanant bolígrafs, diners o el que sigui. Carles i Benja ja estan fastiguejats de la insistència dels deu o quinze nens que amb un punt bastant empipador, ens empaiten per tal d'aconseguir qualsevulla cosa. Vist el panorama, decidim muntar el campament una mica més lluny de la boca de la cavitat, i el instal·lem en un tancat, a uns cinc quilòmetres més enllà.

I al matí, la sorpresa: es presenta la policia (Gerdarmerie), preguntant que fem i per què no s'ha demanat permís. Prenen tot de dades dels passaports i el vehicle, venen, a més, dos mokadems (agutzils) i un militar de paisà, i la troca es va embolicant fins que hem de presentar-nos al caid. Al final, després d'hores i hores d'amunt i avall i fer avantsales, amonestació del caid per no complir les lleis i prohibició absoluta de fer la cavitat, ja que tan sols el wali (governador) de la wilaya (província), ens pot lliurar un permís per practicar espeleologia. Entenem que aquesta gestió pot ser qüestió de dies, i no estem per perdre el temps. Sort que ja tenim tres Domene a la butxaca. Es té que dir que, malgrat tot, el caid es va comportar d'una forma molt correcta, seriós i fred però amable, i en algun moment un xic simpàtic. Sort vam tindre de Lluís, que amb el seu tarannà negociador i el seu domini de l'idioma francès va portar la situació de forma correcta i convenient, explicant ets i uts de la nostra situació. Els gendarmes ens tornen a dir que no se'ns passi pel cap d'acampar de nou en llocs solitaris, tot per la nostra “sécurité”. Ja havíem parlat que el lamentable accident de la primavera passada, en un barranc del Irhil Mgoun, tan mal portat i tan magnificat, ens passaria factura. Evidentment.

Amb un fiasco tan notable, decidim fer via cap a Agadir, on pensem trobar ambients més acollidors, espeleològicament parlant. Comuniquen a Jean i Christopher la futura trobada en aquesta població, on trobem al nostre amic i valedor Miguel Ulpiano, espeleòleg i funcionari del consolat espanyol en Agadir. Posteriorment tenim una reunió amb la cònsol Sra. Leyre Lozano i més personalitats del consolat, on informem del nostre Projecte, fen especial esment en l'experiència i coneixença que tenim de fer espeleologia al Marroc, de les condicions d'aquest país i de les nostres assegurances, que cobreixen qualsevol ensurt que puguem tindre. Tornem a pensar en el handicap de l'accident de la primavera passada, que, a més i malgrat tota la faramalla periodística, no va ser d'espele....

Després del miler de quilòmetres fets a les carreteres del Marroc, portan un Toyota de cinc metres i un remolc de tres, amb un tràfic tan caòtic i dens com impredictible, (al Marroc no es condueix, s'esquiva) i travessant les ciutats més importants:Tanja (Tanger), Al Q´nitra (Quenitra), Ar Ribat (Rabat), Al Muhammadiyah (Mohammedia), Ad-dar el Bayda (Casablanca), Agadir, etc., descansem en un rústic alberg de Tizgui N´chorfa, llogarret al costat de Inmouzzer des Ida ou Tanane, i proper a l'emblemàtica Wit Tindouine, surgència activa amb un recorregut total de més de dinou quilòmetres, situada en el Alt Atlas Occidental, a mil tres-cents metres d'alçada. Aquesta serà tan sols una de les cavitats que haurem de visitar per recol·lectar material biològic, encara que, indubtablement, la més complicada.

Un primer reconeixement de la cavitat ens permet comprovar el baix nivell de l'aigua, a més d'agafar dos o tres exemplars de Domene cantonsi, tot i que tan sols entrem uns dos-cents metres, fins on comença l'aigua de veritat.

Aprofitant el temps, ens desplacem fins altres surgències més modestes, situades en la mateixa alçada de la Wit Tindouine i al voltant del “Plató de Tasroukth”. Una d'aquestes, visitada per nosaltres en la expe de l'any 2003 i batejada com la Ifri (cova) Laghar, encara que ja tenía nom, Ifri Tagadarth, s'ha convertit en ”Al Andalus”: el GES de Màlaga va intentar desobstruir un pas estret, a pocs metres de l´entrada, després de buidar aigua durant tota una nit, amb resultats no massa interessants. Fem la collita de fauna de rigor i marxem a Tizgui N´chorfa, a organitzar l'entrada a la Wit.

