Bioespeleologia aquàtica

En la web del “Servicio de Información y Noticias Científicas” Adeline Marcos publica la següent entrevista a la especialista en bioespeleología aquàtica, la soriana Ana Isabel Camacho, que a continuació ens plau oferir-vos-la en la seva traducció complerta:


En la teva última investigació publicada a l'abril en Freshwater Biology conclous que amb més esforços de mostratge podríem gairebé duplicar les espècies conegudes en la conca mediterrània…

En aquest projecte europeu ens unim gairebé tots els equips que treballem a Europa en fauna aquàtica subterrània, i estandarditzem els protocols de mostratge. Tots mostregem en zones calcàries equiparables, amb els mateixos mètodes i prenem el mateix nombre de mostres. L'estudi demostra que així com en algunes zones de França, per exemple, encara que s'augmentessin els esforços, no s'aconseguiria trobar gaires més espècies desconegudes, a Espanya a penes acabem de començar a estudiar-les.

Heu analitzat 192 punts de mostratge en quatre zones de la Cornisa Cantàbrica, quantes espècies aquàtiques subterrànies estimes que queden per descriure a Espanya?

No et puc donar una xifra, perquè en aquest estudi ni tan sols estan tots els grups faunístics treballats. No hi ha especialistes de tots els grups animals que trobem. Per exemple, a Espanya es coneixien unes poques espècies de cucs aquàtics subterrànies i amb aquest estudi hem recollit més de 75 taxa que encara estan en fase d'estudi. Algunes ja eren conegudes en altres parts d'Europa, i altres són noves per a la ciència. Fins que totes es descriguin passarà encara algun temps. S'ha fet una primera estimació i en efecte, ni tan sols es coneixia a Espanya el 50% de les que vam recollir.

Quines són les característiques de la Península Ibèrica per albergar aquests particulars invertebrats?

Espanya és un país amb una bona part de la seva superfície calcària, podríem dir, càrstica. Per això té una densitat de cavitats de les més altes de tot Europa. Es pot comparar amb algunes zones de l'antiga Iugoslàvia o d'Itàlia, o dels Alps francesos. Espanya és un paradís per a l'espeleologia, de fet és el país de tot Europa amb nombre més gran d'avencs de més de 1.000 metres de profunditat, es coneixen actualment 18, encara que no està aquí la més profunda d'Europa. Espanya és també un dels països europeus amb nombre més gran de cavitats que passen dels 100 quilòmetres de recorregut (tres fins avui). Té un món subterrani més vast que qualsevol altra zona d'Europa i per tant, hi ha més espai, més microhàbitats diferents, per a faunes més diverses. A més a més és un país mediterrani, que per la seva situació geogràfica es va veure afectat en menor mesura per les últimes glaciacions. La Península Ibèrica, segons algunes teories, va servir de refugi per a moltes espècies i per això es diu que és un dels països més diversos d'Europa en tot tipus de fauna; és un reducte de biodiversitat. Una altra de les raons de tal diversitat és que el nostre desenvolupament industrial ha anat molt retardat respecte a altres països europeus, per la qual cosa hem destruït biodiversitat a un ritme molt menor que ells. Aquestes característiques generals poden aplicar-se al món subterrani.

Quins han estat els majors èxits taxonòmics en aquest àmbit?

Per la meva part, porto descobertes i descrites per a unes 25 espècies noves per a la ciència de crustacis batinelacis a Espanya. Tinc altres tantes en cartell per descriure a Espanya, i d'altres parts del món (Xina, Vietnam, USA, Austràlia) he descrit diverses i encara tinc moltes més per descriure. No totes aquestes espècies les hem trobat a l'aigua de les coves, sinó en aigua subterrània en el seu sentit més ampli. A l'aigua subterrània podem accedir a través de les fonts i surgències, una sortida a l'exterior de l'aigua subterrània, als pous artificials de què s'extreu aigua per a reg (aqüífers), i en el mig intersticial associat als rius epigeus, que és aigua subterrània però més superficial que altres. En tots aquests mitjans viuen els mateixos grups faunístics, però solen variar les espècies concretes que trobem.

Els taxonomistes critiquen que moltes espècies encara desconegudes corren perill i poden desaparèixer abans d'arribar a descobrir-les. Passa el mateix amb els éssers del món subterrani?

