La setmana següent ja ens hi van ficar, amb les coordenades que ens va passar, no va ser gaire difícil localitzar-les. A la fi van resultar tres cavitats força interessants, al tombant de la Noguera dels plans superiors del Montsec, una de -47m i 268m de recorregut, una altra, la més fonda de -65m.
Els avencs es desenvolupen aprofitant unes esquerdes de distensió. Una d’elles ens va donar més feina, pels seus continus puja i baixa pels diferents nivells de la cavitat. L’excepcional de la troballa, és la seua evidència. Les boques dels tres avencs són prou clares, no estan situades massa lluny de les dos de les gralleres més importants del Montsec d’Ares, properes igualment a cavitats de menor entitat. Només s’explica que mai cap espeleòleg passes per l'indret, o que els primers informadors se’ls passes per alt. Estant com estant vora un grau, es fa del tot estrany que aquest petit rotlle del Montsec restes desconegut fins ara.
Per aquells dies ja teníem oberta la boca del Balconet, un avenc que vam desobstruir al gener del 2008. El Balconet ens esperava amb la seua entrada bufadora, mentre fèiem la darrera escalada i enllestíem la topo de l’Esquerda del Pas de l’Oró. El Balconet el vam localitzar prospeccionant per la serra un diumenge fred.
Tot va vindre d’un dia que sortint de la Cova de Les Caixes, ens va aturar una persona que passava per allí i ens demanà que cony fotèiem allí dintre. Recordo que en aquells temps estaven obrin un pas penjats d’estreps, sense saber si l’estretor faria cap a un altre lloc o no. Sortíem cansats, només amb ganes de fer unes birres i de no pensar gaire, però li vam contestar amb correcció, dient-li que era un forat que prometia pel corrent d’aire que hi circulava. L’home ens va dir tot dissolut, que allò n’estava ple de bufadors. Lo normal era que intentéssim que ens hi acompanyés a algun, a lo que evidentment es va fer el boig. D’aquella estúpida conversa va sorgir l’avenc del Balconet.
La cova de les Caixes és un forat bufador a l’estiu, xuclador a l’hivern, que teníem controlat des de feia anys. Al gener del 2006 ens hi va posar de valent. No va ser gens fàcil la progressió per les diferents estretors que la defensaven. A cada pas obert, el succeïa un altre pas clos més irresoluble que l’anterior, vam utilitzar tota mena de sistemes.
Aquí vam treballar per primera vegada amb martell pneumàtic alimentat per un grup electrogen des del carrer. Després de molt batallar vam deixar neta l’entrada a un primer pou de -7 metres, que ens situa en una sala de 9m. de llarg per 4m. d’ample, amb unes discretes, però boniques ramificacions. La corrent d’aire s’enfilava sala amunt, buscant una estretor, com no, impenetrable.
Escalant fins a la seua alçada, el pas era del tot descoratjador, però un cop allí estant… veiem que als primers intents poc a poc a’anava obrint… ens prenèiem un bon esmorzar i cap allí que anàvem. Vam instal·lar una petita plataforma per treballar més còmodes si cap. Finalment vam demanar la col·laboració d'un company de Cervera (“fino estilista”), per vèncer la darrera estretor remuntant, que ja ens tenia obsessionats. Ell la va superar en un tres i no res, després ens va ajudar des de dalt a passar nosaltres. Un cop dalt, mitjançant una nova grimpada, la cova ressegueix la diaclàsia original tallada per un ressalt, fins que es desfona en un pou de -30m que fa cap a una rapa i al darrer ressalt. Al seu fons s’acumula tot el polsim que s’esllavissa. Recorrem, pam a pam, les parts superiors cercant la continuació.
Aquí vam treballar per primera vegada amb martell pneumàtic alimentat per un grup electrogen des del carrer. Després de molt batallar vam deixar neta l’entrada a un primer pou de -7 metres, que ens situa en una sala de 9m. de llarg per 4m. d’ample, amb unes discretes, però boniques ramificacions. La corrent d’aire s’enfilava sala amunt, buscant una estretor, com no, impenetrable.
Escalant fins a la seua alçada, el pas era del tot descoratjador, però un cop allí estant… veiem que als primers intents poc a poc a’anava obrint… ens prenèiem un bon esmorzar i cap allí que anàvem. Vam instal·lar una petita plataforma per treballar més còmodes si cap. Finalment vam demanar la col·laboració d'un company de Cervera (“fino estilista”), per vèncer la darrera estretor remuntant, que ja ens tenia obsessionats. Ell la va superar en un tres i no res, després ens va ajudar des de dalt a passar nosaltres. Un cop dalt, mitjançant una nova grimpada, la cova ressegueix la diaclàsia original tallada per un ressalt, fins que es desfona en un pou de -30m que fa cap a una rapa i al darrer ressalt. Al seu fons s’acumula tot el polsim que s’esllavissa. Recorrem, pam a pam, les parts superiors cercant la continuació.
Una taca humida al terra que sembla que respira tènuement
Hi ha dies que no tens res millor que fer que anar a esmorzar i llegir el diari, escapant-te de la boira. Una vegada saciades les necessitats bàsiques, per què no anar a treure unes quantes pedres en algun lloc dels que resta apuntat en la llibreta de feines per realitzar?
És important que la taca a treballar estigui a la solana, així mentre extraus pedres, la ment, afavorida per la calor hivernal, se te’n va. A cops retorna i et demana que cony fas? És llavors que atanses el morro al terra per comprovar si realment surt aire calent de l’interior de la terra; és molt reconfortant quan reps resposta a aquesta pregunta. I arriba l’instant en què remenant i treien blocs, de sobte es gira una corrent bufadora que t’encega, omplin-te els ulls de terra. A patir d’aquest moment cal du ulleres protectores per continuar treballant.
A la segona jornada de descurullaments ja teníem el forat obert. Es feia fosc quan, després de sanejar l’indret, instal·làvem la capçalera del pou davallant fins del primer ressalt, per avançar feina pel proper atac.
Les exploracions al Balconet estan sent més amables que a les Caixes. De seguida ens vam situar al fons del primer pou. Allí la corrent provinent d’una estreta diaclàsia, que van picar convenientment en un parell de llocs per poder passar (per molt que aquest pas continua resultant un pèl selectiu) es condueix per un resseguit de pous i ressalts fins als -112m.
Un buen reportaje. Feliz Navidad.
ResponEliminaEnhorabona per aquests bons resultats, ànims i a seguir explorant!
ResponEliminaBones festes!
Josep Guarro
Molt be nois. Bon nadal per agafar forçes!
ResponEliminaNomés volia fer un comentari per si a algú li és d'utilitat o es vol tenir en compte en el referent a la toponímia. He estat repassant tota la documentació de que disposo del Montsec i no he trobat cap referencia al "Grau de l'Oró", com tampoc en fa referencia en Manuel Cortès en la seva guia del Montsec. El lloc en que es situen les cavitats trobades darrerament si no estic errat, sempre s'ha conegut com el "Grau de l'Onso", hi ha el de llevant i el de ponent, i és l'únic tram de la cresta del Montsec que pertany a La Noguera i conseqüent-ment a Àger, la resta pertany al Pallars Jussà. Per altra banda felicitar als companys del GELL per la seva tasca.
ResponEliminaF. Rubinat