dijous, 3 de juliol de 2008

En una casa de banys al Marroc

Una sessió de bany en un Hmam

He llegit a les pàgines grogues de La Vanguardia la noticia de que al Passeig Picasso de Barcelona, tocant el Born, estaven construint uns banys àrabs. A l’instant em ve al cap una experiencia viscuda al Marroc, el meu primer contacte amb una casa de banys, un Hmam (també s'escriu Hamman) en la seva llengua i que es pot traduir com Casa d´aigua. Us ho vull explicar.

Preparant la expedició espeleològica al Marroc de l’estiu del 2005 i abans de sortir de Barcelona, en Floren ens havia dit que… al cap d´uns dies de “fer coves”, quant tinguem molta bruticia al cos, anirem a una casa de banys. Llogarem tota la casa només per a nosaltres. Ja veureu que aixó és molt divertit!

Jo no les tenia totes, doncs de moment, dit així, no saps si es tracta d´una sauna, d´una casa de massatges… o d´una casa de barrets! No em vaig atrevir a preguntar-ho. Vaig pensar que… fos el que fos, ja ens en sortiriem!

Nota: Les fotos no són del lloc que es descriu

Portal d’ un de tants Hmmam

Als tres dies d'estar a Tagleft, poblet d'unes mil persones al núcli urbà i unes tres mil si hi afegim els pastors i famílies que viuen quasi aïllades arreu del terme, la situació corporal ja recomanava una bona neteja integral. L'Abdel Maouni, el xicot que ens feia de guia, va anar a preguntar si aquella tarda ens podien reservar una hora de tot el negoci nomès per a nosaltres, cinc en total i va tornar amb la resposta afirmativa. A les vuit tindriem el bany a la nostra exclusiva disposició!

A primera vista la cosa era inquietant. Un portal sense cap mena d'anunci o cartell, amb un gran toll d'aigua al devant. Sort d’un bloc de pedra que feia les maneres de punt intermig per saltar i evitar el mullar-se els peus. Tota la sortida de l'aigua dels banys era al carrer i s'anava acumulant a la mateixa porta. Tot era llòbreg.



Zona de vestidor

Després de passar per una primera habitació encimbellada de sacs d'ordi o blat, segurament perqué comparteixen el forn de pa amb l´escalfador de l´aigua, s'obria el vestidor. Una sala envoltada d´un banc d'obra de totxo recobert tot ell d'una espècie de mantes i catifes. El terra, com el que per aquí en diem “terrazo”. Un parell de bombetes de pocs wats lligades al sostre abovedat de mitja volta i el comptador elèctric amb els fils penjant eren tot el complement del lloc.

El que portava la veu cantant era el Floren, ja que coneixia el lloc d'una anterior expedició, pel que a part de l’Abdel, els tres restants anavem seguint el que ell feia. La casa de banys només possa l'aigua; freda i calenta o sigui que el sabó, la tovallola i altres complements va al carrec de cadascú.

Jo creia que ens despullariem del tot, però no va ser així ja que ens vam quedar amb els calçotets o banyador posats i les sandàlies. Tots plegats vam passar per una petita sala, amb les rajoles barrejades de set o vuit models diferents, a on una porta de fusta que en repós sempre queda tancada per una corda i una pedra a mena de contrapés deixava entreveure el que era l'avantcambra del bany definitiu.

Al entrar a la sala de bany em va sobtar una atmosfera molt calenta i saturada d´humitat, com una sauna. En aquesta zona no hi ha cap banc ni res semblant, tot es fa de peu dret o assentat al terra. L'estança podia tenir cómoda cabuda per més de vint persones, amb unes mides d'uns quatre per dotze metres i un sostre de mitja volta d'uns tres mètres d´altura amb unes obertures a tall de finestres per la ventilació. Les parets llisses, amb uns petits nínxols a on poder-hi deixar el sabó. Dues aixetes per on hi surt aigua freda i una mena d'abeurador amb un broc per on hi arriba l'aigua calenta, molt calenta, quasi bullint.



Vista d’una de les sales del bany

El bany no és ben bé un bany, tampoc és una dutxa, es tracta de remullar-se el cos a cops de galleda. Es barreja al gust de cadascú l'aigua freda amb la calenta i la tires per sobre teu o a sobre d'un altre. Et pots remullar, ensabonar-te i esbandir-te tantes vegades com vulguis, no hi ha més límit que l'hora de tancar. Un parell de bailets, no tenien més de 8 anys, et donen i organitsen les galledes y s'estan a dins fins que s'acaba la sessió. De galledes es pot dir que no n'hi ha dues d'iguals, totes són de goma però unes, la majoria, estan fetes de trossos de cobertes de pneumatics de cotxe lligat amb filferro i les altres, molt poques, de goma injectades d'una sola peça.

Al tornar al vestidor vam trobar al terra tota l'aigua que haviem fet servir doncs van dir que l'engolidor estava embossat. No sé si seria dels nostres sediments d'argila que ens haviem tret de sobre. Al ser un ambient calent i humit, és habitual veure-hi escarabats (els de cuina, no els coleòpters) però només vam poder gaudir de la companyia de tres o quatre, aixó sí, molt grans, el més grans que he vist mai. Després de vestir-nos vam sortir donant saltets dins de l'aigua i passant per la pedra de devant de la porta, doncs el nivell encara havia pujat més.

A l'hora de pagar el servei, l'amo no hi era, pel que ens en vam anar i vam tornar el matí següent per passar els comptes de tots cinc. La sessió ens va costar un total de cinquata dirhams, equivalent a uns cinc euros. Bona rel·lació qualitat-preu!

1 comentari:

  1. Una experiència molt gratificant, no? Jo, a pesar d'haver estat al Marroc, mai no n'he estat a cap. Potser en un proper viatge!!!

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.