El Marroc insòlit

En les expedicions al Marroc, a part dels ensurts de “l’espele”, ens trobem en moltes situacions del tot insòlites. Com ara aquesta.

Estem al bell mig de l’Atlas, a més de dos mil metres d’alçada, (caram, com puja això, diu el Lluís, manegant el GPS), a la pista de Taglefth a Anergui: ens han dit que als voltants d’aquest últim poble hi ha una pila de cavitats i el paisatge que veiem està molt carstificat. Aquesta pista es una de les més llargues que ens havem trobat: més de cent deu kilòmetres. De fet, estarem més de setze hores per “fer-la”. Hi ha trams molt complicats, de primera i reductora, (trialeres, en argot 4x4). El Noel, el nostre conductor-mecánic-espele-cuiner i públic relations (és que no té preu, aquest noi), mira el terra més per la finestra del vehicle que no pas pels parabrises. A més, el pes i la inèrcia del remolc que arrosseguem amb tot de fato, (material d’espele, d’acampada, menjar, eines, peces i rodes de recanvi, bidons de gasoil, un generador elèctric, etc.) complica encara més la conducció. De tant en tant, ens trobem gent caminant, a cavall i en burro. Per la cara que posen, es deuen preguntar que a on van, aquests perduts d’Alà.

De cop i volta, apareixen del no res dos “paios” al mig de la pista, amb la cara tapada pel “chech”... quedem una mica (molt) astorats... no sabem que volen, ni amb quines intencions... Abdelhak, el nostre guia-traductor, els parla mig en àrab, mig en tifinagh, de la forma que ho fan entre ells, que sembla que s’estiguin barallant: tan sols ens demanen tabac. L’ensurt se soluciona.

Uns kilòmetres més endavant, ens para un altre persona, un home, aquest amb un posat més tranquil·litzador. Pensem que vol fer autoestop: ací, el transport públic està fatal. No. No es tracta daixò. Primer, demanà pel “fquiq”, el jefe. Ningú respon, per si un cas. Després d’enraonar amb el nouvingut, l’Abdelhak ens informa: pretén que fem un pagament, amb les seves “peles”, es clar, a un senyor d’Anergui, el poble (quatre cases mal comptades), a on ens dirigim, doncs ell diu que no pot anar-hi.

En Lluís dirà després: “Si aquest no el coneixem de res....si em punxen, no em trauran sang”. Amb una confiança (per part seva) que no sabem d’on surt, acceptem el tracte, i ens dona els diners: 400 dirhams si no vaig errat. Tota una fortuna per aquesta gent: el sou de moltes mesades, allà.

Al capdavall, quan vam arribar a Anergui, vam entregar la “comanda”. Però no pas a l’interessat que ens havien dit, si no a un altre que va dir que el coneixia!. Total, si s’havien refiat de nosaltres, perquè no ens havíem de refiar dels demés!

Després, i en català perquè no ens entengués l’Abdelhak, vam comentar entre nosaltres el que hagués passat de no “entregar” la comanda.

Vam pensar, passant-nos la ma pel coll, en una “harka” a cavall darrera nostre, enarborant simitarres i gumies.

Tot plegat, vam fer quatre petits forats, amb un interès biològic relatiu.

Floren Fadrique