L’interés era d’anar a la Galeria Canela ja que ni el Jordi Castells ni els Nebot juntament amb el Jose no hi havien estat mai. Ja estavem avisats pel Torra que podia haver-hi aigua, i més tenint en compte que feia una setmana havia plogut bastant. Degut als molts anys que feia que no hi havíem estat cap dels que hi anàvem, no recordava ningú alguns petits bassals previs que varem passar, peró a l’arribar a la Sala Cerdanya vam veure els taulons com un metre per sota de l’aigua amb un petit aport que feia inviable el buidat del sifó.
Així doncs, bon vent i barca nova, tocava tornar enrere.
Com que el mes d’agost està tot ple de gent, van arribar uns grups d’estiuejants que en veure al Jordi Perera que havia reculat abans d’arribar al final, els nens es pensaven que el noi era l'habitant de la cova!!!
Text: Dolors BoterOriol Solé i el MIL
Després de l'intent de la Galeria Canela a la Fou de Bor un grupet dels companys van visitar el petit cementiri de Bor on recentment s’ha col·locat una placa en la tomba d’en Oriol Solé Sugranyes i aprofitant aquesta circumstància voldria afegir-hi una nota extra-espeleològica.
L’Oriol va ser un lluitador antifranquista del Moviment Iberic de Lliberació, ideològicament el MIL defugia qualsevol dirigisme sindical o polític i preconitzava la lluita armada com a eina d'alliberament de la classe obrera contra el capitalisme.
Cal haver viscut aquella època per entendre l'opressió en la que vivíem. Tot i la distància ètica i pràctica amb el radicalisme armat del MIL, amb l'Oriol Solé em vaig sentir especialment concernit, alhora que jo m’identificava i participava plenament amb el grup no violent dels Captaires de la Pau d’en Xirinacs, ideològicament assumia la major part de l’ideari llibertari, i a més a més l’Oriol era fill del catedràtic de Geologia de la U.B. Solé Sabarís, on jo freqüentava la biblioteca del seu departament universitari, farcida de documents interessants sobre el carst, i finalment també perquè vàrem coincidir a Bor on amb la seva família estiuejava. Fou allí on em viscut diversos dels nostres primers objectius espeleològics i encara conservem l'inesborrable succés de la mort en accident espeleosub a la Fou de l'amic Josep Subils i el seu company Ferran Godoy el 1965.
26.06.2015
Dins les XII Jornades Ofensiva Contra l'Oblit i de la XVII Marxa d'Homenatge als Maquis, el col·lectiu A les Trinxeres va retre un homenatge a Oriol Solé i van col·locar una placa damunt de la seva tomba al petit cementiri de Bor. L'escultor Jordi Martí, Natx, va fer una peça amb el fragment de la cançó Me n'aniré a la muntanya, de Quico Pi de la Serra, que agradava a l'Oriol, tal com va recordar el seu germà Jordi, també activista del MIL: “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; / sols deixaré la guitarra per l'eina d'anar a caçar. / Però si s'acosta una guatlla la deixaré continuar, / que la bèstia que jo caci no serà d'aquest volar. / Serà verda i molt traïdora, molt me n'hauré de guardar, / pitjor que el llop i la fura, l'escurçó i el relliscar, / pitjor que una nit sense arbres, pitjor que el fred i la fam. / Que la bèstia que jo caci no serà d'aquest volar / i amb la guitarra l'espanto, però no l'arribo a matar.”
