En Joaquim Montoriol Pous, forjador de l'espeleologia catalana, és l'espeleòleg català més popular i mediàtic, infatigable conferenciant amb 84 anys va desgranant les seves didàctiques presentacions a biblioteques, aules d'extensió universitària per al a gent gran, escoles, etc.
Avui us vull presentar tres documents que espero siguin de vostre interés:
1.- Un resum d'un conferencia en àudio emmagatzemada a Catalunya Ràdio. (amb el nom equivocat) (10.06.2008)
Josep Monturiol: Aula d'extensió universitària de la Gent Gran
El matí de Catalunya Ràdio > Mestres 10-06-2008
2.- Un homenatge a l'Escola Cooperativa El Puig (09.11.2007)
enllaç
3.- Reproducció d'un article de la revista Vertex 183 (2002)
Montoriol l'any 1967
en el bosc d'estalagmites de la glacera subterrània
de la Raufarholshellir (Islàndia)
"Sempre m'ha atret el caràcter aventurer de l'espeleologia"
Joaquim Montoriol és un dels membres fundadors del Grup d'Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès, un grup hereu de la tradició espeleològica catalana. Montoriol i altres membres del GES com Ferran Termes, Francesc Vicens o Josep Mª Thomas van representar un nou impuls de les exploracions subterrànies després de la Guerra Civil.
Ells van participar en algunes de les campanyes espeleològiques més significatives a Espanya durant els anys 40 i 50. I durant les dècades dels 60 i 70 Montoriol va coordinar una campanya internacional d'exploracions vulcanoespeleològiques que el va portar a llocs com Islàndia, Sud-amèrica, Ruanda, les illes Galápagos o les Fèroe.
Precisament els viatges són una altra de les passions d'aquest geòleg inquiet, curiós i aventurer. Ha realitzat diferents travessies pel desert en automòbil, en una època en què aquests viatges tenien molts més ingredients d'aventura que en l'actualitat. Avui, i ja com a catedràtic jubilat, no desaprofita tot aquest extraordinari cúmul d'experiències per convertir-se en un conferenciant molt sol·licitat.
-Quines dificultats trobes per practicar muntanya en aquells anys de postguerra i com descobreixes l'espeleologia?-
Jo vaig començar a fer muntanya pocs mesos després d'acabada la Guerra Civil, amb 14 o 15 anys, però per sortir de Barcelona ja necessitaves un salconduit. I per anar al Pirineu t'exigien un salconduit de frontera, molt difícil d'aconseguir si no tenies algun amic. Però un dia va caure a les meves mans un recull d'articles d'un espeleòleg de renom, Rafael Amat. Aquella obra, Sota el massís del Garraf, em va despertar l'afició per l'espeleologia.
-M'agrada fer broma sobre el primer avenc que vaig baixar, perquè va ser la façana d'un edifici de l'Eixample, on encara visc. Del terrat a baix. Després de llegir l'obra de Rafael Amat, amb uns companys volíem intentar un primer avenc, però no sabíem on aconseguir les típiques escales. Ens les vam fabricar nosaltres mateixos i vam decidir provar-les a casa. Va ser de matinada, però en arribar a baix em trobo amb la pistola d'un policia a l'esquena. Ens havien pres per lladregots. Tot i l'ensurt, no se'm van treure les ganes de fer espeleologia.
-A part d'un interès científic, des de sempre em va atreure el caràcter d'aventura que té l'espeleologia. També hi ha un altre aspecte a tenir en compte: quan jo pujo una muntanya, els canvis de perspectiva es produeixen lentament -quan arribo a un coll, quan canvio de vessant-. En canvi, en una cova els canvis són continus, i si la cova no ha estat mai explorada, és un seguit de sorpreses. No hi ha dubte que és més preciós i espectacular un paisatge d'alta muntanya, però la cova té l'interès de la cosa desconeguda. També hi ha sensacions que no pots entendre si no les experimentes, com estar sota terra i sentir la pressió de la roca sobre el teu cap, que perceps sobretot en les grans cavitats.
