Olor-de-podrit ( i II)

Post anterior a l’Espeleobloc

Hem pogut assistir a l’esperada presentació del llibre d’en Pau Pérez.

En el bonic marc de Sala Gaudí, recentment habilitada en La Pedrera, plena de gom a gom es succeïren les presentacions d’en Jordi Sargatal (director de l’Àrea Territori i Paisatge, Obra Social Caixa de Catalunya), en Hilari Moreno (president de la Federació Catalana d’Espeleologia), en Ramón Folch ( socioecòleg, director gerenal d’ERF) amb interessants reflexions sobre la externalització dels problemes socioambientals dels que la Vall de Joan fou un precedent i també extractant una part del pròleg que ha escrit pel llibre que ja varem donar a conèixer.

Continuà en Pau, visiblement emocionat, dirigí unes paraules d’agraïment tant als col·laboradors actuals en la fase de redacció i edició del llibre, com pels que van encapçalar l’oposició al projecte de l’abocador. Finalitzà amb la narració d’algunes anècdotes singulars.

A continuació ens plau reproduïr la síntesi del llibre tal com es publica en la introducció del propi autor:

"En tota gran ciutat es planteja un conjunt de problemes que cal afrontar amb la previsió suficient. L’eliminació de les escombraries produïdes diàriament és un d’aquests problemes i resulta lamentable comprovar que, com més elevat és el nivell de vida de la població més gran és el volum de les deixalles que aquesta produeix, en els més diversos formats i varietats.

Tants anys després, encara avui no s’ha resolt de forma eficaç el problemàtic destí d’aquests residus, la qual cosa posa de manifest que els nostres governants -al llarg del temps- no han tingut la capacitat de donar-los una sortida que no consisteixi simplement a llençar-les, emmascarades en les diverses formes que al llarg dels anys s’han anat inventant, com són els abocadors controlats, la trituració prèvia, la incineració i, en data més recent, els ecoparcs, model aquest darrer del que no se’n coneix el comportament futur, malgrat les campanyes publicitàries respecte a les seves grans virtuts. No se’n sap el resultat final que ja que al seu interior contenen una elevada proporció de matèria orgànica, amb unes conseqüències prou conegudes.

Aquest preàmbul és molt semblant al que el maig de 1976 varem escriure Carlos Gracia i jo mateix, com a membres de l’Escola Catalana d’Espeleologia (E.C.A.), en un article titulat El vertedero de basuras de Garraf. Aquest article contenia un recull de les conseqüències que es començaven a fer evidents dos anys abans d’iniciar-se el funcio­na­ment del dipòsit de deixalles de l’àrea de Barcelona en un dels indrets més suggerents del massís del Garraf, com és la Vall d’en Joan - Fondo de les Terradelles.

Poc, o gairebé bé gens s’ha fet perquè la població prengués consciència dels embolcalls cridaners i majestuosos -massa sovint innecessaris- emprats per al subministrament de qualsevol producte, per petit que sigui, encara que només faci uns quants centímetres i pesi uns decigrams. Des de l’òptica del merchandising actual, pocs esforços s’han dut a terme per intentar el reciclatge dels residuos que generen tots els tipus d’embolcalls, des de l’origen, reduint-ne, per exemple el volum. Sabem que aquesta no és l’única solució vàlida, però també saben que l’actual, evidentment, tampoc ho és.

Barcelona, i el seu entorn, com una de les àrees urbanes de major densitat d’Europa, no pot defugir aquest problema, sinó més aviat el contrari. El creixement desmesurat i descontrolat conegut des de fa dècades de la conurbació barcelonina fa que s’agreugi encara mes aquest problema. La reiterada manca de planificació dels organismes gestors, avui dia democratitzats -en major o menor mesura- la qual cosa fa que no se sàpiga què fer-ne, de les deixalles. La conseqüència immediata es la degradació del medi natural.

En aquest treball s’intenta analitzar la polèmica sorgida al seu moment en torn a la instal·lació d’un abocador, qualificat com a ‘dipòsit controlat’, a la vall d’en Joan, a l’extrem oriental del massís de Garraf.

Sens dubte, és bo recordar i situar el fets en el context polític que vivia el país en aquells moments, l’any 1972.

El franquisme encara es mantenia en vigor i les seves darreres ràfegues van perdurar fins i tot després de les primeres eleccions democràtiques dels ajuntaments, sis anys després. En unes ocasions, el pas del temps esborra la nostra curta memòria històrica; en altres però, les noves gene­racions no dispo­sen dels instruments necessaris per al coneixement d’aquests esdeveniments, la qual cosa fa necessari deixar-ne constància documental. Aquesta lluita desigual en defensa de l’espai natural –que alguns autors no han dubtat en classificar com el primer acte en defensa del medi ambient al nostre país— es va veure impulsat per un reduït grup de persones integrades a l’Escola Catalana d’Espeleologia, al que es varen incorporar posteriorment membres del mon científic procedents de les institu­cions universitàries.