La fuga de Segovia
"El mes d'abril del 1976, Arias Navarro era el president del govern espanyol, i Fraga Iribarne, ministre de l'Interior. Moltes veus reclamaven l'amnistia pels presos polítics, però la posició del règim era inflexible. Franco havia mort feia cinc mesos, però el franquisme el sobrevivia. El 5 d'abril, 29 presos polítics que, entre tots, sumaven més de 1.500 anys de condemna, s'evadien de la presó de Segovia, utilitzant un túnel que havien anat excavant els últims quatre mesos. L’operatiu havia estat organitzat per ETA-pm. Dels 29 fugats, cinc eren catalans, entre els quals Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, condemnats a 48 i 51 anys. La resta, bàsicament, eren membres d'ETA-pm i d'ETA VI-LCR. Van preparar una fuga perfecta, però, una vegada salvats els obstacles que semblaven més difícils -construir el túnel i evadir-se-, una desconnexió entre l'escamot que els duia a la frontera i els 'mugularis' (guies fronterers), va fer que els 29 evadits i els quatre membres de l'escamot exterior haguessin d'intentar guanyar la frontera pels seus propis mitjans. Era de nit i el grup es va dispersar a conseqüència d’una topada i un tiroteig amb la guàrdia civil. La majoria van ser arrestats en fer-se de dia. Només quatre evadits i una noia de l'escamot arribarien a França, uns dies després. Entre ells, Carles Garcia Soler, militant del FAC (Front d'Alliberament de Catalunya). Alguns van resultar ferits i Oriol Solé, mort. Dos dies desprès, ETA matava Ángel Berazadi, l'industrial basc que tenien segrestat".
Aquest episodi històric fou recreat per la pel·licula d'Inmanol Uribe que probablement ja heu pogut veure i que es troba editada en DVD.
Potser menys coneguda però igualment interessant és el documental en memòria de l'Oriol, de poc més d'una hora de durada d'Imma Serrahima, The Segovia Big Band que és finançà amb un verkami (http://www.verkami.com/projects/4925-the-segovia-big-band-conversaciones-con-sus-protagonistas), i que ens plau inserir a continuació per contribuir a la seva difusió.
La fuga de Segovia
"El mes d'abril del 1976, Arias Navarro era el president del govern espanyol, i Fraga Iribarne, ministre de l'Interior. Moltes veus reclamaven l'amnistia pels presos polítics, però la posició del règim era inflexible. Franco havia mort feia cinc mesos, però el franquisme el sobrevivia. El 5 d'abril, 29 presos polítics que, entre tots, sumaven més de 1.500 anys de condemna, s'evadien de la presó de Segovia, utilitzant un túnel que havien anat excavant els últims quatre mesos. L’operatiu havia estat organitzat per ETA-pm. Dels 29 fugats, cinc eren catalans, entre els quals Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, condemnats a 48 i 51 anys. La resta, bàsicament, eren membres d'ETA-pm i d'ETA VI-LCR. Van preparar una fuga perfecta, però, una vegada salvats els obstacles que semblaven més difícils -construir el túnel i evadir-se-, una desconnexió entre l'escamot que els duia a la frontera i els 'mugularis' (guies fronterers), va fer que els 29 evadits i els quatre membres de l'escamot exterior haguessin d'intentar guanyar la frontera pels seus propis mitjans. Era de nit i el grup es va dispersar a conseqüència d’una topada i un tiroteig amb la guàrdia civil. La majoria van ser arrestats en fer-se de dia. Només quatre evadits i una noia de l'escamot arribarien a França, uns dies després. Entre ells, Carles Garcia Soler, militant del FAC (Front d'Alliberament de Catalunya). Alguns van resultar ferits i Oriol Solé, mort. Dos dies desprès, ETA matava Ángel Berazadi, l'industrial basc que tenien segrestat".
Aquest episodi històric fou recreat per la pel·licula d'Inmanol Uribe que probablement ja heu pogut veure i que es troba editada en DVD.
Potser menys coneguda però igualment interessant és el documental en memòria de l'Oriol, de poc més d'una hora de durada d'Imma Serrahima, The Segovia Big Band que és finançà amb un verkami (http://www.verkami.com/projects/4925-the-segovia-big-band-conversaciones-con-sus-protagonistas), i que ens plau inserir a continuació per contribuir a la seva difusió.
Molt bé per la part final de l'article. Els fets, siguin els que siguin, s'han d'anar recordant perqué no caiguin en l'oblid o no ens el vulguin explicar en una versió diferent.
ResponEliminaLluís