-Gràcies a un altre llibre, Sota terra, publicat pel CMB molt abans de la guerra, descobreixo aquest centre. Allà vaig conèixer en Termes, en Vicens i en Thomas, i vaig poder començar a fer espeleologia amb ells. Almenys disposaven de material, tot i que estava en molt mal estat -era d'abans de la guerra- i era perillós. Si una escala de corda es trencava mentre eres a baix i et queia a sobre, et podia matar. I les primeres anades eren a Garraf, que era molt desconegut aleshores i per trobar les coves havíem d'anar amb veïns del poble que havien treballat amb els espeleòlegs d'abans de la guerra.
-Però no tardeu a fer exploracions importants a Espanya.
-Els primers viatges van ser a les Balears i a Osca. Però en aquella època el GES era l'únic grup d'espeleologia que hi havia a Catalunya i a principis dels 50 vam contactar amb gent com els espeleòlegs de Granada i vam explorar la Cueva del Agua, a la serra Arana. En aquells moments va ser l'exploració més profunda de la Península. Tota aquella zona estava en mans dels bandits, que venien a veure què fèiem i quan els explicàvem que exploràvem coves, pensaven que estàvem bojos. Però potser l'exploració més espectacular va ser la de Cullalvera, a Santander. Tenia una boca on cap una casa de l'Eixample. És una cova coneguda des de temps immemorials perquè hi ha pintures rupestres i el primer quilòmetre ja havia estat explorat. Nosaltres l'any 58 vam arribar fins a 4 km i després hi vaig continuar anant. Però són coves que no s'acaben mai i d'aquí a uns anys segur que hi trobaran més cavitats.
-Els diners d'aquesta investigació mundial de coves volcàniques han sortit sempre de la part esportiva. A l'època franquista era qüestió de dir que posaríem la bandera roja y gualda en el punt més profund de la terra o en el lloc més impensat, i amb això obteníem ajuts de la Federación de Deportes. També anàvem a demanar a la Diputació i a l'Ajuntament. Però si volíem vendre l'interès científic, era més difícil aconseguir subvencions.
-És un bon terreny Catalunya per a l'espeleologia?
-Catalunya està poc foradada. Per fer grans coses s'ha d'anar cap a Andalusia, cap als massissos calcaris del Pirineu, Navarra o el País Basc. En tot cas, Catalunya és un bon terreny per a l'entrenament. Hi ha alguna cova interessant com la cova Cuberes, la més gran de Catalunya, però pensem que té 3 km, mentre que a Espanya n'hi ha que tenen 40 i 50 km.
-Evidentment l'espeleologia ha evolucionat força. Com la veus avui en dia?
-Tinc molt bones referències d'algun grup com l'Espeleo Club de Gràcia, però jo crec que encara que és molt divertit baixar avencs, s'ha d'aprofitar tota l'energia que s'hi inverteix per fer-ne un bon estudi, i això només ho pot fer un professional, un especialista en geologia.
-També t'han atret els viatges. Què predominava més, l'esperit aventurer o la curiositat científica?
-Eren una mica les 2 coses. Alguna vegada m'han preguntat si sóc un geòleg a qui agrada l'aventura o un aventurer a qui agrada la geologia. No ho sé, a mi m'agraden les 2 coses, però també vull aclarir que aventura no vol dir perill. El perill no m'agrada en absolut, encara que parlar del perill és sempre molt relatiu. Jo crec que si una cosa està dins la teva capacitat, no és perill, només ho és si sobrepasses aquest nivell. Quant als viatges, també és veritat que prefereixo explorar una cova de 2 km en països com aquells que vaig visitar, que una cova de 10 km a prop de casa, perquè sempre m'ha interessat molt l'entorn dels llocs que visito.
-També has realitzat fins a 5 expedicions al Sàhara. Què té el desert que t'atregui tant?
-Sóc un enamorat del Sàhara i del seu desert, però és difícil explicar el perquè. M'agrada comparar-lo amb el mar: sempre és igual, però sempre és diferent. La gent s'imagina el Sàhara només com un mar de dunes i precisament de dunes és el que hi ha menys: sols és un 20 % del territori, i a la resta hi ha altres paisatges tan atractius com les muntanyes de l'Hoogar o els regs, aquestes superfícies rigorosament horitzontals, algunes de més de 1.000 km, on per canviar de paisatge s'ha de circular més de 2 dies seguits.
-I com a geòleg, què opines de l'impacte de l'activitat de l'home sobre la muntanya?