Tenim la sort que una pista bastant acceptable per 4x4 ens deixa a pocs metres de la cavitat: a prop d'aquesta han fet una bassa enorme per aprofitar l'aigua que surt, on les dones pugen a rentar catifes i mantes que deixen eixugar a l'aire, donen unes coloraines força curioses a la muntanya des de la vall.

Ens dividim en dos grups: el primer, format per Jean, Christophe, Carles i Benjamí, actuaran d'equip de punta, amb bots neumàtics, fins on tinguin temps i ganes d`arribar, fen recol·lecció de fauna en la part fonda de la cova. Lluís i Floren ho faran en la zona més propera de l'entrada, on curiosament, es trobarà més fauna que no pas més endins. Les condicions de la cavitat no són pas gaire còmodes: tan sols la primera zona inundada, té tres-cents o quatre-cents metres, que s'han de fer nedant o en bot pneumàtic...

Per entrar, toca superar per sobre una reixa que tanca la galeria a pocs metres de l'entrada, reixa de tres metres per quatre aproximadament, fermada amb un cadenat que ningú sap qui té la clau. Aquesta reixa es va posar després d'un accident que va passar fa anys, en què tres o quatre espeleòlegs van quedar atrapats durant dies per la crescuda del riu subterrani. Un dels espeleòlegs va ser Miguel Ulpiano, el nostre contacte del consolat.

Sembla que aquesta cavitat és la de mes llarg recorregut de tot Àfrica, segons el´”Atlas of the Great Caves and the Karts of Africa” de Michel Laumanns, amb 19.128 metres. Ha sigut l'objectiu de nombroses campanyes d'exploració y recerca per part de grups tant del Marroc com d´arreu el món (Irlanda, Canadà, Espanya, Liban, França, etc.) i principalment, les organitzades per la “Association Sportive Speleologie” d'Agadir, i el grup de Jean Isbecque, AMEC (Association Marocaine d'Escalade et de Canyonisme), durant els anys 2008 i 2012, en les que van participar espeleòlegs i científics arreu el món. A banda dels treballs de topografia, biologia i geologia, es va portar a terme un important treball de georeferenciació:

“La réussite des deux opérations de géolocalisation a néanmoins donné lieu à de nouvelles investigations de terrain à l’initiative de Lahoucine Faouzi qui a financé en début 2012 un important chantier de forage à l’apex du puits remontant de la Plazza de Toros. Les opérations effectuées par la société GeoMastering Atlas ne se sont pas déroulées sans peine. La distance estimée en 2008 entre la balise émettrice accrochée dans le puits remontant et le récepteur placé, à sa verticale, sur le plateau de Tasroukht était de 56 mètres. En surface, par triangulation, le récepteur avait permis de matérialiser un point zéro correspondant à l’extinction du signal sonore qui survient à l’exacte verticale de la balise émettrice. La balise était fixée contre une paroi du puits, soit à une distance de 5 mètres du centre de celui-ci. En surface, ces 5 mètres devaient être reportés dans la bonne direction pour marquer l’emplacement du centre du puits. Un premier forage fut abandonné après avoir atteint la cote de 70 mètres. Un deuxième forage fut entrepris dans une direction différente mais arrivé à 50 mètres de profondeur, Lahoucine le stoppa, refit ses calculs et donna instruction de reprendre le premier forage jusqu’à la cote maximum de 90 mètres. Un mètre cinquante après la reprise de ce premier forage, soit à 71,5 mètres de la surface, le trépan se mit à tourner dans le vide à la grande joie de tous. L’accès au Win Ti venait d’être percé au sommet du grand puits remontant de la Plazza de Toros. Ce forage d’un diamètre de 30cm n’est pas suffisant pour le passage d’un homme mais il démontre l’efficacité de la technique de géolocalisation mise au point pour les besoins éventuels de secours spéléo en cas d’urgence dans un réseau rendu inaccessible suite à une montée brutale des eaux, comme le cas s’est produit, au Win Ti lui-même, en février 1988.”

