Espeleosocors: mals records.

Noticia de l´accident als Esquirols al diari La Prensa

(Prensa y Radio del Movimiento) el 29 de març de 1971

Durant un cert temps vaig ser membre de l´Equip d´Espeleosocors. Va ser una època molt desgraciada, ja que en molt poc temps hi va haver molts i molt greus accidents dins de cavitats. Per la meva part vaig actuar només dues vegades, però les feines de recuperació dels accidentats van ser molt tristes.

Esquirols

La primera vegada que m´hi vaig trobar va ser el dia 28-03-1971, era un diumenge a l´hora de dinar i em van avisar per telèfon d´un accident a l´Avenc dels Esquirols, a prop del Port de l´Ordal.

Amb rapidesa preparo un mínim equipament i me´n vaig tot sol en cotxe cap enllà.

Jo esperava que ja hi hagués arribat gent del grup de socors, però no, vaig ser el primer en arribar, informant-me que al segon pou, d´uns 30m aeris, havia caigut un noi i ja no se'n sabia res més. No responia als crits que des de dalt li feien i ningú havia intentat baixar-hi encara.

La veritat es que la situació no era gens esperançadora, però sempre quedava la possibilitat de que podia haver caigut des de poca altura i estar encara inconscient. Tot això i més, ho anava pensant mentre davallava el pou, doncs no t´atreveixes a pensar el pitjor.

Pocs metres abans d´arribar al fons ja el vaig veure. Estès sobre un gran bloc de pedra, immòbil. Les cames em van tremolar per uns instants, però d´immediat ja estava al seu costat. Era mort.

Cridant, ho vaig dir als de dalt i no podent-hi fer res més que esperar altre gent per treure´l, vaig inicià la pujada. Se´m va fer el pou més llarg de la meva vida.

Descansi en pau Josep Lluís Darder de Badalona.

Solencio

La boca de La Media Luna de Solencio, entrant el sol,

vista des de la rampa que porta a El Pouet.

Aquesta va ser una zona de gran confusió el el moment de la inundació sobtada

Diuen que les fatalitats no venen mai soles. Només al cap d´un mes, el día 3/5/1971, m´avisen al treball que al Solencio de Bastaras hi ha tres nois atrapats des del dia 1 per una sobtada crescuda d´aigua.

Això era molt greu i no era el cas d´anar-hi tot sol. Varem poder reunir tres persones del nostre grup, dels que habitualment anàvem a Solencio, tots bons coneixedors de la cavitat i sortim el mateix dia 3 a la tarde.

En arribar ens varem trobar molta gent, companys dels tres desapareguts i d´altres socorristes, alguns especialitzats en immersió donat el particular cas.

A la cova l´aigua arribava fins sota el pou de la "Media luna", molt a prop de la boca, un indicatiu que totes les "Galeries dels Llacs" podien estar negades fins el sostre. Mala peça al teler, em vaig dir en veu baixa, però tothom creia, desitjava i fins i tot resàvem, per que tots tres podessin haver trobar al sostre una cúpula d´aire a mena de bombolla o una galeria superior seca fins ara desconeguda.

Llac temporal sota la Paret Peña Guara

Amb bots pneumàtics intentàrem seguir al nivell del sostre si bé al poc ja sifonava. Per aquest lloc no si podia fer res. Algú s´adonà que l´aigua començava a baixar i ens posa en avís. Va ser una bona injecció de moral per a tothom, de debò que ho necessitàvem. El descens era quasi inapreciable. Però sí, baixava! encara que no amb la rapidessa que tots volíem, doncs encara no permetia progressar cap el interior.

Varem decidir esperar, ja era ben entrada la matinada i ens posem a dormir una estona.

Ens desperten uns crits, sembla ser que el nivell està baixant a ulls vistos i als pocs moments veiem que amb els bots ja podrem arribar fins l´indret d´El Pouet. Naveguem amb la galeria plena d´aigua fins mitja alçada, mai havíem estat tant amunt de les parets i fins i tot se n´s feia difícil reconèixer el tram per on anàvem passant.

Anaven cridant-los sense tenir l´ansiada resposta. En arribar poc després del Pouet, veiem com l´aigua baixa cada cop més de presa y si el nivell va ser capaç de pujar en pocs moments, també va ser així per buidar-se en aquell moment.

Un desembarcament difícil

Seguim cap l´interior, però poc més. Sentim uns crits que venen de la zona de fora que diuen que han trobat ofegat un dels nois. Pocs moments abans hi havíem passat amb el bot per sobre mateix, però l´aigua tèrbola no ens deixà veure´l.

Pocs instants després, apareixen els altres dos, també morts, tots tres quasi a tocar uns dels altres i al mateix indret on els va sorprendre l´avinguda d´aigua.

Noticia (amb un munt de falses dades) al diari

Tele/eXpres el 5 de maig de 1971

Al cap d´un any ens varem casar la Maria Lluïsa i jo.

El ram de núvia el varem anar a portar a l´entrada de la cova de Solencio, sobre la placa que manté el record d´aquells tres companys Rafael, Antoni Maria i Cesar, de la nostre S.I.E.

Luís Auroux