Que és l’Espeleobusseig?

Reproduïm, amb lleugeres modificacions, i amb la corresponent autorització, l’entrevista que ha estat publicada en la revista digital DonaAlpina el 20.06.2011

Entrevistem a Josep Guarro de www.freatic.com que ens explicarà en que consisteix l’espeleologia subaquàtica.


Qué és l’espeleobusseig o espeleologia subaquàtica?

Si l’espeleologia és l’activitat que te per objecte l’estudi i exploració de les cavitats subterrànies i el medi càrstic, l’espeleobusseig és una branca de l’espeleologia que consisteix en explorar i estudiar les cavitats i sistemes càrstics que es desenvolupen sota l’aigua, és a dir sota el nivell freàtic.

De totes maneres, cada cop més, es tendeix a diferenciar entre l’espeleologia esportiva o espeleoturisme, on els seus practicants sols busquen la practica esportiva visitant coves ja conegudes i explorades, del que és l’espeleologia d’exploració i d’estudi del carst, i en l’espeleobusseig passa el mateix, una gran part de la gent que practica espeleobusseig ho fa sols per gaudir de l’activitat i son pocs els que es dediquen a explorar i estudiar les cavitats subaquàtiques.

S’ha de fer un curs de busseig per introduir-se en aquest esport?

Per introduir-se en l’espeleobusseig és imprescindible saber bussejar abans en aigües obertes (per ex. en el mar). Hi ha països on no és obligatori fer cap curs de busseig, com passa en altres activitats com l’alpinisme o l’escalada, fer un curs es una bona manera d’aprendre, però no necessàriament és l'única manera. El que passa és que a l’estat espanyol, per llei, és obligatori tenir una titulació de bussejador per poder practicar qualssevol modalitat de busseig.

Un cop és te la suficient experiència en busseig d’aigües obertes, aleshores es pot pensar en iniciar-se en l’espeleobusseig, que tot i que pot semblar una activitat semblant al busseig o submarinisme, en realitat per practicar l’espeleobusseig és necessiten dominar una sèrie de tècniques i procediments que son bastant diferents al busseig esportiu d’aigües obertes.

Per altra part, segons quin tipus de cavitats on vulguem desenvolupar la nostra activitat d’espeleobusseig també necessitarem dominar les tècniques de l’espeleologia vertical, es a dir moure’s per cavitats no inundades, baixant i pujant pous amb cordes etc, així doncs en aquests casos també es necessària una sòlida formació en espeleologia.

Si be és cert, que molta gent normalment arriba a l’espeleobusseig des del món del busseig esportiu, i sols es dediquen a bussejar en cavitats on no cal sortir de l’aigua, limitant aleshores bastant el seu camp d’acció.

Quin material es necessita?

El material necessari depèn molt del tipus de cavitat que vulguem explorar o visitar, òbviament com que necessitem respirar sota l’aigua necessitarem un equip de busseig, però que com que un dels principis bàsics d’aquesta activitat és la redundància, a diferència del busseig esportiu d’aigües obertes, en l’espeleobusseig l’equip mínim consisteix en dues ampolles, dos reguladors, un vestit de protecció tèrmica, una font d’il.luminació principal i dues d’emergència, alguns carrets de fil guia, instrumentació de control de la immersió i tot un seguit de materials auxiliars, però imprescindibles, que seria molt llarg d’enumerar i que canvia, segons les característiques de la cavitat o exploració. Un altre tema molt important és la correcta configuració de tot el material que portem.

A quina edat es pot començar a practicar? Perquè tenim entès que és un esport perillós

Si ens referim als estàndards de les diferents organitzacions d’ensenyament d’espeleobusseig, normalment es considera que a partir dels 15 anys amb permís patern ja es pot iniciar-se en el primer nivell de formació. Jo no m’atreviria a generalitzar i dir quina és l’edat mínima per iniciar-se, però personalment penso que en una activitat com aquesta es necessita que la persona que ho practica tingui un bon grau de maduresa personal i d’autocontrol, característiques que difícilment es troben a l’adolescència. Un altre tema és que el material i les formacions necessàries per practicar l’espeleobusseig tenen un preu elevat i a més requereixen una formació prèvia en busseig, així que no és gaire usual de trobar persones per sota els 30 anys que practiquin l’espeleobusseig.

Tu creus que es perillós?

