dimecres, 7 de gener de 2009

Olor de podrit, el despropòsit del Garraf

El proper dia 22 de gener a les 19h, a la Sala Gaudí, de l'edifici de La Pedrera de Caixa de Catalunya, tindrà lloc la presentació d'aquest interessant llibre, a la que els seu autor amablement invita a tots els lectors d'aquest bloc.
Al Pau, potser no cal presentar-lo, la seva trajectòria federativa es ben coneguda de tots els espeleòlegs catalans, però el seu paper destacat en la defensa del patrimoni natural i especialment l'episodi del abocador de Garraf calia que fos escrit.

Podria desgranar un seguit de records, però per sort, deixaré que sigui l'expert i prestigiós socioecòleg en Ramon Folch, a través de les paraules del pròleg de l'obra que ens destaqui, d’importància de la mateixa.


Un bon dia fa trenta anys. T’adones que, inexplicablement, han passat tres dècades. I també t’adones que els records se t’esvaeixen. Conserves la memòria dels fets, però se te’n desdibuixen les circumstàncies. “Com es deia aquell? Quan va ser allò, abans o després d’allò altre?” Corres a buscar aquell retall de diari o aquell apunt i no el trobes enlloc. “Trucaré a en tal”, dius alleujat. I en tal tampoc se’n recorda, també ha perdut les notes. Aquell trasllat, la vegada que vas deixar la carpeta i no va tornar... El present esborra el passat. Sort n’hi ha, altrament viuríem colgats de fulles seques. Però sap greu. Tens la sensació que has començat a morir-te.

En alguns casos és més que això.En alguns casos el record perdut impedeix la memòria històrica. Hi ha fets transcendents que puntuen la vida col·lectiva. Si se’n perd el relat, s’evapora el sentit del present. És la diferència entre l’anècdota i la categoria. La crònica, aleshores, esdevé imprescindible, perquè cap historiador futur no podrà treballar si no és a partir de documents. Per això cal escriure i fixar, negre sobre blanc, com es deia aquell, quan va ser allò que passà abans que allò altre.

Pau Pérez ho ha fet. Me’n sento parcialment inductor. “Ho hauries d’escriure”, li deia de tant en tant. Va viure els fets. En primera línia, com ningú altre. També n’ha arxivat els papers, si existien. Ell havia de narrar-ho. Narrar-ho, en efecte: no ha escrit un assaig, sinó una crònica, una declaració jurada falcada en documents, que també aporta. Aquest llibre aixeca acta.
Acta d’un enfilall de despropòsits. Entre 1972 i 1974, els despropòsits d’un projecte precipitat i mal ubicat; d’un mal projecte, en definitiva. Entre 1974 i 2006, els despropòsits d’un gestió plena d’improvisacions, si més no en els primers temps. No trenta, sinó trenta-quatre anys, que fan trenta sis vistos des d’avui. Molts anys, massa despropòsits. Però no m’hi referiré, que això ja ho fa l’autor. Em referiré a unes altres coses.

Em referiré a la resposta civil, tothora al darrere d’aquest relat. Cal recordar que l’ecologisme català neix amb l’abocador de Garraf. Sense saber-ho, de fet. No és un naixement amb acte fundacional. És un naixement de circumstàncies, ni anunciat, ni desitjat. Més que un naixement és una aparició. L’ecologisme català no va néixer, simplement va començar. Uns espeleòlegs es van posar les mans al cap en saber que l’Ajuntament de Barcelona volia abocar escombraries en un massís càrstic i ja hi vam ser. De fet, l’Ajuntament de Barcelona no volia res, tret de treure’s un problema del damunt. Que Garraf fos un bloc calcari cosit d’avencs ho deuria saber després. L’Ajuntament buscava un lloc buit i el va trobar. Aquells escarafalls dels espeleòlegs eren una contrarietat incòmoda, res més.


