La tradició popular mallorquina més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del
soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D'ell es conta que era un soldat escapat que s'havia refugiat pels aspres paratges que envolten el
Torrent de Pareis. Així, el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amargar-s'hi.
Però deixant de costat la llegenda i apropant-nos a la realitat, després d'observar el lloc resulta difícil compartir la creença popular que el soldat pelut pogués habitar una cova tan poc accessible com l'esmentada. Sobretot si tenim en compte l'existència d'altres cavitats veïnes més habitables on, segons alguns informadors, també hi romania.
Malgrat això, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha passat a formar part de la particular història d'Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres,
P. Rafel Juan, qui, a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d'un "
soldat suís". Resseguint aquesta pista, es pot constatar la presència de regiments d'infanteria suïssa al servei del
rei d'Espanya a finals dels segle XVIII i començaments del XIX. (...) Sembla que aquestes tropes mercenàries resultaren força conflictives tal com queda palès a les notícies sobre malifetes per ells comeses.
Existeix un document de la
Reial Audiència datat el dos de febrer de
1804, on es relaten uns fets, l'autor dels quals, sorprenentment, encaixa amb el nostre protagonista:
"Habiendo tenido notícia la Real Audiencia que por la comarca y territorios de la parroquia de Escorca se ha visto un hombre desconocido que viste de pieles procedentes de los mismos ganados que mata, y come llevando armas con las cuales ofende o intenta ofender a las personas que se le presentan de manera que tiene amedrentados aquellos vecinos particularmente los del predio Cosconar". La Reial Audiència, desprès de comunicar aquesta circumstància als batles d'Escorca i de Sóller, mana que el capturin: (...) I així sembla que va ocórrer, ja que l'amo de la Casa Nova, de nom Pere, el va delatar en més d'una ocasió. (...) Aquesta situació no podia tenir més que un tràgic desenllaç pel nostre personatge:
"Por fin, cierto día lo avistaron mientras robaba cerezas cerca de la Casa Nova. Sonó un tiro y cayó muerto. Su cadáver fue arrojado detrás de un peñasco". No s'ha pogut trobar cap constància escrita d'aquest violent succés, però la seva memòria resta inesborrable a dos topònims que serven el seu nom lligant-lo a un territori d'extraordinària bellesa:
la Cova des Soldat Pelut i el
Salt del Soldat Pelut.
Narració adaptada del llibret
Torrent de Pareis, d’editorial Moll (1966) 109 pàgines.
El Vocabulari francés i dialectal de les cavitats i els fenòmens càrstics, és el resultat del doble interès de l’autor per la toponímia i pel medi subterrani.
Us presento una fitxa del terme Cigalera, on cita les aportacions del nostre company J.M. Miñarro publicades en l’EspeleoSie 27 (1984)
Llistat del toponims recollits d' "Espagne".
Editat per l’Spéléo-Club de Paris / Club Alpin Français. 
No hi ha com somniar, però el que sembla cert, és que per explorar els cràters caldrà desenvolupar algun enginy tècnic per davallar grans verticals, que de ben segur fora bo d’utilitzar també a la Terra.