Per descomptat. En aquest cas, diguem que el risc és major perquè tardem moltíssim més a trobar-les que en els ambients superficials de més fàcil accés. En el món subterrani es poden destruir espècies més ràpid del que som capaços de descriure, encara que és quelcom intuïtiu, ja que no tenim dades. A això s'uneix el fet que hi ha poquíssims taxómistes dedicats a estudiar les espècies subterrànies. La taxonomia té un ritme, l'aprenentatge és molt lent, i l'experiència no es pot traspassar com en altres disciplines. Cal aprendre-la i això porta un temps de rodatge. A més a més, el mig subterrani és de difícil accés, més complex i vast del que s'imagina. Com els estudiants no s'interessen gaire per la fauna subterrània, no podem estudiar-la a un ritme major.

Quins són els riscos que posen en perill el món subterrani?

La contaminació és una dels majors perills. Però hi ha un avantatge front els mitjans exteriors, i és que qualsevol contaminació a la superfície deixa veure els seus efectes molt ràpid, mentre que en els mitjans subterranis triga una mica més a afectar. Ara bé, els contaminants que acaben amb els sòls (fertilitzants, abonament, insecticides, residus urbans i industrials) es van filtrant en la cova mitjançant l'aigua de pluja, de desglaç, o de la rosada. En aquesta filtració part de la contaminació es queda a la roca, que exerceix de filtre físic i a vegades fins a químic. Quan aquesta contaminació arriba a les coves és menor que en l'origen. El problema és que, quan arriba a les coves, acaba afectant l'aigua subterrània i un vegada que ha afectat aquest altre món, la seva recuperació és molt més difícil. No hi ha sol, ni per tant plantes verdes que s'encarreguin, com en superfície, de la transformació de la matèria inorgànica en orgànica i reciclin tot. Per exemple, el món subterrani de Bèlgica està molt contaminat per aquestes causes, però Espanya està bastant bé encara, ja que les coves solen estar, sobretot, en llocs poc accessibles per a l'ésser humà, i per tant poc poblats, sense desenvolupament industrial o urbanístic, com les de Pic d'Europa. En temes d'espeleoturisme o ecoturisme portem un retard respecte a altres països el que contribueix, també, a preservar les zones.

La contaminació és la seva principal amenaça?

No, també hi ha una destrucció directa del món subterrani quan es fan pedreres en calcària, per exemple, perquè es destrueixen moltes coves i molts hàbitats subterranis. També la construcció de carreteres i autovies, que passen per zones càrstiques, pertorben molt l'hàbitat. Aquí es destrueix el medi subterrani a un ritme ràpid. No es fan estudis mediambientals previs que tinguin en consideració el mig subterrani. A més a més hi ha molt poca gent preparada i poca experiència prèvia. D'altra banda, la necessitat “progrés” fa que això no es tingui en compte. El desenvolupament de les zones rurals, on estan les cavitats més atractives per al turisme, fa poc compatible la preservació total d'un hàbitat amb l'ús i aprofitament lúdic de l'espai.



ELS MITJANS IGNOREN ELS MICROORGANISMES

En el món molt pocs científics es dediquen a la biospeleologia aquàtica. A Espanya, es compten amb els dits d'una mà: tres o quatre, entre ells, Ana I. Camacho. Ja en el segle XIX, els naturalistes consideraven les coves “autèntics deserts biològics” perquè pensaven que el que no era accessible en ser humà, tampoc havia de ser-ho a altres espècies.

Com són éssers desconeguts, que no es veuen a simple vista la majoria de les vegades, ja que ronden el mil·límetre de grandària, els mitjans de comunicació no mostren interès per ells i presten més atenció als animals de grans dimensions. Segons la biòloga, això és un problema de desconeixement. Als lleons i elefants, per exemple, se'ls ha dedicat molt temps, i ara s'estudia el seu comportament i com preservar-los.

No obstant això, la conservació d'invertebrats, insectes o miriàpodes, i de crustacis o mol·luscos no preocupa encara gaire, malgrat ser milers de vegades més diversos que els mamífers o ocells. Com es desconeix gairebé tot d'ells, i es dubta de la seva utilitat per a l'home, s'oblida que existeixen. Però les coves són ecosistemes que a la foscor més absoluta alberguen éssers diminuts, de gran diversitat genètica, i microhàbitats tan essencials com els altres per a la sostenibilitat de la vida.