diumenge, 9 de novembre del 2008

Una cova a l'ONU d'en Barceló

Adaptació i traducció d’un reportatge de Miguel Mora publicat a El País Semanal 1675 (2.11.08)

Mil quatre-cents metres de superfície. 35.000 quilos de pintura. I més de nou mesos per crear un planeta, un mar, una cova. Entrem en l'última gran obra del pintor mallorquí Miquel Barceló. La seva 'Capilla Sixtina', en la cúpula de la Sala dels Drets Humans de l'ONU de Ginebra.

El sostre era un gran desert blanc d'1.400 metres quadrats. Ara és un immens mar agitat i una cova. Des de sota, la cúpula sembla un planeta, o diversos distints. Si un es va asseient en cadascuna de les 700 butaques de la sala, des de cadascuna veu una cosa diferent. De dalt pengen centenars d'estalactites de fins a dos metres d'altura, mentre un gegantí corrent marina desplaça set onades en direcció sud-nord, Àfrica-Europa, i 26 colors esclaten obrint-se a diverses mirades i lectures, de la prehistòria a la carrera espacial.

"És una cova que es mou i un mar que també s'està movent", explica Barceló (Felanitx, 1957). "La cova és una metàfora de l'àgora, el primer setge de reunió de l'home, el gran arbre africà on asseure's a parlar, i l'únic futur possible: diàleg, drets humans. El mar és el passat, origen de les espècies, i la promesa d'un futur nou: l'emigració, el viatge... M'agrada aquesta polimetáfora, i crec que és possible que el futur sigui així: una cova i el mar".


La llibertat implica treballar els llenços en totes les posicions possibles, i en aquest sentit (panxa enlaire), la cúpula de Ginebra ha estat per a Barceló un gran laboratori on experimentar la pintura en gravetat.

Tan gran com frustrant, durant els primers mesos. "Passem sis mesos investigant i sense poder treballar. No trobàvem la forma de fer les estalactites. La pintura es trencava o no agarrava bé, o sortien molt petites o massa blanes. El cap de l'equip d'investigació em deia que usés guix, que ells em feien els motlles, però no vaig voler. La falsedat es nota sempre. Havia de ser pintura, però cap servia. Vaig estar a punt de llençar la tovallola diverses vegades".

Per sort, explica, El Govern espanyol va resistir sense queixar-se la imaginable pressió de l'ONU. "He d'agrair-los la paciència, perquè no hi havia un pla B i passem allí tres estacions, de setembre a juny. Al revés, sempre em van animar. Sabater i Moratinos, que va ser qui em va cridar, van visitar la sala i, encara que no avançava, mai es van queixar".

La idea inicial va partir de l'ONU. El 2005, durant una visita dels Reis a Ginebra, Nacions Unides va demanar a Espanya que realitzés una segona contribució artística al palau de les Nacions, després dels murals que va fer Josep María Sert als temps de la República.

El 2007, el Ministeri d'Exteriors va crear una fundació mixta, ONUART, amb seu en Ginebra, i un patronat que va captar fons de diverses empreses, entre d'altres, Repsol, Telefónica, La Caixa i Indra. El projecte es basava en una suma de conceptes: encarregar la reforma de la sala XX a Barceló, rebatejar-la com a Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, i utilitzar R+D amb DNI espanyol.
Barceló ha supervisat amb l'arquitecte Antoni Esteva la decoració. Tot a la sala dels Drets Humans serà made ‘in' Spain.
Avui, amb el treball pràcticament acabat, a falta només de decidir la il·luminació, resumeix l'experiència viscuda com "llarga, difícil, divertida i finalment orgiàstica"."Els primers mesos van ser de fred i de passejos amb bicicleta pel llac de Ginebra, visites a la tomba de Borges, lectures, proves i fracassos en equip. Érem una dotzena de persones, hi havia restauradors i científics. El coordinador era l'andorrà Eudald Guillamet, especialista a coves paleolítiques, però també va passar per allí la meva filla major, que aviat començarà a estudiar Belles Arts a París; i hem de donar les gràcies molt especials a Toni Vianello, un cuiner italià que ha decidit ser pintor i va tancar el seu restaurant de París per cuinar durant l'estada a canvi que li deixéssim veure'ns treballar. Almenys, vam menjar bé".

Encara que la cosa no marxava, Barceló no deixava de pintar, dalt i sota del bastida. "La pintura no és un treball, sinó una forma de viure, encara que molts diguin que està agonitzant. En la cúpula pintava amb una escopeta de paintball, el joc infantil. Anava llançant punts de pintura per marcar les línies de les set onades, els punts cardinals per saber on estàvem. Les estalactites estan col·locades de forma aleatòria, només vaig marcar les zones i vaig demanar que les deixessin caure a l'atzar".

El fotògraf Agustí Torres ha realitzat també el documental que narra el treball. En ell es veu la felicitat col·lectiva el dia que va canviar l'aire en la cúpula. "Cap al 15 d'abril trobem un material anomenat Nepóxido. Té una cua molt resistent i una textura forta. La pintura va quallar i les estalactites aguantaven. La recepta la va trobar un enginyer espanyol, Ramón López, germà de l'actor Sergi López".
El següent obstacle va ser dipositar al sostre les ingents quantitats de pintura que requeria l'obra. "Cada estalactita conté uns 50 quilos de matèria, massa pes perquè un home només ho pugés al sostre".
Encara que Barceló es declara "un inútil" per al bricolatge, també diu que sap "pensar eines", així que va inventar una sobre la marxa: la tamponeadora hidràulica, una màquina que s'usa per posar vidres als sostres i que ell va adaptar situant a la part superior una paleta de fusta i un pneumàtic mig unflat, i en la base, unes rodes per moure-la.
"Posàvem la pintura en la paleta i la tamponeadora la pujava fins al sostre i l'enganxava". Després, a mesura que queia lentament la matèria espessa, anava modelant les estalactites al seu gust, "afegint pintura a la pintura".

