Endins. Núm 31. Novembre 2007

Cova de Sa Gleda . Foto C. Bodi

He rebut la revista Endins número 31 (novembre 2007), una publicació de la Federació Balear d’Espeleologia.

La qualitat de la publicació és realment excepcional; continguts i presentació, la situen sens dubte a l’avançada de les que és publiquen arreu. Amb satisfacció i alhora amb una ben entesa enveja, he devorat les seves 183 pàgines. Sempre hi trobo elements de reflexió i aprenentatge en una publicació majoritàriament escrita en la llengua comuna.

Aquest exemplar a més a més ens ofereix una enriquidora diversitat en oferir-nos articles d’un ampli ventall d’estudis del món subterrani:

- Els fenòmens endocàrstics de la zona de ca n’Olesa: La cova de S’Ònix i altres cavitats veïnes.
- Els soterranis del castell de Sant Felip, espeleologia urbana a Menorca.
- La Cova de Sa Gleda I. Sector clàssic, sector de ponent i sector cinc-cents (Manacor, Mallorca) Geomorfologia, Espeleogènesi, Sedimentologia i Hidrologia.
- Datació dels sediments recents que rebleixen les cavitats de Sa Gleda i del sistema Pitrata-Pont-Piqueta: Primeres dades.
- La Cova del Pas de Vallgornera (Llucmajor, Mallorca): 40 kilómetros de desarrollo topografiado.
- Algunos espeleotemas poco habituales hallados en la Cova des Pas de Vallgornera. Nuevas observaciones.
- Primeros datos obre la fauna cavernicola terrestre a la Cova des Pas de Vallgornera,
- Quinze anys d’estudis quiropterològics a les Illes Balears (1993-2007)
- Les cavitats de la serra de Na Burgesa. Zona 9 Son Boronat – l’Hostalet (Calvià, Mallorca)
- Noves Balmes metal·lúrgiques a les muntanyes d’Escorca i Pollensa.
- Datos sobre los quilópodos Lithobius vivesi Sierra 1983 y Lithobius piceus tabacarui Negrea & Matic 1973, localizados en el Clot de Sero (Calvià, Mallorca).

He disfrutat especialment amb els articles de Sa Gleda , Des Pas de Vallgornera i de la zona de Ca N’Olesa, pel seu abordatge de temes geomorfològics resolts amb solidessa i originalitat.

En la part gràfica, cal destacar les impressionants fotografies d’en Cesar Bodi i d’Antoni Merino, que uneixen sensibilitat artística a una aparent senzillesa en la realització de composicions en un ambient gens fàcil. Topografies i dibuixos son altres aspectes molt cuidats. En resum una publicació altament recomanable en la que tots ens enriquirem amb la seva lectura.

A continuació us presento una tria d’imatges d’aquest exemplar.:

Evolució d’una galeria freàtica.

Fòssil de Clypeaster

Lithobius vivesi

Sediments de la Cova de S’Ònix

Soterrani del Castell de Sant Felip

Cova des Pas de Vallgornera. Foto A. Merino


Finalment i no menys interessant, felicito a la Federació Balear d’Espeleologia i als organismes patrocinadors, que han possibilitat publicar una obra en la que participen prop de 30 autors diferents, de diversos grups (EST, GNM, GEM, G.E. Llubí, UG Menorquina), institucions Balears (Universitat Illes –dep. Biologia i dep. Ciències de la Terra- Museu Balear de Ciencies Naturals, Societat d’Història Natural, Institut Mediterrani) i d’altres investigadors peninsulars (Museo Arqueológico Nacional, dep. de Zoología Universidad de Navarra, Fundació Entomologica de València, Areamediambiental de Cervelló). Una síntesi magnifica.

Per molts anys!

Krizna Jama interactiva

La Krizna Jama, és un dels grans llocs del carst classic.

Potser un dels més espectaculars atractius de la cavitat, resideix en el riu subterrani que la recorre, amb una esplendida coloració maragda, que serpenteja entre massissos estalagmítics i grans gours.

Per les seves qualitats estètiques i naturalistiques forma part de la xarxa de protecció de la natura d’Eslovènia.

En la seva pàgina web es pot fer un recorregut virtual, especialment del nou sector, tot seguint unes fotos “navegables” 360º i seguint els enllaços gràfics, anar avançant per la galeria.

No us el perdeu!

Rat-penats

Aquests mamífers voladors s’han fet famosos gràcies a la seva extraordinària capacitat per volar i orientar-se a les fosques fent servir l’oïda enlloc de la vista.

El rat-penat emet uns crits molt aguts i detecta els obstacles gràcies a l’eco d’aquests sons. Està demostrat ja que poden volar perfectament si els hi tapen els ulls, però ensopeguen amb els obstacles si els hi tapen les orelles.