Després de sis hores a la cavitat, tot hom surt a prendre el sol, encara que les condicions climatològiques interiors no són massa severes: 14,7ºC de temperatura i 56,2% d'humitat, però la mullena empipa lo seu. Ens sorprèn l'escassa humitat de la zona on treballa el segon equip, encara que es troben els Domene entremig de la sorra i pedretes amarades de l'aigua del riu. La recol·lecció de fauna és interessant: a més de coleòpters, s'agafen aranyes, opilions, col·lèmbols, dípters i un llarg et caetera.....L'equip de punta ha trobat dos Domene i lo que sembla una larva del mateix, la primera que es troba d`aquesta espècie.

Tornem a Agadir, i pernoctem en un hotelet ja clàssic pels espeleòlegs, amb un preu molt assequible. Benja comença a patir, com a novell, la revenja del Marroc, en forma de persistent gastroenteritis, que no l'abandonarà fins a casa i que tindrà conseqüències bastant més molestes.

El pròxim objectiu són les cavitats de les wilayas (província) de Tiznit i Sidi Ifni ja en el Anti Atlas i de ple en zona presahariana. Mercès a les gestions de Miguel Ulpiano, ens espera un espele en un poble anomenat Souk el Tleta des Akhsass. En arribar, ens acompanya a la Grotte des Pigeons, ja coneguda per nosaltres en el 2003, quan ens va portar Aziz Ighious, de la “Association Sportive Speleologie”.

La zona, a més de mil metres d'altitud, és un lapiaz immens, amb una escassa vegetació de matolls espinosos, eufòrbies i argans, (Argania spinosa) un arbre silvestre, també punxenc, que dóna uns fruits semblants a l'oliva, i del que, curiosament, s'extreu de la seva llavor un oli molt preuat a Europa per cosmètica i dietètica. Ací, al Marroc, serveix per cuinar.

Tenim, per última vegada, a Jean i Christophe, que junt amb un espele local, Elmoukhtar Chedaf, membre de la “Association de Speleologie du Plateau des Akhsass” ens dirigim a la “Grotte des Pigeons”, així anomenada a causa de l'abundor de coloms que nian en les escletxes de la boca. Aquest nom, francès, es el que consta al catàleg, encara que el nom en àrab: Kef el Hmam, i també el nom en amazigh: ifri Itbirn, son els que es fan servir a la contrada. Vam constatar que aquest idioma ja es comença a respectar i fer servir en tot el Marroc: adhuc en rètols de tendes i carrers.

Quan desgrimpem amb una corda els primers vuit metres de la “grotte” ( té uns setanta metres de fondària) ens assalta la fetor intensa de coloms morts i de la colomassa, acumulada durant anys i panys. Després, una rampa ens porta fins a un pou de deu metres, on encara hi és el cable metàl·lic que vam fer servir l'any 2003 per baixar aquest desnivell, on una altra rampa de pedres i una grimpada de sis metres ens permet arribar a unes grans sales que tenen uns engolidors fangosos on es perd l'aigua que en èpoques de fortes pluges inunden la cavitat. Trobem el recorregut “senyalitzat” amb cinta de casset.

L'extraordinària abundància de fauna, especialment araneids, ens permet fer una recol·lecció ben galdosa, a més les condicions climatològiques de la cavitat són prou bones: una temperatura de 15,5º i una humitat elevada, 87,8%. Trobem aranyes de tots tipus, colors i grandàries: de ben segur, que tindrem sorpreses agradables quan es classifiqui aquest material, perquè estem ben segurs que mai s'ha fet cap estudi de fauna aracnológica subterrània en aquesta part del Marroc. També recol·lectem una sèrie de coleòpters (encara que tenen pinta de ser exteriors) entre les pellofes i fullaraca arrossegada per l'aigua als engolidors fangosos del fons de la cavitat.

A la nit, i com a comiat, fem un sopar amb Jean i Christophe, que han de tornar a Casablanca, cridats pels seus treballs. És un sopar d'emergència, però convenientment adobat amb un bon priorat.