espeleobloc: Perforant fins els -12.262m

Periòdicament surten a la premsa i a la web informacions sobre “records” de fondària de grans cavitats no sempre ben fonamentats, probablement per la influència de narracions de ficció sobre viatges al centre de la terra.... sigui com sigui, la veritat és que en diverses ocasions surt la pregunta de quina és la fondària màxima a la que s’ha arribat cap a l’interior de la terra. Les cavitats naturals de grans desnivells s’obren cotes prou altes per tal que el seu fons tot i situant-se fins a més de mil metres de la boca, en els millors dels casos tant sols penetrin uns pocs metres per sota del nivell del mar. Son per tant les excavacions artificials: mines i perforacions petrolieres les que aconsegueixen xifres considerables. En l’època de la carrera espacial entre els EEUU i Russia també s’intentà ser els primers foradant cap a l’interior de la terra.

S’ens dubte el rècord l’ostenta el Pou Superprofund de Kola (KSDB) o SG-3 és el nom que rebé un projecte de prospecció científica de l'URSS per aprofundir en l'escorça terrestre.

Situat en l'óblast de Múrmansk, a 10 quilòmetres a l'oest de la ciutat de Zapoliarni, al territori de l'Escut Bàltic. La seva profunditat és de 12.262 m. A diferència d'altres pous profunds que s'han fet per cercar petroli o per exploració, la finalitat del SG-3 va ser únicament la investigació de la litosfera al lloc on la discontinuïtat de Mohorovicic s'acosta a la superfície de la Terra.

Aquest pou estava entre l'escorça (basalt) i el mantell superior o sial (silicat d'alumini) parlant d'un model estàtic o geoquímic de l'interior terrestre

La perforació va començar el 24 de maig de 1970, a la península de Kola, usant perforadores Uralmash-4E i, posteriorment, Uralmash-15000. Es van obrir diversos pous partint de la branca central. El més profund, el SG-3, es va completar el 1989, creant un pou de 12.262 m de profunditat, el més profund de les perforacions fetes fins ara.

El projecte va ser proposat el 1962 i assignat al Consell Científic Interdepartamental per a l'estudi de la Terra (Межведомственный научный совет по проблемам изучения недр Земли и сверхглубокого бурения). L'objectiu inicial va ser fixat en els 15.000 metres.

El 6 de juny de 1979 es va batre el rècord de profunditat del món, fins aquell moment era el Pou Bertha Rogers al Comtat de Washita, Oklahoma (9.583 m) El nivell de 12.000 metres es va aconseguir el 1983, i es van detenir els treballs al voltant d'un any. Aquest període de marxa lenta va donar lloc a un accident decebedor el 27 de setembre de 1984: després d'aconseguir els 12.066 m, va haver-hi un ensorrament que va reomplir de terra uns 5000 m. Va caldre perforar un altre cop a partir del nivell de 7000 m, aconseguint 12.262 m el 1989.

En aquest any s'esperava que la profunditat del pou aconseguís 13.500 i els 15.000 m el 1993, però va resultar ser inabastable aprofundir a un nivell major de 12.262 m, i es van detenir els treballs el 1992, en fer-se impossible tècnicament l'aprofundir més en l'escorça ja que la temperatura d'uns 180ºC (quan havien calculat gairebé la meitat a aquestes cotes), feien fluir contínuament una massa de fang i hidrogen. Avui en dia els estudis geològics continuen de la mà de l'empresa estatal GNPP Nebra, amb un laboratori geològic a 8578 metres de profunditat.

La perforació de Kola penetra a través d'un terç de l'escorça continental bàltica, el grossor de la qual es calcula en 35 quilòmetres, visualitzant roques de 2700 milions d'anys d'antiguitat existents en els fons. El projecte ha estat lloc d'extensos estudis geofísics.

Per als científics, un dels resultats més fascinants que ha emergit d'aquests treballs ha estat el fet de no trobar canvi de velocitats sísmiques en la hipotètica transició del límit de Jeffrey del granit al basalt que està en els fons de la capa de roca metamòrfica que s'estén prop de 5 a 10 km sota la superfície. Sorprenentment, allí la roca està fracturada i saturada d'aigua. Aigua que, a diferència de la superficial, deu haver vingut dels minerals de l'escorça profunda, i no ha pogut arribar a la superfície a causa de capes de roca impermeable.

Un altre descobriment inesperat va ser la gran quantitat d'hidrogen, barrejat amb el fang que fluïa del forat, descrit com «bullint amb hidrogen».

El pou va ser controlat per l'empresa científica estatal (GNPP Nedra), amb un laboratori geològic al seu interior. El nivell més profund actiu va ser el SG-5, amb un laboratori geològic situat a 8578 m de profunditat i que té 214 mm de diàmetre.

Actualment, a causa de limitacions financeres i a la falta de suport, s'ha acordat el tancament definitiu del projecte.

Els Estats Units van emprendre un projecte similar el 1957, el projecte Mohole, la finalitat del qual era penetrar sota l'escorça de l'Oceà Pacífic en les costes de Mèxic. No obstant això, després d'iniciar la perforació, el projecte va ser abandonat el 1966 a causa de la carència de finançament.

Els mites

Els amants de llegendes fantàstiques i paraciencies saben que aquest forat també es coneix com el Pou de l’Infern on diuen que s’hi va baixar un micròfon incombustible i es van escoltar els crits dels condemnats al foc etern...

Tampoc els pronòstics de trobar el paradisíac mon buit que auguraven alguns pensadors de l’antiguitat ha estat localitzat i malauradament a desgrat dels espeleòlegs no té cap credibilitat.

Actualment aquesta estació de recerca està en un estat ruïnós, on fins i tot els que foren costosos testimonis de la perforació, romanen en un lamentable estat d’abandonament.