Gràcies als ecos, els ratpenats es fan una imatge mental del mon que els envolta de la mateixa manera que nosaltres la fem amb les ones de llum que capten els ulls.

Sabem que el que fan és anar emeten uns crits molt i molt aguts (de fet, són ultrasons) i que detecten les les febles ones de so que reboten en els obstacles.

Però també sabem que la intensitat del soroll disminueix amb la distància, i aquesta disminució també s’aplica al so rebotat que hauran de sentir. Per tant, cal que els ratpenats emetin uns sons molt intensos per tal de poder detectar l’eco que estarà molt esmorteït. I també caldrà tenir una oïda molt sensible, per tal de captar ecos molt febles i a sobre poder determinar amb precisió la direcció i la distància.
Com s’ho fan per no quedar completament sords degut a la gran intensitat dels seus crits i a l’extremada finor de la seva oïda?

La solució va ser jugar amb les alternances. L’animal té, igual que nosaltres, uns ossets a l’oïda (L’estrep, el martell i l’enclusa) que transmeten i amplifiquen les vibracions captades pel timpà.

Però també tenen uns músculs que els permeten controlar la funció d’aquests ossets, de manera que els poden “desconnectar” i tornar a “connectar”quan cal.

Així, el que fan és desconnectar l’oïda al moment d’emetre els ultrasons, i un instant després, emmudir i escoltar els ecos. Això poden fer-ho a un ritme de cinquanta vegades per segon! D’aquesta manera el sistema emissor i el sistema captador no s’interfereixen i la sensibilitat és màxima.

Aquest és un exemple típic de com un animal que d'entrada sembla desagradable i poc atractiu, i a mida que vas coneixent com és en realitat va esdevenint més i més admirable.

* * * * * * * * * * * * *

L'associació naturalista gironina, Galanthus, que té un especial interés en el seguiment del quiropters, ha editat una didàctica guia "Descobreix els Rat-penats" que us la podeu descarregar des d'aquest enllaç.

Les sortides nocturnes d'eixams de rat-penats són d'una gran espectacularitat, aquí us presento una imatge i un video de les cavitats de Sarawak.

Republicans Espanyols Iniciadors de l'espeleologia a Mèxic

Bioespeleòlegs Republicans Espanyols iniciadors de l'espeleologia a Mèxic.

A les actes de l'últim congrès mexicà d'espeleologia es reconeix als entomòlegs madrilenys exiliats Ignacio Bolivar Urrutia (1850 - 1944), Cándido Bólivar Pieltaín (1897 - 1976), Dionísio Peláez Fernández (1915 - 1998) i principalment a Federico Bonet Marco (1906 - 1980) com els iniciadors de l'espeleologia a Mèxic.

Exiliats pel franquisme a Mèxic

Les lleis, encara que selectives, d'inmigració que va promulgar el govern de Mèxic permeté que científics, artistes i dirigents polítics republicans espanyols, catalans i vascos, al final de la insurecció armada del 1936 poguesin exiliar-se a aquest país fugint de les represàlies dels feixistes.

Els polítics tornaren a reconstituir els seus governs en aquelles terres. Els científics, també els naturalistes, seguiren amb les seves activitas integrant-se a les institucions i creant altres de noves al país, elaborant investigacions, treballs i publicacions, especialment la revista Ciéncia que com totes les obres seves i les dels altres col·legues foren silenciades al llarg dels anys al seu país d'origen.

Bonet a l'any 1930 es llicencià en ciències naturals i medicina a Madrid, el mateix any ja és catedràtic de l'Institut Nebrija i professor auxiliar d'entomologia a la Universitat. A l'any següent publica la seva monografia Estudios sobre colémbolos cavernícolas con especial referéncia a los de la fauna española.

S'afilià al Partit Comunista l'any 1934. És capità d'una bateria d'artilleria, instalada a la Zarzuela, Madrid, formada amb milicians de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT. Participà a la batalla de l'Ebre. Es confinat al camp d'Argelès.

L'any 1953 publica a Mèxic la primera monografia espeleològica d'aquest pais Cuevas de la Sierra Madre Oriental en la región de Xilitla. L'any 1971 edità un altre llibre sobre el nostre tema Espeleología de la región de Cacahuamilpa, Guerrero. Bonet, també estudiós de la paleontologia i la geologia, fa interesar-se a grups de muntanyencs mexicans per l'estudi i exploració de les cavernes.

Ignacio Bolivar considerat com el pare de la espeleología en Mèxic va destacar, principalment, en dues activitats generals, a la zoologia, així dins l'entomologia es va interesar per la fauna de les cavernes, a Mèxic va reunir una bona col·lecció que avui es troba perduda.

