Valorització de la fauna cavernícola

Les particularitats del hàbitat subterrani i el fràgil equilibri que s’atribueix a la fauna que s’hi ha adaptat es objecte de mesures proteccionistes especialment actives en les reserves d’espais “naturals”.

Quan el legislador rep una llista de especies “amenaçades” li resulta massa fàcil decretar la prohibició de visita o tancament de les cavitats concernides, sense considerar el cúmul d’implicacions que aquestes mesures representen, entre elles impossibilitar les investigacions dels que precisament han estat els seus “descobridors”.

Paral·lelament hi ha qui ha optat per informar, per valoritzar aquesta fauna, en el convenciment de que el coneixement contribuirà a protegir aquest valuós patrimoni.

Es un tema controvertit, especialment en el medi subterrani, on el invertebrats comparteixen les cavitats amb el medi intersticial.

A continuació trobareu uns exemples de materials informatius i un llistat dels invertebrats catalans que requereixen mesures de conservació entre els que hi trobareu nombroses localitzacions cavernícoles.











Encara que tingui un regust del 68, recomanem aquella sentencia “prohibit prohibir”, abans de tot cal educar!

Print Salon 2009 ICS

Amb un cert retard s’han publicat els premiats en la categoria de Print (impreses) del concurs fotogràfic de la National Speleological Society del 2009 celebrat conjuntament amb el 15 Congrés Internacional d’Espeleologia a Kerville USA.

Sota la coordinació d’Ann Bosted (USA) i Daniel Chailloux (França) de les 153 fotos presentades a competició es seleccionaren les 20 imatges que us presentem, procedents de fotògrafs de nou països, entre les que ens plau destacar les esplèndides obres del company Víctor Ferrer.

Escuain. Campament a l'estiu de 1977

Juca†, Dani Gutiérrez, Marcel Soler, Mª A Gabriel, Juqui, JM Victòria, Santi, F. Miret , Antonio Motoso, J.Mension i Manel Boronat.

Juca†, Dani Gutiérrez, Marcel Soler, Mª A Gabriel, Juqui, JM Victòria, Santi, Pere Cantons, Antonio Motoso, J.Mension i Manel Boronat.

El 1970 es començà a instal·lar campaments d'alçada al que vam denominar, incorrectament, massís d'Escuain. Equips composats per espeleòlegs veterans i teenagers exploraren diferents cavitats de les que ara es qualifiquen com grans.

Utilitzant els materials i les tècniques de l'època, vestits amb teles, i amb cordes fetes expressament a la cordilleria més propera.

Ja a l'any 1974 es superaren els 600 m de fondària al C-9 (barranco do Paxón). A la península només s'havien explorat tres avencs de més profunditat, la PSM, Cellagua i el Cueto a Cantàbria.

Al 76 s'assoliren - 500 m al C-20 (la Bufona). A altres cavitats importants dels massís, o bé s'havia arribat al lloc on consideràvem que ja no podíem progressar més, o creiem que no oferien bones perspectives de continuació.

Però el principal problema del GEB fou que els seus teenagers ja van complir l'edat d'anar a la milícia. Així que el Canela (GEB) parlà amb el Victòria (SIE) i els dos grups anaren junts, i fent equip, a Escuain.

Les activitats conjuntes començaren molt bé, doncs a un avenc d'aquells, allunyats, que sempre es deixen pendents per l'any que ve, el B-15, se'n va anar i resultà que tirava molt més avall.

Així a l'any següent, 1977, vam fer el campament d'estiu, tots plegats. Acamparem a la balma de la Foratata. El principal objectiu fou el C-13 (O Grallar) que anys després superaria els 600 m de profunditat.

Un cop feta la feina principal vam prospeccionar i explorar nous avencs, fins que algú va divisar el que semblaven banderes (de les que pengen als pals). Com la curiositat és una qualitat innata dels espeleòlegs, no vam pensar que desprès hauríem de pujar i vam anar muntanya avall, fins que trobarem un altre campament d'espeleòlegs.

Doncs sí, penjaven tres banderes diferents. Desprès de les presentacions ens van explicar que el seu objectiu fora arribar a baix de tot del C-9 per a guanyar el premi. Ho portaven tot organitzat i planificat. La tàctica consistí en fer equips de penetració amb horaris de permanència preestablerts, rellevant-se. Mentre un equip anava sortint, altre anava entrant.

Nosaltres els vam informar i aconsellar sobre el lloc on s'estaven ficant. Però, mentre més els deien, més s'esperonaven. No disposaven de la topografia de l'avenc. L'avantatge, suposada, fou que a dins havia tot el material, cordes i escales. Aquesta època era la de transició del canvi a les tècniques de sol corda. Feien servir jumars sistema bicicleta.

Total que desprès de molt insistir amb les dificultats que es trobarien, nosaltres vam girar cua. Em van donar un nom i un telefon per a que els truques més endavant i que ja m'explicarien com els havia anat.

Aquella mateixa nit va a començar a ploure tan intensament que un company que dormia al peu de la balma se'l va dur la corrent d'aigua a bord del seu matalàs inflable de platja.

Com a l'endemà continuà plovent decidirem tornar cap a casa per la impossibilitat de poder realitzar exploracions amb condicions de seguretat.

Segut al sofà a casa meva, va ser el primer cop que vaig escoltar el nom d'Escuain a la televisió. Amb el mateix motiu que molts anys després, un accident.

Vaig marcar el numero de telefon i demanar pel nom que em van donar. El que va contestar es va cagar en mi, en ma puta mare i en moltes més coses que ara mateix no me'n recordo amb detall.

