Des de la pista que dels repetidors de la Bassa Llacuna es dirigeix al Pla de les Solius, a la dreta surt la collada que primer baixa i desprès s’enfila tot suaument fins el cim de la Penya Blanca.
Les coordenades de situació publicades (Espeleoíndex) ens deixen a uns 30 m de distància, que normalment seria una aproximació suficient, però les característiques del vessant, la vegetació i la petita boca d’accés ens van fer voltar una bona estona fins que la vam localitzar.
Ara amb les coordenades corregides deuria d’ésser més fàcil de trobar, però encara hi ha uns detalls que ho faciliten. Primer des de la mateixa pista cal agafar un corriol que neix al costat d'un d’aquests característics cartells de “caça controlada”. Anem vorejant els garrics i espaiadament anem trobant fites, força discretes. El camí passa per un segon cartell i poc desprès trobem la darrera i més gran fita, just en el punt que la carena s’enfila. Nosaltres, al contrari, iniciarem un suau descens ca a l’esquerra dirigint-nos cap un tercer cartell mig tombat, situat un parell de metres de la cavitat.
Ara amb les coordenades corregides deuria d’ésser més fàcil de trobar, però encara hi ha uns detalls que ho faciliten. Primer des de la mateixa pista cal agafar un corriol que neix al costat d'un d’aquests característics cartells de “caça controlada”. Anem vorejant els garrics i espaiadament anem trobant fites, força discretes. El camí passa per un segon cartell i poc desprès trobem la darrera i més gran fita, just en el punt que la carena s’enfila. Nosaltres, al contrari, iniciarem un suau descens ca a l’esquerra dirigint-nos cap un tercer cartell mig tombat, situat un parell de metres de la cavitat.
El primer pou de 33m fou explorat pel GES en
1956 i l’A.G.Sanfeliuenc descobreix el pou lateral de 15m el 1994.
La topografia ens mostra un pou principal molt
regular, quasi un tub llis de fins a 3m de diàmetre. Tot i ser una visió
raonable, en detall també és cert que la vertical té trams aeris i d’altres
tocant paret amb repeus i raconets i capelletes concrecionades. La base del pou
és suficientment petita com per no poder-se allunyar de la vertical on
fàcilment és precipiten les pedres que involuntàriament podem arrossegar. De
fet els impactes en les parets son prou visibles.
Camí de sortida.
L’equip d’aquest dijous 05.09.2013 estava
format per: Jaume, Jordi, José, Úrsula i “Víctor”.
El sistema GPS basa el seu funcionament en mesurar el temps de propagació de radio senyals, des d'un satèl·lit de posició coneguda, fins el receptor, permetent així conèixer la distància entre ells.
ResponEliminaDesprés és possible conèixer la posició relativa del receptor, per intersecció de distàncies des de múltiples emissores. És necessari al menys 4 satèl·lits per obtenir una senyal mínimament fiable, i en un pas posterior es determinen les coordenades del receptor.
Cada satèl·lit retransmet dos codis, el codi C/A (Coarse Acquisition) de recepció lliure, i un codi de precisió, conegut com codi P.
Fins el maig de l'any 2000, el codi C/A es trobava afectat per una degradació intencionada de les senyals emeses, coneguda com Disponibilitat Selectiva (Selective Availability), la qual fou desactivada en aquesta data per decisió del govern dels Estats Units presidit per Bill Clinton, millorant a partir de llavors la precisió de les mesures.
Ens trobem per tant que les mesures GPS realitzades amb anterioritat a l'any 2000, tenen un error d'entre 15 i 30 metres pel cap baix.
Actualment, la millora dels aparells receptors dóna una fiabilitat força precisa, tot i que sempre estarem a expenses de que “l'amic Americà” no s'hagi ficat en algun conflicte bèl·lic, llavors els satèl·lits donaran els senyals que els hi convingui a ells, que per això són seus.
Per sort els nous receptors ja incorporen el sistema Rus GLONASS, que es pot utilitzar conjuntament.
Kiku
Segons que jo ho tinc entès, fins l'any 2000 la "selectivity available" era de l'ordre dels 400m. per motius de la guerra del Golf. A partir d'aleshores es van desenvolupar activitats civils, com és ara el Geocaching, entre d'altres.
ResponEliminaA banda, si es vol tenir la màxima precisió sense embolicar-se en mètodes professionals de pagament que n'hi ha, el que s'hauria de fer (però que no sempre es factible en el món amateur) és prendre les coordenades en varis dies i circumstàncies climatològiques diferents i treure'n la mitjana. Pensem que la mesura del temps ha d'ésser tant acurada que fins i tot les petites gotes d'aigua en forma de núvols, boira, cristalls de neu, gel, etc presents a l'atmosfera, l'alteren, donant lloc a errors de posició, dins del marge de precisió dels aparells.
Fins que no funcioni el sistema civil europeu Galileu ( i n'hi ha per estona llarga) no es podrá estar tranquil del tot.
Ricard