Abans a España, a més, es dedicà a la politica educativa. Amic del president de la república M. Azaña, fou president de la Junta d'Ampliacions d'Estudis i catedràtic fins el final de la guerra. A Mèxic fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Nacional Autònoma. El seu fill Cándido seguí les aficions del seu pare i col·laborà amb l'estudi dels cavernícoles i les exploracions a les cavernes junt amb Bonet ja des que vivien a Madrid. També Dionisio Pelaéz participà en estudis d'aquesta especialitat, encara que la seva dedicació principal fou l'entomologia mèdica.

Aquests quatre biospeleòlegs van fer avançar l'estudi de la fauna i de les cavernes americanes, però la seva obligada absència, la mateixa que la dels seus companys ideològics, afegí més tristor i incultura a un país que ja va quedar prou deprimit i famèlic.

Article publicat per en Paco Miret

Cova de Gorham. Gibraltar

Segur que heu vist l’evolució dels humans amb una imatge- seqüència que comença amb un mico, passa per uns homínids primitius i acaba amb l’home modern que generalment porta una llança i té marcades faccions europees.

És una imatge extremadament didàctica, però alhora molt errònia, perquè ni es va començar amb un ximpanzé, ni va ser lineal.

Els Neanderthals han tornat a sortir a les notícies, perquè sembla que s'ha identificat un dels últims reductes on van viure poc abans de la seva total extinció. Va ser a la cova de Gorham, a Gibraltar i les restes son de fa uns 24.000 anys.

Probablement els Neanderthals eren auténticament europeus, mentre que els humans moderns (els sapiens) es considera que tenim origen africà.

En serien conscients els darrers habitants de la cova de Gibraltar que amb ells desapareixia la seva espècie?

Ara s’analitza si els canvis climàtics van tenir-ne alguna cosa a veure, Al final el clima tindrà la culpa de tot!

Inspirat en l'estimulant bloc de ciencia d’en Daniel Closa i Autet

Avet de Guix

A teleprensa almeria de diumenge 16.12.07 és publica un reportatge sobre la troballa dels excepcionals avets de guix, graciés a les continuades activitats de l’Espeleo Club Almeria, que descobriren la Sima de los Pinos, (Sorbas, Almeria) l’any passat.

Transcrivim la interpretació espeleogenética que dona l’amic José María Calaforra, professor de geologia de la Universitat d’Almeria i president de la SEDEK:

"La formación de los espeleotemas denominados abetos de yeso (Christmas Trees en la literatura anglosajona) responde a una singular conjunción de procesos espeleogenéticos que hace de éstos un espeleotema enormemente peculiar.

De hecho, los dos únicos lugares del mundo donde se han encontrado ejemplos notables son el karst en yeso de Sorbas y el de Nuevo México.

Este espeleotema entraría dentro del grupo genérico denominado coraloides. La complejidad de procesos que intervienen en su formación podría resumirse en los siguientes apartados:

- Fuerte goteo: el espeleotema requiere de un intenso caudal de goteo, constante durante mucho tiempo y distribuido por multitud de puntos.

- Acción del splash: el impacto de las gotas provoca la salpicadura y micronización del agua en la superficie del espeleotema.

- Capilaridad: el agua asciende por capilaridad entre los cristales del espeleotema hasta sus ápices.

- Evaporación: leves corrientes de aire provocan la evaporación del agua capilar con el consiguiente crecimiento cristalino del espeleotema.

- Condensación: el agua evaporada condesa en el techo con la consiguiente corrosión. Esta agua cargada ahora en sulfato cálcio vuelve a gotear en forma de splash sobre el espeleotema.

El equilibrio entre los distintos procesos descritos es crucial para que el espleotema siga ascendiendo. Sin embargo, el equilibrio entre condensación- evaporación y disolución-precipitación hace que el espeleotema nunca llegue a alcanzar el techo en su crecimiento."

Les estalagmites foradades

Les particularitats del concrecionament en guix de les coves de Sorbas, ja eren ben conegudes, especialment per les curioses estalagmites foradades de Covadura.

Evolució del carst de Sorbas

Aquest paisatge càrstic ha estat objecte de múltiples publicacions d’en José María Calaforra, des de la seva tesí de llicenciatura a la Universitat de Granada el 1986 “Hidrogeología de los yesos karstificados de Sorbas” fins un espectacular llibre d’una excel·lent divulgació, amb excel·lents fotos d’en Jabier Les, editat a gran format amb el titol “El karst de yeso de sorbas, un recorrido subterràneo por el interior del yeso” publicat per la Junta de Andalucía el 2003.

Etapes en el desenvolupament del carst de guix de Sorbas.