A l’època, ens apuntàvem a un bombardeig. El franquisme s’engrunava i les joves generacions volíem canviar el món. Una feinada, sí. Aquell mateix any de 1972 –jo en tenia 26- vaig contribuir, com a nou secretari general, al ressorgiment de la Institució Catalana d’Història Natural. Una de les primeres activitats va ser organitzar la redacció del futur “Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans”, que sortí el dia de Sant Jordi de 1976. L’anunci del projecte de l’abocador de Garraf va ser-ne el detonant. La idea de fer el llibre, que va ser de Joaquim Maluquer, em trobà redactant manifestos contra l’abocador, de manera que una cosa portà a l’altra.

Cadascú reaccionava a la seva manera. L’Escola Catalana d’Espeleologia féu bandera de Garraf. Uns altres començaren la reacció antinuclear, arran de l’entrada en funcionament de la Central de Vandellòs, l’agost d’aquell mateix 1972. Va ser l’any de la Conferència d’Estocolm, també. Hi ha moments en què tot sembla confluir. Llegíem les notícies del que passava al món i miràvem al nostre voltant. Vam reaccionar com vam saber. Entre 1972 i 1976 va passar quasi tot: va sortir el “Llibre blanc”, es va fundar DEPANA, s’engegà el Congrés de Cultura Catalana, amb el seu Àmbit d’Ordenació del Territori i la seva Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural, l’Assemblea de Catalunya llençà la iniciativa Salvem Catalunya per a la Democràcia... Teníem la il·lusionada sensació que giràvem la truita. Però no. L’abocador es va fer i es va inaugurar el mateix dia que a Portugal esclatava la Revolució dels Clavells, el 25 d’abril de 1974. N’hi havia amb més sort que nosaltres... Hi havia moltes mirades. La meva, aleshores, era acadèmica. M’incomodaven una mica postures que, amb als anys, he après a compartir. El 1974 nasqué la revista “Ajoblanco”; el sector més contestatari de l’ecologisme incipient hi trobà acollida. Altres construïren els seus propis vehicles d’expressió; l’any 1977, per exemple, aparegué la revista “Userda”, filla d’un puixant col·lectiu de periodistes verds que encara belluguen. Amb els temps s’esllanguiren moltes d’aquelles iniciatives o quedaren subsumides en els processos que elles mateixes van desencadenar (el mestre triomfa quan esdevé innecessari). Però l’abocador de Garraf anava fent. Ara penso que, juntament amb l’acció antinuclear, ha permès les actituds opositores amb més recorregut de la petita història del nostre ecologisme. Trista consecució, certament...

L’abocador de Garraf tancà portes a la darreria de 2006. És un dir. Continua emetent metà a l’engròs i conserva 25 milions de metres cúbics de brossa només mig mineralitzada. En planta, ocupa més de 86 hectàrees (no havia d’arribar a les 62). Dista molt d’haver mort. Anirà donant senyals de vida durant molt de temps perquè fou un mal projecte no prou ben gestionat traduït en una hipoteca territorial d’amortització interminable. Vull creure que avui seria impossible repetir-lo perquè, malgrat tot, hem fet progressos. Som lluny d’on voldria ser, però encara més d’on podríem haver anat a parar.

Per això cal escriure. Per això cal narrar categories i anècdotes. I també per dir que, com a mínim, no els ho vam posar fàcil. Per donar idees, vaja.

RAMON FOLCH
Doctor en biologia, socioecòleg
04.04.08


No us el perdeu!
Altres posts a l’Espeleobloc sobre l’abocador del Garraf

3 comentaris:

  1. Si sapiguesim lo que se amaga enterrat potser ens hi ficariem les mans al cap ( aixor es paraules de algu que ha trevallat aqui ) va eser un bon sistema com per fer desapareixer segons quins tipus de residuos que ara porten tanta polemica ........simplement aixor.. enterranlos
    Cordialment: Jordi Coma

    ResponSuprimeix
  2. Jo hi vaig anar fa dues setmanes, vaig pujar a la Morella i dic que feia molta pudor. S'hauria de fer alguna cosa al respecte.

    ResponSuprimeix
  3. Jo estic fent el meu treball de recerca sobre l' abocador del Garraf.

    ResponSuprimeix

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.