Les fonts de la Garona

El sistema del Forau dels Aigualluts i Uelhs deth Joèu representa l'exemple més important de captura càrstica dels Pirineus. A través d'aquest sistema, les aigües provinents de les geleres de l'Aneto i la Maladeta són desviades en el seu drenatge cap a la Mediterrània en el Forau d'Aigualluts, que les captura i transvasa durant 4 quilòmetres de circulació subterrània travessant la serra de Pomèro cap a la conca de la Garona fins a la surgència dels Uelhs deth Joèu, que origina l'arriu Joèu, tributari per l'esquerra de la Garona en la vessant Atlàntica.

Aquest canvi de divisòria també ho és de d’estat passant d’Espanya a França.

La confirmació d’aquest trajecte, en el seu moment presentat com d’alt interès estratègic, alhora que científic, és deu a Norbert Casteret que, després de tres anys d’hipotesi efectuà una cèlebre coloració en 19.07.1931. Injectà 10 kg de fluoresceïna al forat de Coll de Tòro (gouffre de trou du Toro) entre les 19 i les 20 h. A les 6h del matí del dia següent ja fou tenyida la Garona d’un color verd intens provinent dels Uelhs deth Joèu ( Goueils).

La història d’aquesta coloració ha estat mil vegades explicada, però ara la podem reviure gràcies a l’aparició d’uns manuscrits del propi Casteret:

1er.- L’atestat que certifica la coloració al sumider

2n.- L’informe final de confirmació de les fonts de la Garona

Els estudis dels espeleòlegs catalans

Aquest sistema hidrogeològic ha estat estudiat per Josep M. Cervelló i Antoni Freixes dels que extractem la següent síntesi:

La carstificació en els güells del Joèu s'ha desenvolupat en els materials del Devonià. Es tracta d'un sistema de tipus binari, (doble alimentació autòctona i al·lòctona) de configuració complexa, que constitueix l'exemple de captura càrstica més important de tota la Serralada Pirinenca.

Trasvessa aigües de la conca de lÉssera (mediterrània) a la de la Garona (atlàntica). La seva conca d'alimentació, d'uns 40 km2implica l'alta vall de l'Éssera (amb les pèrdues dels forats d'Aigualluts i la Renclusa), la vall de l'Artiga de Lin (amb la pèrdua del forat de Coll de Tòro), i la vall del Nere (amb la pèrdua del llac Nere).

L'alimentació és de tipus pluvionival, en la qual tenen una gran importància els volums d'aigua que entren per la fosa de neu durant els períodes de primavera i estiu.

El modelat superficial es caracteritza per les depressions i els embuts lligats a les pèrdues esmentades, i per diversos camps de dolines; els camps de rascler hi són ben desenvolupats, i sovint tenen relació amb les depressions i les pèrdues més importants. Alguns carsts pretèrits,que conserven encara una certa funcionalitat, com per exemple el de l'Escaleta (amb una xarxa de conductes d'uns 2 km), han quedat incorporats a la conca d'alimentació del sistema del güells de Joèu.

La part de la conca d'alimentació que és drenada pel forat d'Aigualluts, afecta a l'Aneto i la seva gelera (la màxima altura dels Pirineus, amb 3.404m) i la drenada pel forat de la Renclusa, els cims de la Maladeta (amb 3.308m) i, tanmateix, la seva gelera. El caràcter binari d'aquest carst introdueix unes condicions molt favorables a la gènesi d'una xarxa endocàrstica de gran desenvolupament.

Els güells del Joèu (1.410m), que actuen com a sorgència del sistema, evacuen cabals que oscil·len entre 0,25 i 15m3/s. L'anàlisi matemàtica de l'hidrograma corresponent al cicle 1988-89 permet d'avaluar un volum de trànsit d'uns 90hm3 i un volum dinàmic d'uns 10hm3.

Malauradament, tot i la seva importància, encara no ha estat possible accedir a l'exploració espeleològica d'aquesta xarxa activa subterrània. És un dels reptes pendents, tal vegada improbable pel moment, però cal somniar-hi, l'esperança és l'únic que no podem perdre.