Pamukkale (Turquia). Carst hidrotermal i bikinis

Pamukkale, a Turquia,  es un conjunt extraordinari de travertins a l’aire lliure, potser el mes famós del mon. Es Patrimoni de la Humanitat i el fet d’estar situat al costat de les runes de l’antiga ciutat de Hieràpolis el converteix en el “spa” en funcionament mes antic de la història amb 2.200 anys d’us.

A mes a mes, per la seva formació es tracta d’un gran complex de formes exocàrstiques, un espectacular carst hidrotermal a l’aire lliure. I com a tal, constitueix un dels mes coneguts d’entre els prop de 50 paratges que integren la llista prestigiosa del World Heritage Caves and karst de la UNESCO. Probablement es també l’exemple mes antic d’aprofitament del carst amb finalitats turístiques i lúdiques encara en actiu.

Amb el meu company de ferratas i barrancs Vicenç Fernández sortíem de la propera Capadòcia, desprès d’haver visitat les seves extraordinàries formacions rocoses, infinitat d’hàbitats troglodítics i un parell de les famoses ciutats subterrànies, Ozkonak i Kaymakli. Un amic turc, en Erdem Alagoz, ens va dir : « Aneu a Pamukkale ? , dons allà està ple de noies russes en bikini ».

« Aquests turcs, ai, ai, ai»…. Varem pensar…. Però no, Erdem tenia raó. Mentre passejàvem pels travertins, descalços per no fer malbé aquestes delicades formes, miríades de russes en bikini es creuaven amb nosaltres. L’explicació: Molts russos fan vacances de sol i platja a la propera Antalya, prenen l’avió en viatges organitzats d’un dia per visitar Pamukkale i, es clar, si estàs de vacances perquè molestar-te posant-te i trein-te la roba si pots anar en vestit de bany a tot arreu?.

Morfològicament,  Pamukkale es presenta com el suau vessant d’una muntanya totalment ocupat per colades pavimentaries fetes de carbonats dipositats per l’aigua geotermal. Amb parets que formen terrasses esglaonades que delimiten piscines naturals per on circula l’aigua baixant pels successius nivells. Tot d’un blanc enlluernador. Es troba a uns 20 Km de Denizli, en l’extrem sudoccidental de la península d’Anatòlia. Molt ben comunicada per carretera, tren i avió.

Els resultats dels estudis hidroquímics d’aquest camp hidrotermal permeten classificar dos tipus de fonts per on sorgeixen les aigües subterrànies que dipositen els travertins, corresponents a dos sistemes hidrològics diferents: Un amb aigua freda (10-12º C) amb alta concentració de Ca-HCO₃ dissolt, i l’altre amb aigües termals (25-58º C) riques en CO₂ i amb importants continguts de Ca-HCO₃-SO₄.  Això ha permès identificar un sistema sub-superficial relacionat amb la circulació dintre els estrats sedimentaris locals i un sistema mes profund de caire geotèrmic. L’aigua meteòrica s’infiltra inicialment en el pis superior  i flueix per gravetat cap el segon, o s’escalfa i puja novament a l’exterior, barrejant-se amb l’aigua freda del nivell mes alt durant el seu ascens vers la superfície, amb les conseqüents variacions de la seva composició química i isotòpica.

Aquestes aigües subterrànies geotermals molt mineralitzades i riques en CO₂ que surten d’aquests dos grups de surgències, dipositen part dels carbonats i minerals que porten dissolts, formant en superfície el que sota terra els espeleòlegs anomenaríem “gours” i “espeleotemes”,  amb un creixement en alçada i amplada que va formant dipòsits de gran bellesa i embassaments (travertine terraces, flowstones   & rimstone pools). Un article en el “Geomicrobioloy Journal” 14(4) 1997 diu que la taxa de deposició de travertí a tota l'àrea es de 35 tones al dia (??). Aquest mateix estudi també parla de l’elevat contingut de microorganismes fotòtrofs interestratificats en els sediments, on s’han trobat fins a 17 especies de cianobacteris, 16 de diatomees  i d’altres espècimens formant espessors mil·limètrics de formes vives endolítiques en capes laminades intercalades amb cadenes microcristal·lines.

Finalment, a l’atractiu geològic s’afegeix l’interès històric, arqueològic i arquitectònic per donar lloc a un indret d’alt valor turístic, multiplicat per la seva proximitat als punts actualment mes visitats del país (Capadòcia, Antalya, tomba de Mevlana....).

Els primers beneficiats per aquest gran balneari  natural varen ser els habitants de la veïna Hieràpolis, fundada el s. II aC per Èumenes, rei de Pérgamo, i batejada en honor a Hiera, la regna de les amazones, que va ser establerta molt oportunament a l’entorn de les aigües termals sobre assentaments previs encara mes arcaics. Coneguda a l’antiguitat com una ciutat sagrada de l’Asia Menor pels seus nombrosos temples i estructures religioses, aquesta important ciutat hel·lenística va ser destruïda per un terratrèmol l’any 60 dC en temps de l’emperador Neró i reconstruïda segons criteris urbanístics romans, que son els que ara podem identificar en les seves impressionants ruïnes.

Jordi Lloret i Prieto