Tenia un Seat 600 amb matrícula B-177.161, parlem dels anys 1969-70, el model antic en que les portes s´obrien a contravent. Llavors disposar d´un vehicle era tot un luxe que permetia fer sortides a indrets llunyans sense dependre del tren ni del cotxe de línia. El cotxe fou del seu cunyat Salvador, que morí bastant jove en un accident en el decurs d´unes pràctiques en un curset d´immersió al mar a finals de l´any 1968. Al morir, el cotxe se´l va quedar l´Emili.L´Emili Reyes al Pouet. Solencio de Bastaras, estiu 1967
La Irene i la Mª Dolors amb el cotxe a Los Lecherines
sota el Pic de Borau, Osca, en una sortida espeleològica l´estiu del 1969
El grup l´utilitzava per fer sortides. Durant varis anys es van fer activitats al Montsec d´Ares i de Rubies, varis llocs d´Osca; Borau, Escuain, Vió i Sercué, també per Tarragona, etc.
Un dels problemes de tenir cotxe, és que si el vols conduir, és que, per anar bé, necessites el carnet. Però el Miliu era, més ben dit, encara ho és, molt Miliu i ell no en tenia, de carnet.
Tenir cotxe i no tenir carnet no es un cas rar, per exemple, el Dr Francesc Español es va comprar un Renault R4 i tampoc tenia carnet, si bé no el conduïa. En teoria el cotxe era per la seva família, però quasi sempre el posava en mans dels col·laboradors del museu a l´hora que ell volia fer sortides bioespeleològiques.
Campament a Borau, Osca, estiu 1969
El Reyes tenia cotxe i a més el conduïa, al principi sense carnet fins que més endavant se´l va encendre la bombeta de les idees i de cop i volta... ja té el carnet! Més que dir que ja té el carnet hauríem de dir que ja té un carnet, però que no era el seu. Era el del seu cunyat, en pau descansi, l´antic amo del cotxe. Hi havia canviat la foto per la seva. Això ho arreglava tot, pel moment. Al llarg del temps el va tenir "legalment", o sigui, pagant, estudiant, examinant-se i aprovant.
No estava gaire tronat, el cotxe, però a vegades ens feia la punyeta, ara bé, sempre ho arreglàvem. Els cotxes de llavors, amb quatre coses te´n sorties; el condensador, els platinos, una bugia i com a molt la bobina d´encesa.
En una sortida, el Juny del 1968, es trencà per dues vegades el conducte del líquid del circuit de frenada d´una de les rodes del darrera, la dreta. La primera pana va ser al costat mateix de la cova del Solencio de Bastaras. Ho vam solucionar, temporalment, obturant el tub amb un tap de fusta tret d´un branquilló. Vam tenir que anar a Osca per fer-hi la reparació. Poc abans d´arribar al taller es va trencar un altre tub. Ens ho van arreglar, però no van veure el motiu de les trencades.
De tornada cap a Barcelona, a la vista de Binéfar de sobte es despenja el suport de la roda separant-se, quasi, de la carrosseria. Una esquerda al suport provocava vibracions que per fatiga trencava els tubs. Tornem a la seva posició el suport de la roda (amb més o menys precisió) i fent forats a la xapa ho anem "cosint" amb un tros de les cordes que portàvem.
Per cert: Varem poder arribar tots bé a Barcelona. Al taller van soldar el suport i ja tornem a tenir el cotxe "nou".
Manel: No crec que les "pirules" que hagi pogut fer l´Emili siguin gaires més de les que quasi tots hem fet, sobretot de joves. Una persona s´ha de valorar a la balansa, entre el bo i el dolent. En aquest cas el plat baixaria vers el bo.
ResponEliminaLluís Auroux