dilluns, 2 de juny de 2014

Art rupestre en altres continents. Tres exemples.

Com a mediterranis, a poc que ens interessem pel tema ja podem dir que estem habituats a les representacions pictòriques rupestres de la prehistòria. Tenim l'art parietal llevantí ben a prop de casa i no gaire lluny les magnífiques pinacoteques subterrànies de Cantàbria, Astúries o sud de França. I si viatgem només tres o quatre hores en avió accedim a un mon d'art diferent i espectacular, les enigmàtiques pictografies i gravats de l'Àfrica sahariana.

Però, i si ens movem encara una mica mes lluny?. Doncs allà on anem, a qualsevol continent, tindrem ocasions sobrades per sorprendre'ns admirant les manifestacions artístiques de grups ètnics desapareguts fa segles, que ens han deixat testimonis de la seva existència esculpits o pintats a la roca, dins de coves, a les parets d’abrics o a milers de jaciments exteriors. 

Aquí us presento una petita mostra d'alguns d’aquests indrets que mes m'ha agradat recórrer. Avui comencem amb la Patagonia, el Carib i Botswana,  amb exemples situats en balmes, cavitats subterrànies i a l'exterior, respectivament. I potser un altre dia podríem parlar de diferents arxipèlags de la Polinèsia, d’Amèrica del nord o d’altres recons magnífics del mon, on espeleo, arqueologia i geografia es combinen en un còctel apassionant.....

Cueva de Las Manos (Cañadón del Río Pinturas, Argentina)
El vehicle amb que travessàvem tota Patagonia per fer trekking durant un mes a diverses serralades de Xile i Argentina havia patit una averia que ens havia fet perdre mig dia. Calia renunciar a una petita part de l’itinerari programat i devíem escollir entre una glacera intranscendent o una curta passejada pel Cañadón del Río Pinturas.... Tothom volia glaç  i jo vaig haver de fer servir totes les meves arts diabòliques per convèncer-los del contrari. “Una glacera mes? Perquè?, si aviat arribarem al Perito Moreno i ja ens sobrarà temps per endinsar-nos en diferents branques del “Hielo patagónico?". En canvi, la “Cueva de las Manos” és un lloc de primer ordre mundial que no podem perdre'ns.....!”

Hores mes tard, jo era feliç afanyant-me per fer fotos d'algunes de les mes de 2.000 mans aerografiades, mentre la resta de companys excursionistes s’avorrien com paparres sense gos i em maleïen els ossos a l'ombra del "Cañadón".......

La Cueva de las Manos mes que una cova es realment un seguit de balmes a les parets d'un gran canó sec, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per la gran bellesa i extraordinària abundància de les seves representacions pictòriques. El motiu mes present son les mans, evidentment, però també hi ha escenes de caça amb molts exemplars de guanacs i símbols geomètrics de significació desconeguda. El conjunt te un gran atractiu estètic per la seva policromia i composició artística, i ajuda als especialistes a tractar de interpretar la cosmovisió i les inquietuds d'aquests primitius americans.

Aquests importants panels de pintures han estat datats amb una antiguitat de 9.300 anys BP. Acostumats a les dates de l’ordre de 40.000 anys que s’acostumen a considerar per l’art paleolític europeu (i fins i tot 400 o 500.000 pels primers utensilis dels pre-neandertals, que poden considerar-se protoartístics), aquesta xifra ens pot semblar irrellevant però, a mes de ser una de les mes antigues de Sud-amèrica, te una gran transcendència.

Fins no fa gaires anys (finals del segle XX) s'atribuïa el primer poblament humà del continent americà a un episodi glacial que va permetre creuar a peu des de Siberia cap a Alaska i donar inici a una llarga migració en sentit nord a sud que ens ha deixat com a testimonis mes antics les puntes de fletxa de l’anomenada cultura “clovis”, trobades per primer cop a Clovis (New Mèxic, USA) i que es remunten a només 10.900 a 11.500 anys BP. L’existència dels artistes del Río Pinturas, juntament amb datacions fetes en altres jaciments al sud del continent i evidències paleoantropològiques, permeten parlar d'una ocupació humana primerenca anterior als 14.000 o fins i tot 16.000 BP i ens acosten mes a les teories actuals d’un hipotètic poblament americà arcaic, mes de 40 segles anterior al atribuït als autors dels artefactes “clovis”.


