El laberint de Creta

Per centrar-nos en aquest mite cal un xic d’antecedents. Intentarem sintetitzar el màxim que ens sigui possible procurant que la situació és mantingui intel·ligible, tot les dificultats de fer un bon resum d’aquest cuebrot tan intrincat com les de qualssevol telenovela actual.

Europa i Zeus

Europa, filla d’Agènor, rei fenici, estava un dia jugant a la platja amb unes seves companyes quan se li acostà, transformat en un bell toro blanc, Zeus, que se n’havia enamorat. Les noies, en veure’l tot manso, començaren a jugar amb ell, fins que Europa s’enfilà sobre la seva esquena i se l’endugué a través del mar cap a Creta, on la posseí. D’aquesta unió nasqueren tres fills -Minos, Radamantis i Sarpèdon. Mentrestant Agènor havia manat als seus fills que l’anessin a cercar i no tornessin sense ella. Després d’una llarga recerca infructuosa, desistiren i, no gosant tornar a la llar paterna, s’establiren en diferents indrets. Així Cadme es quedà a Tebes.


Minos i el Minotaure

Al cap d'un temps Zeus va abandonar Europa però no abans de deixar-la en una bona posició, atès que la va casar amb Asterió, rei de Creta. Asterió va adoptar els fills de Zeus com si fossin propis i, en conseqüència, quan va morir, els tres germans es van disputar la seva successió. Minos va pretendre tenir-hi dret pel suport que li donaven els déus. Per demostrar-ho va demanar a Posidó que fes sortir un toro del mar amb la promesa que tot seguit el sacrificaria en honor seu. Posidó va accedir als seus desitjos i així va ser com un un esplèndid brau va eixir prodigiosament de les aigües.

D'aquesta manera Minos va aconseguir el tron de Creta, però no es va veure amb cor d'immolar un animal tan bell. El va afegir als seus ramats i va sacrificar-ne una altre de menys esplèndid. La venjança de Posidó fou terrible: féu que l'esposa de Minos, la reina Pasífae, s'enamorés follament del toro, el qual, temps després, acabaria errant embogit per Creta fins que Hèracles el sotmeté.

Pasífae es va unir amb el toro per mitjà d'una estratagema ideada i executada per Dèdal. Va fabricar una vaca de fusta, buida per dins i recoberta d'una pell vaquina, a l'interior de la qual es va amagar la reina. Tot seguit la va deixar en un prat on solia pasturar el toro, que ben aviat la va descobrir i s'hi va aparellar. Al cap de nou mesos Pasífae va donar a llum una criatura monstruosa, amb cos humà i cap de toro.

Li posaren el nom d'Asterió però fou més coneguda com el Minotaure. Com és natural Minos s'adonà de seguida que no era fill seu i, ple de vergonya i horror, el volgué ocultar dels ulls de tothom. Amb tal finalitat Dèdal va dissenyar i construir el Laberint, un edifici de corredors, sales i patis tan intricat que ningú que hi entrés podia trobar-ne la sortida. Allà va créixer i va viure el Minotaure, sol i allunyat de tot contacte humà. Només un cop a l'any entraven en el Laberint set nois i set noies que Atenes enviava com un tribut anual a Minos. Tots ells eren acabaven devorats pel monstre.

Atenes, doncs, havia d'escollir cada any catorze xics d'entre el seu millor jovent i contemplar amb immensa aflicció com partien cap a Creta perquè no se'n tornés a saber mai més res. Però va arribar un any que el príncep Teseu, va demanar ser inclòs en la tria amb la intenció d'acabar amb aquella sagnia. Abans de partir va prometre al seu pare, el rei Egeu, que, si hi reeixia, canviaria les veles negres de la nau per unes de blanques com a senyal de retorn victoriós.

Quan desembarcaren a Creta, el bell Teseu va enamorar al primer cop d'ull Ariadna, una de les filles de Minos i Pasífae, que es trobava entremig de la gernació que els havia anat a rebre al port. La princesa sabia quina sort esperava al jove i, desesperada, va córrer a suplicar a Dèdal que ideés un pla per salvar-lo. L'inventor cedí als seus precs i li donà un cabdell de fil amb les instruccions per no perdre el camí dins el Laberint. Ariadna va fer arribar fil i instruccions a Teseu.

Aquella volta, però, tot va ser diferent: els joves atenesos van penetrar dins el Laberint, sí, però un cop dins Teseu no va permetre que perdessin la serenitat. Van endinsar-s'hi caminant lentament un bona estona, descabdellant el fil que li havia proporcionat Ariadna al llarg de tot el trajecte. Per fi se'l van trobar. El Minotaure es va precipitar damunt seu, però Teseu s'hi va enfrontar valentament, desarmat i tot. Després d'una llarga i violenta lluita el príncep va aconseguir matar el monstre.

Tot seguit van poder desfer el camí gràcies al guiatge del fil i van eixir sans i estalvis del Laberint.

I la història continua i continua....

De coves laberíntiques hi ha munió, potser les més diaboliques son les de Podolia, en les que cal una estratègia ben planificada per sortir-ne amb èxit.

Aquestes topos de les laberíntiques cavitats en guixos

de la Podolia rusa han estat extretes de l’article

The role of karst in the genesis of sulphur deposits,

Pre-Carpathian region, Ukraine,

de Klimchouk A.B. (speleogenesis.net 2005)

Però no cal tanta complexitat, tots coneixem companys que fins i tot en xarxes poc complicades tenen una especial facilitat per desorientar-se en la primera bifurcació. Un dels nostres amics és tan competent equivocant-se que ja ha sorgit la maledicència que anant-hi plegats només cal que ell vagi primer i decideixi, de ben segur que si agafem la contraria haurem encertat

Veieu en aquest fòrum una curiosa (i fantasiosa) comparació, profusament il·lustrada de l’exocarst del paisatge cantabre de l’Asón amb el laberint del Minotaure.

Juguesca

Pels amants dels jocs de laberints, especialment si sou un xic masoquista (com correspon a tot espeleòleg “normal”), us presento un de ben complicat, us el podeu imprimir i dedicar-li unes horetes per trobar-hi un camí sense obstacles que el travessi de banda a banda, des de la cantonada superior esquerra fins la cantonada inferior dreta.

Si no us en sortiu, abans de què no us resti temps ni per seguir l’Espeleobloc, puc enviar-vos una solució. Sort!