Òbviament com tota activitat que es desenvolupi en un medi hostil, te uns riscos evidents, i quan estem sota l’aigua estem en un medi en el que necessitem un equip de “suport vital” per poder sobreviure, si a sobre hi afegim que en l’espeleobusseig a part d’estar sota l’aigua també estem sota un sostre físic (el sostre de la cova) i que en cas de problemes no podrem ascendir lliurement a la superfície, s’entén que aquesta és una activitat que molts perceben com a molt perillosa, no obstant si es fan les coses com cal, seguint els protocols establerts, portant el material apropiat, i tenint la formació necessària el risc el podem reduir a nivells prou acceptables, el problema és que si no s’és ben conscient de tot això, ja sigui per desconeixement o per una mala actitud, aleshores els errors es paguen cars. També caldria dir que dins de l’espeleobusseig hi ha diversos nivells de risc, no és el mateix visitar una cavitat ja coneguda, ben instal•lada i amb l’aigua sempre neta, que explorar noves cavitats on sovint l’aigua s’embruta fins a perdre completament la visibilitat etc. Jo personalment penso que és més perillós per exemple anar en moto que practicar l’espeleobusseig.

Les corrents d’aigua que circulen per algunes cavitats poden ser un perill o ajuden d’alguna manera a anar més ràpid?

En general, la majoria de cavitats que s’exploren on hi ha corrent d’aigua, per exemple surgències o naixements de rius subterranis, és comença la immersió a contra corrent, és a dir remuntant el riu, de manera que això normalment ens garanteix una tornada més ràpida, i si hem planificat correctament les nostres reserves de gas respirable, la corrent juga al nostre favor, augmentant els marges de seguretat. No obstant hi ha uns pocs casos que les cavitats que explorem son sumiders o sifons terminals, on l’exploració s’inicia a favor de la corrent, i si aquesta és prou forta, hem de ser molt conservadors a l’hora de calcular uns marges de reserva de gas prou sobredimensionats per tenir en compte que la tornada serà molt mes lenta i amb un consum de gas molt més elevat, tot i que s’ha de dir que aquestes situacions son molt poc freqüents.

Que és una anàlisi d’accident? Això s’ensenya en el curs d’aprenentatge?

Quan es va començar a popularitzar l’espeleobusseig a Estats Units durant la dècada dels anys 1970 desgraciadament hi havia molts accidents, i un pioner de l’espeleobusseig americà (Sheck Exley) es va dedicar a analitzar-los i a extreure’n patrons que es repetien en molts dels accidents, i d’aquí en van sortir els principals protocols o normes de seguretat que s’ensenyen actualment en els cursos de formació per tal d’evitar al màxim aquestes situacions. Aquí a Europa es va seguir un procés semblant. Avui en dia els pocs accidents que hi ha son bàsicament classificables en dos grups, per una part els accidents deguts al desconeixement total de les tècniques d’espeleobusseig per part de bussejadors no formats en aquesta activitat, i per altra part els accidents deguts a un excés de confiança que a vegades pateixen espeleobussejadors experts.

És més conegut aquest esport a altres països que a Catalunya? Per què?

Tot i que sorprengui a Catalunya es va començar a practicar l’espeleobusseig al mateix temps que a altres llocs del món, fins i tot una de les primeres publicacions que es van fer sobre l’espeleobusseig, és en català, obra de l'Antoni Ribera, titulada precisament l’Espeleologia Subaquàtica i publicada dins del llibre de Francesc Vicens “Avencs i Coves” l’any 1958. No obstant si que es cert que en altres llocs del món hi ha moltes més cavitats subaquàtiques on practicar l’espeleobusseig, tant a nivell esportiu com d’exploració i això fa que en aquests llocs aquesta activitat sigui molt més coneguda que a Catalunya.

Perquè no és aconsellable bussejar a massa profunditat?

Quan en submergim en un líquid, com l’aigua, el nostre cos experimenta un augment de pressió elevat, sota l’aigua cada 10m de fondària la pressió augmenta una atmosfera, això te diversos efectes, en primer lloc augmenta la quantitat de gas que necessitem per poder omplir els pulmons i respirar, és a dir que donada la quantitat limitada de gas que tenim dins les ampolles, a major fondària menys durada tindran les ampolles, si per exemple a 10 metres de fondària una ampolla de determinada capacitat dura una hora, a 50 metres sols ens durarà 20 minuts.