-Hi ha molta gent que posa el crit al cel quan per exemple es fa un telefèric a prop d'un cim, però jo crec que tothom té dret a gaudir de la muntanya. Si no, què fa aquell que no sap escalar o que la seva fisiologia no li permet arribar a certs llocs? Em sembla molt bé que els pugin a l'Aiguille du Midi per veure-la. Jo crec que no la degrada, tot al contrari. Un altra cosa és que s'omplissin tots els Alps de telefèrics. També hi ha altres actuacions criticables com quan s'obren pistes i es llencen totes les runes avall, com es pot veure a Vallter o en alguna zona de la Vall d'Aran. Això s'ha de fer de manera més controlada i, per exemple, seria bo replantar-hi. Avui la tecnologia permet solucionar aquestes coses, només s'hi han de dedicar duros.
-Continues baixant a coves i avencs?
-No, perquè entorpiria el grup a causa de les meves possibilitats, però de tant en tant faig alguna cova turística. Jo sempre recomano l'avenc Armand, a França. Allà hi ha el bosc d'estalagmites més gran del món i és sensacional: més de 300 estalagmites, de les quals 3 sobrepassen els 30 metres. Tenint en compte que una casa de l'Eixample fa uns 20 m, ens podem fer una idea de la seva espectacularitat. També crec que a cada edat s'ha de conèixer allò que es pot fer per si es vol intentar alguna bestiesa. Sempre s'han de mantenir uns objectius i, com que aquests seran la meva màxima possibilitat, si els aconsegueixo em sentiré tan satisfet com quan era jove. Per aquesta raó, jo sempre estic organitzant nous projectes.
Entrevista: Agustí Estruga
Fotografia: Col·lecció Joaquim Montoriol
- Geòleg, catedràtic jubilat de la Facultat de Geologia i ex vicerector de la Universitat de Barcelona.
- Actualment conferenciant.
- Ha publicat més de 100 treballs d'investigació sobre espeleologia 1948. Membre fundador del Grup d'Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès.
- Exploracions i estudis:1950. Cueva del Agua, Granada (la més profunda de la Península en el seu temps).1958. Cova de la Cullalvera, Santander (la més llarga de la Península).
- Exploracions i estudis en vulcanoespeleologia: 1962. Cueva de los Verdes, Lanzarote (rècord mundial de longitud i desnivell en aquell moment)1967. Sistema Surtshellir-Stephansehellir, Islàndia (el més llarg d'Europa). 1971. Cueva del Viento, Tenerife (cova volcànica més profunda del món) 1975. Cova de Gallardo a Galápagos (màxima longitud de Sud-amèrica)1977. Cova Uwuvumo bwa Musanze, Ruanda.
- Travessies pel desert en automòbil: Sàhara, Barcelona-golf Pèrsic, costa de Perú, Síria, Nègueb, Palestina, Sinaí, Gobi i Takla Makan.
Mi mas profunda admiración hacia Montoriol, espeleólogo infatigable y uno de "los culpables" de mi pasión por la espeleologia. Enhorabuena por vuestro blog.
ResponEliminaHe conegut al Dr. Montoriol en les Aules d'Extensió universitària. Ens ha parlat de les Catarates d'Iguazú i del desert de l'Hoggar, llocs que he tingut la sort de conéixer i que ell m'ha fet veure amb uns altres ulls. Espero amb impaciència la conferència quje ens farà el proper curs de l'Himalaya ja que també hi fet un treck, el de l'Everest.
ResponEliminaVaig tenir la sort de conèixer el Professor Monturiol de ben petita, quan venia a fer les seves conferències a l'Orfeó Atlàntida. Amb el seu posat característic i la seva saviesa ens feia gaudir i viure d'experiències extraordinàries sobre els seus viatges. El professor desprenia coneixements per cadascun dels poros de la seva pell i ens contagiava a tots del seu entusiasme i ganes de saber cada dia més.
ResponEliminaM'hagués agradat que tots i cadascun dels professors que he tingut haguéssin estat com ell. De ben segur que hauria disfrutat moltíssim del meu periode d'aprenentatge.
Avui, en saber de la seva mort, no he pogut fer més que plorar. Però amb el consol d'haver-lo conegut i disfrutat d'ell.
Descansi en pau.
Anna