Abans d'això, Barceló hi havia trencat el sostre de la cúpula, fabricat en aerodam, un aliatge d'alumini i niu d'abella, el mateix material que s'utilitza per fabricar els fusellatges dels avions. Com si fos un llenç, aquí i allà, va desplegar trossos, va obrir rases i ferides: "Un collage per trencar la uniformitat". Un vegada va haver omplert la cova d'estalactites i tallades, va arribar el moment de pintar.

La pintura havia de ser ignífuga, per complir les normes de l'ONU, i resistent, "perquè duri més que l'edifici". Està feta amb pigments naturals. Una cova orgànica.

L'art de Barceló és, des de sempre, un acte físic. Encara que potser no ho sembli tant des de sota, la cúpula de Ginebra també ho és. "Jo sempre vaig pensar que fent una pintura física ocorre quelcom més. Un quadre és un espai limitat, fer un gran esforç aquí és més fàcil. En arribar a la fase de posar els colors des del bastida, vaig començar a veure que quedava molt treball físic per fer".

Vestit de bus, o d'astronauta, entre màscares antitòxics i mànegues, Barceló va començar a gaudir quan va començar a disparar pintura amb una pistola Airless. "Les coses només són interessants quan avancen alhora cap endavant i cap endarrere. Record que en Toulouse hi ha una cova on s'amagaven els càtars i els templers; vaig pensar en el gran arbre africà, en el punt que és la suma de tots els punts, en l'Aleph de Borges... I m'agradava també pensar que la cúpula havia de ser com una nau espacial, com el planeta de la pel·lícula Solaris. Sempre em va agradar molt la imatge de l'arribada a la Luna, va ser una de les primeres visions que em va influir".

El repte era omplir aquest planeta-mar-cova-nau amb molts tons distints. "Mai havia utilitzat tants colors junts alhora. Hi ha cinc blaus, quatre grocs, alguns quilos de lapislàtzuli, i no hi ha terres ni grisos... Tots estan usats en la seva màxima intensitat; és a dir, no tenen blanc barrejat. El senyor Kremer, el gran marxant europeu de pigments, ens va ajudar molt. Llencem 35.000 quilos de pintura, 21.000 d'ells en només dos dies".

La fase final va ser moltíssim més ràpida que la inicial. El diari de bord pansa d'unes pàgines depressives, malenconioses o rutinàries (el goril·la en el llit, diversos peixos plans al mar...) a una explosió de formes i retrats: el pintor, al seu taller; Star-Trek i el goril·la, en la cova. "Després d'haver comprovat que les primeres intuïcions funcionaven, folrem la cúpula amb teles per fer proves de color, però amb les pistoles quedava ridícul. Feia falta una segona capa molt més abundant". El 8 d'abril, Barceló anota: "Pintura massa líquida". Decideix tirar una capa verdosa a tota la superfície. El 19 i 20 d'abril afegeix eufòric: "Airless. 100 quilos de blau, 100 d'ultramar, 100 de vermell". El 21: "500 quilos al dia". El 22 d'abril: "Gairebé acabat el fons".

Una altra intuïció de Barceló està a punt de rematar l'obra per la via ràpida: "Se'm va acudir que per representar el mar amb marejol, per fer l'escuma i el seu reflex, necessitàvem escopir més pintura i amb una mànega molt més gran".

La solució va ser un gegantí camió compressor, cridat Scavi, "el mateix que va injectar el ciment a l'obra del túnel del Mont Blanc". Van fer falta cinc o sis persones per subjectar l'enorme mànega. "Prefereixo no pensar que pugui anar malament", escriu en el diari. El 25 de maig apunta: "Tan cansat que no puc escriure. Primer dia Scavi".

En el vídeo se li veu només, apuntant al sostre l'enorme boca de la bomba, com el treballador d'una plataforma petrolífera, mentre els ajudants suporten amb prou feines les cuades des de sota. La mànega jupa la pintura des d'unes gegantines galledes de plàstic situats a peu de carrer; Barceló, com un Jimi Hendrix amb convulsions, l'escup amb la seva arma de matar feixistes. "Com un elefant de ferro boig per la trompa", escriu."Llencem 21.000 quilos de pintura. Scavi podia haver fallat, però va funcionar. El realment difícil va ser aturar a temps. Tenia moltes ganes de continuar jugant amb la màquina. Però no calia més. Per sort, em paré a temps". Va ser el 28 de maig: "Es va acabar amb la gran màquina".

Els tocs finals tenen el segell de la casa: Barceló va donar 700 brotxades de pintura blanca amb escombres de netejar carrers sobre les estalactites. "Les millors [escombres] són les franceses", anota. Les estalactites orgàniques van aguantar els embats: "Va ser l'escopinada dels déus", escriu. I el 10 de juny: "He acabat. Potser afegeixi blanc. Potser no".

És l'hora d'ensenyar l'obra, comptar les metàfores, parlar dels nous projectes.
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.