diumenge, 11 de setembre de 2016

Rescat a les coves de Villanúa (1972)

L'amic Miret m'ha demanat que li expliqui el rescat de l'espeleòleg francès Serge Viaud a les coves de Villanúa, al Pirineu Aragonès.

Segurament que després del temps transcorregut des d'aquest accident tingui més d'una llacuna doncs amb els anys, la memòria es va perdent.

La primera consideració que sí m'agradaria fer, sempre sota la meva opinió, és que aquest rescat va ser força important pel grup de socors del Comitè Català d'Espeleologia. Veníem d'uns antecedents on lamentablement els rescats eren de companys morts. Com el cas de l'avenc del Castellsapera que a l'arribar a la boca de la cavitat i veure la corda l'identifiques amb la del teu club i mal penses i, per desgràcia, l'encertes. També teníem el record de la Fou de Bor, en que un espeleòleg francès va rescatar el cos d'un espeleòleg català.

El dia 7 d’abril de 1972, espeleòlegs del grup Frères Pompey de Nancy inicien l'exploració de la cueva (vieja) de Villanúa amb la intenció de passar el seu sifó que semblava, per les informacions que disposaven, que sols s'inundava en determinades ocasions. Passen les hores i els espeleòlegs no tornen, l'equip exterior sol•licita l'ajut de l'equip de l'espeleosocors francès, que capitaneja Ruben Gomes (sí, amb s, no amb z), de la gendarmeria francesa de muntanya i també es dóna avís a les autoritats espanyoles, Guàrdia Civil i ajuntament de Villanúa.

Durant la seva actuació, rescaten el cos de Jean Pierre Vilmint, de 18 anys, i donen per fet que l'altre espeleòleg també és mort i que quan baixin les aigües després de l'hivern vindran a buscar el cos.
La Guàrdia Civil dóna avís a la Federació Aragonesa de Muntanyisme i aquesta al seu Comitè d'Espeleologia. Sobre les 13,30 del dia següent, el president del Comitè Aragonès d’Espeleologia truca a Jaume Corbella, president de Comitè Català, demanant l'actuació dels espeleòlegs catalans i li diu: “sois los únicos que podeis ayudar con eficacia”. Corbella truca a Antoni Torné, responsable del grup de rescats del Comitè Català.

El primer que vam fer va ser informar-nos sobre la situació real de l'accident. Ens diuen que l'equip francès ha tornat a entrar però que ha sortir sense novetats de l'altre espeleòleg, i que es necessitaran bombes per a buidar el sifó i material d'immersions.

Es contacta amb Esteve Petit i amb els bombers de la Diputació de Barcelona, també amb Francesc Sas, Lacayo i Figueras, tots ells amb amplis coneixements d'immersió en cavitats.

A les 16 hores surt un primer equip que arriba a Villanúa sobre les 12 hores de la nit. Els bombers i els companys de Tarragona arriben sobre les 4 hores del matí.

Comproven que els equips francesos, porten la iniciativa, donen per perdut a Serge i volen marxar al matí. Nosaltres decidim descansar.
A primeres hores del matí esperem l'actitud dels francesos que estan decidits a marxar. Nosaltres comencem a muntar el nostre pla que posem en marxa sobre les 11 hores amb un equip d'immersió format per Petit, Lacayo i Figueras i un segon equip amb Torné, Pau i un company de Tarragona que seguiríem riu amunt i altres galeries per tal de superar el sifó.

El nostre equip d'immersió va demanar col•laboració a l’equip francès i aquests es van negar a facilitar-la.

L'operació terrestre de superar el sifó no va donar el resultat que buscàvem, el seguiment per la galeria del riu es complicava a l'augmentar progressivament el cabal de l'aigua, tanmateix des de l'exterior ens van avisar que estava plovent, i per un pas estret.

Els tres submarinistes passen el primer sifó, dos d'ells es queden i Petit passa el segon, a l'altra costat una trista llum li fa descobrir a Serge, tenia mig cos a l'aigua i només fa que preguntar pel seu company Jean.
La sortida de Petit a l'exterior commociona l'ambient, els companys d'expedició salten d'alegria, mentre els membres dels equips de rescat francesos es queden perplexos i atònits. En aquest moment es produeix una de les anècdotes més interessants que he viscut en el món de l'espeleologia. El cap de l'espeleosocors francès, Gomes, es vol fer càrrec de l'organització del rescat, però l'Antoni Torner, amb un català clar i brillant, l'envia a la boca de la cavitat i com dubte mira a un guàrdia civil que immediatament se l'emporta.
Ara sí, dos bussejadors francesos acompanyen a Petit a la recerca de Serge, també l'acompanya Lacayo i Figueres. Porten un maniguet unit a un tub que des de l'exterior subministra l'oxigen que utilitzarà Serge, al qual també se li administra una bona dosi de glucosa.
Sobre les 18 hores surten tots a la boca del sifó. Serge continua demanant pel seu company; més tard, a l'hospital francès, l'informan del què ha succeït.

Un altre fet curiós i de bona educació que ens va deixar a tots, com es diu vulgarment, amb la boca oberta, és quan surt Serge i a peu del sifó se li dona un got de llet. Fa un primer xarrup i diu: ¿queréis?
Un helicòpter espera a Serge per traslladar-lo a Pau, prèviament passa un reconeixement  mèdic a l'ajuntament de Villanúa.
Consideracions: sembla ser que les causes d'aquest incident-accident es deuen a diverses circumstàncies, possiblement un consum d'oxigen més alt del previst, determina que Jaen Pierre intenti sortir amb les dues ampolles en busca d'ajut. Possiblement la turbulència de les aigües comporta que Jean Pierre es perdi en una galeria que és un cul de sac. Aquí és on el troben l'equip francès de rescat.
Aquesta circumstància és la que no es compren, per què al trobar-ho amb les dues ampolles no van pensar el mateix que nosaltres vam suposar des del primer moment?

Tampoc s'entén perquè l'equip francès no va voler col•laborar amb nosaltres en el primer moment, dient que marxaven i en canvi després quan es va saber que Serge era viu, volien tenir un protagonisme que no els corresponia.
Els mitjans de comunicació del dia 9 van publicar la mort dels dos espeleòlegs. El dia 10 van rectificar.

Amb el temps algú va comentar que els retornaven el favor que ens van fer a la Fou de Bor. Jo personalment no vaig estar a la Fou i no puc valorar-ho, aquell any em vaig comprar per primera vegada un casc d'espeleologia, amb el corresponent disgust familiar.


Pau Pérez de Pedro

3 comentaris:

  1. Ja fa anys el Pau em va explicar aquest cas. Vaig insistir en que ho escrivís. Per fi ho ha fet. Les coses s'han de donar a conèixer!

    ResponElimina
  2. Algún matiz me pierdo con el idioma, pero da la impresión que algunos abandonaron a su compatriota. Asi, como suena.
    Seguro que durante mucho tiempo han tenido algún remordimiento.
    lo contrario que los salvadores

    ResponElimina
  3. Puedes utilizar el traductor que encontraras en la parte inferior de bloc, que reconvertirá automaticamente el texo a un castellano bastante correcto.

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.