Entre mig de tot això em va donar temps d'identificar-me. Llavors, em va explicar que jo l'havia demanat per un senyor que era mort i a més màrtir. Jo pensava que, ja era mala sort que morí precisament el que va donar el nom. Doncs tampoc era així! Resultà que el nom que em van donar era el del local social del grup, que es corresponia amb un personatge d'aquells que durant més de quaranta anys posaven als llocs oficials i als carrers. Jo sabia identificar el de les plaques dels carrers més principals, però he de reconèixer que els dels molts més altres no.

La SIE efectuà tasques molt importants d'exploració i topografia a Escuain.

Entre diferents companys dels dos grups es forjaren amistats entranyables i perdurables, però amb això no va haver prou per a poder entrar junts pel B-15 i sortir pel B-1 (Os Biberos) a l'any 1980.

F. Miret

Copies de diapositives de, Josep Mension, Francesc Miret i possiblement de Pere Cantons. (Inèdites)

BERIG: La revista de l’ESPELEO CLUB CASTELLÓ

Jesús Almela, el nostre col·laborador castellonenc, ens segueix informant de bones notícies.

BERIG és la revista que publica l’ESPELEO CLUB CASTELLÓ. Es tracta d'una publicació que va començar en 1995, coincidint amb el 10 aniversari de l'E.C.C. El curiós nom BERIG és mencionat a la primera cita bibliogràfica que fa referencia a un fenomen subterrani de la província de Castelló. Aquest es remunta a un document del segle XIII, sobre la donació que fa Pere el Catòlic a l'Ordre Militar del Temple del 2 de maig de 1213. Açí es cita com a límits de la donació "...et ex alia parte usque ad Covas de Berig...". El topònim de Covas de Berig es avui la Serra d'en Galceran (Plana Alta).

Actualment la revista constitueix un dels pilars en els que es fonamente l'ECC, junt amb el catàleg provincial i les memòries anuals. Va sorgir per a donar a conèixer tots els estudis i treballs realitzats pel club, ja que es caracteritza per una espeleologia més científica que esportiva. La revista ha tingut alguns estancaments, però sempre ha sortit endavant. De moment ja han sortit a la llum nou números des del seu començament, l'últim va eixir el passat mes de juny. Hui per hui BERIG és l'única revista sobre espeleologia en tota la Comunitat Valenciana, doncs de la revista LAPIAZ que pertany a la Federació Valenciana no se'n sap res, es dóna per extingida. Aquest any es té previst publicar el nº 10 de BERIG, per a celebrar el 25 aniversari de la creació de l'E.C.C. (1984-2009).
Els articles que es presenten a la revista són de temes molt variats, però tots ells lligats a la província de Castelló. Es tracten quasi totes les branques científiques que abasten el món subterrani: l'arqueología; bioespeleologia; geologia; catalogació espeleològica; topografia, etc. En les nou publicacions hi ha un total de cent-nou artícles amb abundants imatges i topografies. Els articles principalment estan escrits en castellà, encara que també n'hi ha en valencià. Respecte al número de pàgines de les edicions, varien entre cinquanta i vuitanta.Pel que fa a les visions de futur de la revista, hi ha un aspecte negatiu d'aquesta publicació: La falta de col·laboradors externs, doncs els autors dels articles sempre són els mateixos. La revista està oberta a articles d'autors d'altres clubs de la província o d'altres llocs que realitzen exploracions i treballs en les nostres comarques.

La seva distribució és gratuïta, és a dir, la finalitat de la revista no és en absolut mercantilista, ja que les publicacions de caràcter espeleològic no van per aquesta línia sinó que es basen en el compromís i el treball desinteressat. A més, és un objectiu que permet a l'ESPELEO CLUB CASTELLÓ tenir una meta on arribar. El repte consisteix enublicar un nou número després d'imprimir l'anterior. En l'actualitat existeix una nova tendència a publicar revistes digitals (en format pdf) que són molt més econòmiques, ecològiques i àgils en la seva distribució. L’ECC vol seguir sent fidel també al format en paper que permet arribar a altres col·lectius als quals mai s'arribaria en format digital.

Considerem que una revista no és redactar un munt de folis i ajuntar-los, no és com els blocs digitals en els quals val gairebé tot, fins i tot coses soltes. Muntar una revista és un procés lent, on s'ha de cuidar un estil literari; una redacció; una harmonització en els conceptes, en les expressions i en les paraules. Aquest és un llarg i ardu procés molt costós que poca gent coneix. Igualment és important el finançament perquè surti a la llum, on en temps de crisi pot constituir un problema. La revista BERIG continuarà mentre existeixi la necessitat de desvelar el món subterrani de Castelló.

Podeu trobar totes les publicacions en format pdf a: http://www.cuevascastellon.uji.es/

Autor: Jesús Almela Agost

PSM recordant els primers temps

Gracies a Lionel Andia, reproduïm el vídeo d’una entrevista amb Jacques Labeyrie un dels « descobridors » de l’avenc de la Pedra de Sant Martí / gouffre de la Pierre St Martin.

La gravació s’efectuà el 02.04.2008, en la inauguració de la central hidroelèctrica de la sala de la Verna. En “bonus” algunes imatges de la sala il·luminada.

Jacques Labeyrie


Fou l’estiu del 1950 que Georges Lépineux i Giusseppe Occhialini descobreixen casualment l’entrada del pou d’accés a la PSM. Agraïm a Ruben Gomez les imatges d’Haroun Tazieff.

Le Gouffre de la Pierre St Martin. Primera part

Despres de la mort d’en Marcel Loubens, l’exploració d’aquesta extraordinaria xarxa portarà als espeleòlegs de record en record.

Le Gouffre de la Pierre St Martin. Segona part.


Panoràmica

Feu clic en aquest enllaç per veure una excepcional panoràmica de la sala. Recomano la visió a mida complerta.