Un altre tipus de conseqüències de l’augment de pressió son els fisiològics que experimenta el nostre cos. En l’aire atmosfèric que respirem hi ha aproximadament un 21% d’Oxigen i un 79% de Nitrogen i el nostre organisme està saturat i en equilibri amb el Nitrogen que respirem, però quan ens submergim, a l’augmentar la pressió de l’aire amb el que omplim els pulmons, aquest equilibri es trenca i el nostre cos comença a absorbir novament més Nitrogen tendint a buscar un nou equilibri, això fa que quan fem immersió “carreguem” els nostres teixits corporals amb un excés de Nitrogen que s’ha d’alliberar de forma controlada abans de poder tornar a la superfície, son les anomenades parades de descompressió. La quantitat de Nitrogen que hem d’alliberar és proporcional a la pressió a la que hem estat sotmesos i al temps que hem estat a aquesta fondària. Per tant a major fondària de la immersió més temps haurem d’estar fent parades de descompressió.

Un altre aspecte fisiològic molt important és que l’aire que respirem normalment a superfície, a partir de determinada fondària esdevé tòxic i provoca diferents problemes, tant pel Nitrogen com per l’Oxigen, així que quan volem baixar a gran fondària, hem de substituir bona part del Nitrogen i de l’Oxigen de l’aire per un altre gas que no presenti problemes de toxicitat, com és l’Heli. En aquests casos la barreja de gasos que respirem s’anomena Trimix i conté Oxigen, Nitrogen i Heli en diferents proporcions depenent de la fondària que vulguem baixar.

Per tot això bussejar a gran profunditat és un dels factors més agreujants en cas de problemes, i la limitació de la fondària de les immersions és un dels punts en els que més s’insisteix durant els processos formatius.

Que es la regla dels terços?

És una regla de planificació de les reserves del gas que portem per fer la immersió en espeleobusseig, ve a dir que de tot el gas disponible a l’iniciar la immersió sols en gastarem una tercera part per fer el trajecte d’anada, d’aquesta manera si en la tornada hem estat el mateix temps que a l’anada, quan finalitzem la immersió encara tindrem amb nosaltres una tercera part del gas disponible inicial, que no s’utilitza mai sinó és en cas d’emergència durant la tornada. Avui en dia es considera que en moltes situacions aquesta norma no deixa prou marge de seguretat i sovint quan explorem utilitzem regles més conservadores, com la de quarts, cinquens etc. Per poder disposar de majors reserves de gas si hi ha cap problema.

Hi ha un llistat de coves a Internet o hi ha llibres especialitzats?

Sí, avui en dia a internet hi ha tota mena d’informació, el que passa és que com en moltes d’altres activitats, sovint no està prou actualitzada o és difícil de saber si te prou rigor com per que ens sigui útil. El que si ens permet la xarxa és poder establir contacte molt fàcilment amb espeleobussejadors d’altres llocs que ens poden informar adequadament etc. En quant als llibres especialitzats normalment el que hi ha publicat son manuals de tècniques d’espeleobusseig, n’hi ha molts pocs que siguin de tipus guia de cavitats on practicar aquesta activitat.

Que diries a les noies DonaAlpina si tinguessin la curiositat en aquest esport?

Doncs que ho provin!, una de les persones pioneres en l’espeleobusseig modern a l’estat espanyol és una dona, la Carmen Portilla (avui és la directora del programa de TVE “Al Filo de lo Imposible”), ella va ser la primera persona en treure el cap a l’altre costat d’importants sifons com el del Pozo Azul a Burgos o la Fuentona de Muriel a Soria i en aquella època no ho va tenir pas fàcil, avui en dia és bastant senzill de trobar la formació necessària per iniciar-se en l’espeleobusseig amb seguretat, anys enrere era molt més difícil iniciar-se.

Una última pregunta, si algú ho vol provar, ha de fer el curs de busseig o es pot fer la vista grossa?


Penso que no es tracta de fer o no la vista grossa. Com he dit abans, hi ha països (no és el cas de l’estat espanyol), com el Regne Unit, França, etc, en els que no és pas obligat fer cap curs de busseig per començar a bussejar, ni tampoc d’espeleobusseig. Però en activitats tant especialitzades com l’espeleobusseig, penso que és de sentit comú iniciar-se de la ma d’alguna persona amb suficient experiència, ja sigui fent un curs o no. El que passa és que normalment en un curs s’aprenen les coses de manera més didàctica i sistematitzada, cosa que fa que l’aprenentatge normalment sigui més ràpid.