Carst de los Haitises (República Dominicana)
"Cuidado no toquen algunas de las paredes: pueden mancharse con pintura fresca". Frase malintencionada que a mes d'un se l'hi acudeix quan veu algunes de les pictografies precolombines d'aquestes coves del carst de los Haitises, a la costa nord de la illa Española, amb unes tipologies molt particulars que ens recorden dibuixos infantils actuals.

Primer de tot havíem visitat diferents cavitats a les muntanyes del sector mes oriental de la illa, totes amb interessants manifestacions artístiques rupestres, com la Cueva de Berna, centre cerimonial taino amb mes de 300 petroglifs i pintures. Desprès havíem recorregut el riu subterrani de vuit kilòmetres de Fun-Fun, la cova mes llarga de la República Dominicana. Es troba dins d'una propietat privada que gestiona visites d'espeleo-aventura molt populars entre els turistes. Però el propietari, un espanyol emprenedor, un cop ens identifiquem com espeleòlegs ens permet fer una exploració lliure i fins i tot ens deixa de franc un parell de cavalls per fer la curta aproximació des de on ens deixa el nostre cotxe de lloguer fins a la cova.

I ara ens tocava Haitises, un carst caracteritzat a la seva superfície per l’abundància de "Mogotes", els relleus típics de la topografia càrstica de la zona intertropical. Un bon exemple de paisatge càrstic on els especialistes han identificat formes clàssiques del tipus Kegelkarst, Kuppenkarst i Turmkarst, en transició evolutiva desenvolupada en funció de l'evolució Plioquaternària. D'aquesta forma, amb l'exploració d'una cavitat activa, la contemplació d'un peculiar art rupestre i la visita d'un carst amb morfologies tropicals molt didàctiques, cobríem les nostres necessitats espeleològiques.

Una part d'aquest carst, corresponent a períodes glacials amb el nivell de la mar mes baix, es troba ara sota les aigües de la Badia de Samaná i els seus mogotes apareixen com petits illots o “cayos”, que sobresurten del mar i recorden altres escenaris amb turons residuals del carst tropical inundats, com els famosos de Ha Long a Vietnam o Guilin a la Xina.

El guia que contractàrem es deia Juan Julio Rodríguez, però ens va dir amb orgull "Me llaman Moctezuma..... porqué una vez crucé a nado la bahía de Samaná"..... (no ho heu entès, oi? Doncs, nosaltres.... tampoc). Moctezuma (el guia, no l'emperador asteca), apart d’un bon nedador deia ser també un gran coneixedor dels Haitises. Ell ens va orientar per poder desembarcar en alguns dels illots i visitar unes quantes coves. Pictografies abundants i precioses als vestíbuls i els grans volums, clàssics del carst tropical, als interiors. Però la millor informació sobre l’art parietal dominicà la varem trobar en l'excel·lent llibre "El Arte en la Penumbra", escrit per un antic company amb qui jo havia fet espeleo a "Industriales" de Madrid els anys 1977-78, Adolfo López Belando, que ara es un prestigiós Acadèmic de Ciències a la República Dominicana, col·laborador expert de la UNESCO i un especialista reconegut internacionalment en l'art rupestre de l'illa. Gracies al seu llibre vam poder comprovar que, en efecte, els fascinants petroglifs i pintures amb dissenys d'aparença infantil, eren realment autèntics i la seva antiguitat es remunta a uns 6.000 anys.
Les pintures rupestres d’Haitises i d’altres recons de Dominicana i de diferents illes calcàries dels arxipèlags de les Antilles i les Bahames son molt importants, perquè constitueixen uns dels pocs testimonis que ens han quedat dels taínos, els primitius habitants del Carib que van rebre a Cristòfor Colom. La seva població indígena es considera habitualment que va ser exterminada per les malalties i maltractament dels conqueridors espanyols, però realment van haver supervivents que van acabar barrejant-se amb els europeus i esclaus africans nouvinguts fins a la seva extinció, però no de forma física com a poble sinó com a cultura.