Moltes d’aquestes persones, que aleshores es varen caracteritzar per aquesta lluita, després han seguit i segueixen encara avui dia desenvolupant tasques en defensa del medi ambient, malgrat els esforços de determinats politics - administratius, per intentar la seva marginació. Ha pogut més la seva força, convicció i honestedat que les males arts, o els capricis i dictats dels interessos partidistes de certs politics. Es bo recordar-los i agrair-ne l’esforç en aquells moments i la seva continuïtat posterior en la defensa del medi natural del nostre país.

Algú potser es pregunti com i perquè es fa aquest llibre. Els motius són en part els ja exposats, però també compta la desagradable actitud dels últims gestors de l’abocador que en la publicació d’un llibre sobre les fantàstiques virtuts del mateix, han ignorat els aspectes negatius d’una instal·lació com aquesta. Entre altres incidents cal destacar la mort d’un espeleòleg com a conseqüència d’una mala gestió, de la manca de reconeixement que l’ indret escollit no era l’ idoni,i també de la responsabilitat sobre l’efecte hivernacle a l’àrea metropolitana i que els seus efectes, al igual que la contaminació de les aigües subterrànies, perdurarà en el temps.

Aquest text vol ser també un petit document d’investigació. La recopilació de materials de diversos arxius ha permès estudiar i documentar, entre altres temes, els interessos que van guiar la cessió dels terrenys del terme municipal de Begues. L’expansió urbanística d’aquesta població no hagués estat possible sense la portada d’aigües, la millora total de la carretera d’accés al nucli urbà, les compensacions pecuniàries, i altres tants beneficis urbanístics generats per la cessió d’aquells sòls, sense oblidar en cap moment els beneficiaris principals d’aquestes actuacions.

Es proposa doncs un repàs del camí tortuós seguit per les escombraries de l’àrea metropolitana, principalment les de la ciutat de Barcelona, i de com arriben a aquest racó aparentment oblidat dels municipis de Begues i Gavà.

També ha estat analitzat des d’un punt de vista científic l’ indret on han estat dipositats els vint-i-sis milions de tones d’escombreries, els efectes contaminants produïts en menys d’un any per aquest dipòsit, l’ incompliment reiterat de les mesures inicials del tractament de les deixalles i l’ indret escollit, que condicionaven la seva utilització i que, com a conseqüència de la manca de respecte d’aquests prescripcions inicials, encara avui i per molts anys existirà contaminació de les seves aigües, a l’atmosfera pels gasos emesos i al paisatge en general, per molts esforços que s’apliquin a la seva restauració, mai no serà un paisatge del Garraf. En tot cas serà un paisatge ‘gens natural’. Els premis concedits a les intervencions restauradores no fan altra cosa que posar en evidència la condició de maquillatge epidèrmic d’aquesta intervenció final.

També s’analitza com en el transcurs de pocs anys el Pla Especial de Protecció del Garraf s’ha anat modificant atenent les necessitats dels gestors de l’abocador i desvirtuant les garanties de protecció de la natura que significava el Pla Especial per a molta gent.

Cal recordar que l’abocador va ser el causant de la mort de Xavier Claramunt, espeleòleg, per culpa del gas metà emès pels dipòsits de deixalles, un gas que en teoria, no havia filtrar-se. Aquest gas i altres han estat i segueixen sent un dels principals causants de l’efecte hivernacle, contaminant de l’atmosfera de l’àrea metropolitana de Barcelona.

No s’ha d’oblidar-se l’aparició a la dècada dels 80 de d’altres entitats, sobre tot del Baix Llobregat, que exigien el tancament de la instal·lació. Malgrat les denúncies interposades davant dels tribunals contra la seva ampliació, les sentències han arribat tard i no s’han dut a terme fins que els responsables polítics de les escombraries han volgut.

En definitiva es vol donar a conèixer el que per molts de nosaltres va ser la primera lluita per la defensa del medi natural. Com una organització que per a molts era solament esportiva, com l’Escola Catalana de Espeleologia, es constitueix en l’abanderada de la defensa d’un massís calcari i com els seus associats desenvolupen una important tasca d’investigació. Com també va existir encara que de forma tímida una resposta ciutadana contra l’administració que va prescindir una vegada més del parer dels seus administrats. Era una de les primeres vegades en que la societat responia contra el que considerava i considera encara avui, un atemptat ecològic; s’iniciava així a Catalunya la sensibilitat pel medi ambient i naixia, perquè no dir-ho, una nova forma de lluita contra les situacions establertes, consolidant-se per part dels ciudatans la preocupació per les polítiques mediambientals, barrejant-se en el futur els moviments ecologistes amb els moviments veïnals.

I per últim posar en evidència que en moltes ocasions els nostres dirigents polítics no han sabut interpretar i resoldre aquest problema, desenvolupant exclusivament politiques del dia a dia, sense pensar en el futur i deixant d’aplicar la racionalització progressiva.

En definitiva aquets models, passats i actuals, pateixen d’una visió d’immediatesa i en conseqüència, busquen solucions per al moment present, sense cercar altres que permetin connectar el present amb el futur."