Escuain. Campament a l'estiu de 1977

Juca†, Dani Gutiérrez, Marcel Soler, Mª A Gabriel, Juqui, JM Victòria, Santi, F. Miret , Antonio Motoso, J.Mension i Manel Boronat.

Juca†, Dani Gutiérrez, Marcel Soler, Mª A Gabriel, Juqui, JM Victòria, Santi, Pere Cantons, Antonio Motoso, J.Mension i Manel Boronat.

El 1970 es començà a instal·lar campaments d'alçada al que vam denominar, incorrectament, massís d'Escuain. Equips composats per espeleòlegs veterans i teenagers exploraren diferents cavitats de les que ara es qualifiquen com grans.

Utilitzant els materials i les tècniques de l'època, vestits amb teles, i amb cordes fetes expressament a la cordilleria més propera.

Ja a l'any 1974 es superaren els 600 m de fondària al C-9 (barranco do Paxón). A la península només s'havien explorat tres avencs de més profunditat, la PSM, Cellagua i el Cueto a Cantàbria.

Al 76 s'assoliren - 500 m al C-20 (la Bufona). A altres cavitats importants dels massís, o bé s'havia arribat al lloc on consideràvem que ja no podíem progressar més, o creiem que no oferien bones perspectives de continuació.

Però el principal problema del GEB fou que els seus teenagers ja van complir l'edat d'anar a la milícia. Així que el Canela (GEB) parlà amb el Victòria (SIE) i els dos grups anaren junts, i fent equip, a Escuain.

Les activitats conjuntes començaren molt bé, doncs a un avenc d'aquells, allunyats, que sempre es deixen pendents per l'any que ve, el B-15, se'n va anar i resultà que tirava molt més avall.

Així a l'any següent, 1977, vam fer el campament d'estiu, tots plegats. Acamparem a la balma de la Foratata. El principal objectiu fou el C-13 (O Grallar) que anys després superaria els 600 m de profunditat.

Un cop feta la feina principal vam prospeccionar i explorar nous avencs, fins que algú va divisar el que semblaven banderes (de les que pengen als pals). Com la curiositat és una qualitat innata dels espeleòlegs, no vam pensar que desprès hauríem de pujar i vam anar muntanya avall, fins que trobarem un altre campament d'espeleòlegs.

Doncs sí, penjaven tres banderes diferents. Desprès de les presentacions ens van explicar que el seu objectiu fora arribar a baix de tot del C-9 per a guanyar el premi. Ho portaven tot organitzat i planificat. La tàctica consistí en fer equips de penetració amb horaris de permanència preestablerts, rellevant-se. Mentre un equip anava sortint, altre anava entrant.

Nosaltres els vam informar i aconsellar sobre el lloc on s'estaven ficant. Però, mentre més els deien, més s'esperonaven. No disposaven de la topografia de l'avenc. L'avantatge, suposada, fou que a dins havia tot el material, cordes i escales. Aquesta època era la de transició del canvi a les tècniques de sol corda. Feien servir jumars sistema bicicleta.

Total que desprès de molt insistir amb les dificultats que es trobarien, nosaltres vam girar cua. Em van donar un nom i un telefon per a que els truques més endavant i que ja m'explicarien com els havia anat.

Aquella mateixa nit va a començar a ploure tan intensament que un company que dormia al peu de la balma se'l va dur la corrent d'aigua a bord del seu matalàs inflable de platja.

Com a l'endemà continuà plovent decidirem tornar cap a casa per la impossibilitat de poder realitzar exploracions amb condicions de seguretat.

Segut al sofà a casa meva, va ser el primer cop que vaig escoltar el nom d'Escuain a la televisió. Amb el mateix motiu que molts anys després, un accident.

Vaig marcar el numero de telefon i demanar pel nom que em van donar. El que va contestar es va cagar en mi, en ma puta mare i en moltes més coses que ara mateix no me'n recordo amb detall.

Entre mig de tot això em va donar temps d'identificar-me. Llavors, em va explicar que jo l'havia demanat per un senyor que era mort i a més màrtir. Jo pensava que, ja era mala sort que morí precisament el que va donar el nom. Doncs tampoc era així! Resultà que el nom que em van donar era el del local social del grup, que es corresponia amb un personatge d'aquells que durant més de quaranta anys posaven als llocs oficials i als carrers. Jo sabia identificar el de les plaques dels carrers més principals, però he de reconèixer que els dels molts més altres no.

La SIE efectuà tasques molt importants d'exploració i topografia a Escuain.

Entre diferents companys dels dos grups es forjaren amistats entranyables i perdurables, però amb això no va haver prou per a poder entrar junts pel B-15 i sortir pel B-1 (Os Biberos) a l'any 1980.

F. Miret

Copies de diapositives de, Josep Mension, Francesc Miret i possiblement de Pere Cantons. (Inèdites)