Tsodilio Hills (Botswana)
Els organitzadors del viatge ens havien dit que recorreríem de totes les formes possibles la desembocadura del Okavango, el riu que forma un delta a l’interior del continent i a continuació desapareix filtrant-se sota les sorres del desert de Kalahari. I va ser veritat: en un complert periple a través de Zàmbia, Zimbabwe, Namíbia i Botswana havíem sobrevolat Okavango en avioneta; l’havíem navegat en les petites canoes “mekoro”, fugint discretament quan se'ns acostàvem els hipopòtams; recorregut amb cotxe i finalment caminant, fent un dels inhabituals safaris a peu.

Per cert que mentre anàvem d’excursió per la sabana apropant-nos a algun elefant, sempre amatents a fer-ho en direcció contraria al vent, cinc negrets i cinc turistes blanquets, tots deu sense cap arma de foc, al sentir al cap del grup dir allò que sempre es diu "si ens ataquen no correu, quedeu-vos quiets" jo sentia la molesta percepció de que si venia alguna bestia no tant sols tots deu fugiríem a corre cuita, que es el que també es fa sempre..... sinó que, com que jo era el mes vell, seria qui correria menys.......  Es clar, sempre en quedava la possibilitat de donar-l'hi una puntada a algú (hi havia un parell de madrilenys que...) perquè es quedés i em servís d'oportunitat de sobreviure.

Després de molts kilòmetres de cotxe, molta fauna i -afortunadament- sense cap cursa mata-yayos, arribarem al lloc que a mi mes m’interessava, Tsodilo Hills al NW de Botswana, quatre turons que sobresurten del Kalahari, residus d'una antiga superfície d'erosió desmantellada. Un d'aquests llocs de fama mundial pel seu art rupestre extraordinari i també Patrimoni de la Humanitat.

Per visitar els jaciments es obligatori (i realment imprescindible) disposar dels serveis d’un guia nadiu. Nosaltres contractem a Tsetsanta Niae, una noia del poble san o khoisan, mes coneguts com boiximans i fins no fa gaire encara caçadors - recol·lectors. En quan agafem confiança tots l’hi demanen que ens parli en el seu idioma, el !kung. Aquest signe d’admiració al començament de la paraula es refereix al peculiar so, un esclafit, que es fa  amb la llengua i amb que comencen el 70 % de les paraules. La seva conversa es inintel·ligible per nosaltres però la gravem amb les càmeres de vídeo, encuriosits pels originals sorolls bocals, i ens queda com un altre record curiós d’aquestes muntanyes africanes.

Mes de 4.500 pintures fetes al llarg de milers d’anys pels san i algunes posteriors i d’estil diferent pels invasors bantu. Policromes i magnífiques. 500 jaciments inventariats i probablement uns quants mes encara per descobrir. Algunes han estat datades amb la mes que respectable xifra de 24.000 anys d’antiguitat. El 2006, investigadors de la Universitat d’Oslo afirmaren haver trobat artefactes de 70.000 anys amb mostres d'haver estat treballats amb finalitats purament estètiques. Una datació preliminar i unes conclusions, encara molt controvertides, que si es confirmessin significarien l’evidència dels primers rituals humans coneguts.

Jordi Lloret i Prieto

2 comentaris:

  1. Interessantisim. Pero pot ser caldría fer, en altra noticia del blog, una referencia a les excepcionals pintures i gravats de Tassili N´ajjer i Jabbaren, (veure HACIA EL DESCUBRIMIENTO DE LOS
    FRESCOS DEL TASSILI. Henry Lhote. Ed. Ediciones Destino. Barcelona 1961.). En aquesta publicació, a banda de l´assaig arqueológic i antropológic al centre del Sahara, hi ha un entretingut i divertit relat de com se organitzaven i vivien les expedicions científiques fa cinquanta anys.

    Floren

    ResponElimina
  2. Cert. Aquest conjunt de Tassili ja el va comentar el mateix Jordi Lloret a l'espeleobloc en aquesta adreça:
    http://espeleobloc.blogspot.com.es/2013/03/tassili-algeria-i-akakus-libia-un.html

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.