Dissortat Garraf

Garraf, un parc natural dins l’àrea metropolitana de Barcelona, bressol de l’espeleologia, i malauradament un trist escenari des don constatar els impactes de la depredadora empremta humana, visual, paisatgística, ecològica, mediambiental, en la salubritat pública, etc.




Pedreres, estructures de línies elèctriques, torres de telecomunicacions, carreteres, autopistes, camp de tir militar, i sobre tot l’increïble abocador d’escombraries, vergonyós exemple internacional de contaminació conscient d’un massís càrstic i dels seus aqüífers subterranis.

El l’abocador metropolità d’escombraries del Garraf, situat a la Vall de Joan, denominat eufemísticament dipòsit controlat, ha rebut més de 22 milions de metres cúbics d’escombraries.

El 86% d’aquest merder prové de la recollida urbana, un 11% són residus industrials i el 3% restant són llots de depuradores d’aigua.

També s’hi han abocat unes 40.000 tones anuals d’escòries procedent de les incineradores.

Aquest abocador, inaugurat el 1974, es va situar aquí per una decisió de l’Ajuntament de Barcelona, tot i el desacord d’experts universitaris, científics i professionals encapçalats per l’Escola Catalana d’Espeleologia.


Els gasos emesos, uns 8.000 milions de litres anuals de biòxid de carboni i metà, han estat fluint lliurement cap a l’atmosfera contribuint a l’efecte hivernacle, i omplint totes les cavitats properes convertint-les en perilloses cambres de gas.

Un altre problema prové del suc que fan les escombraries apilades, els lixiviats, que poden arribar a 200.000 litres per dia, en part recollits per una base situada al fons de la vall, i després de depurats s’aboquen al clavegeram de Gavà.

Tot i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el declara il·legat va anar continuar funcionant.

Finalment, aturat ja l’abocament de deixalles, el 13.02.08 vaig assistir a una visita guiada, utilitzant una via perimetral, per contemplar les tasques de “restauració” del paisatge.

No s’ha tractat de restaurar, de buidar-lo per tornar a la seva configuració natural, no, el que estan fent és tapar-ho, i enjardinar-ho, per tal de crear un espai de nou, que passats unes desenes d’anys quan disminueixin suficientment els gasos despresos, es converteixi en un espai turísticament utilitzable.

Lamentablement, en aquest guiatge organitzat pel Centre de Recursos de Barcelona Sostenible, s’amagà tota referència al desgavell que representa aquesta execrable instal·lació i posaren en dubte les meves contrainformacions, fins i tot la del accident mortal del 1979 quan l’espeleòleg Xavier Claramunt iniciava el descens a l’avenc del Caietà, i va explotar projectant-lo com una canonada.

Per acabar aquesta macabre història, ara la “restauració paisatgística del dipòsit controlat” de la Vall d'en Joan, entre Begues i Gavà (Parc del Garraf), feta per l'oficina Batlle i Roig Arquitectes, va guanyar un dels 17 premis de la primera edició del World Architecture Festival (WAF) celebrat a Barcelona entre el 22 i el 24 d'octubre 2008. La Diputació de Barcelona, gestora del parc, va encarregar i pagar la redacció del projecte.

Increïble i vergonyós!

PD: Ens arriba la noticia que el company Pau Pérez, capdavanter i activista de la tasca d’oposició i denuncia de l’abocador, publicarà properament un llibre que amb el títol “Olor de podrit, el despropòsit del Garraf” detallarà la història real de l’abocador.
Us mantindrem informats.