La Cova de la Reina

Seguint la campanya Montgrí ahir vàrem fer la primera incursió “terrestre” a la Meda Gran.

Els veterans amb la barca del Narcís, i els joves en caiac ens arribarem fins la Cova de la Reina.

Aquest cau, força popular entre els pescadors de la contrada, que el relacionen amb les llegendes dels tresors dels pirates (en realitat un dipòsit logístic dels contrabandistes) era gairebé desconegut pels espeleòlegs, tot i les breus cites del Catàleg Espeleològic de Catalunya d’en Borrás/Miñarro/Talavera vol.6 (1980) on textualmen es diu :

56 Cova de l’Infern o Cova del Dimoni.
57 Cova de la Reina
58 Cova del Sant
Municipi Torroella de Montgrí
Sembla tractar-se de tres coves d’erosió marina, situades al llarg de la costa oriental de l’illa Meda gran. No tenim dades concretes.

Posteriorment en l’Inventari Espeleològic de Catalunya d’en Josep M. Miñarro, vol. 2 (1993) llista la Cova de la Reina com a cavitats no inventariades (p.38), sabent de la meticulositat del company Miñarro de ben segur fou relegada a aquesta categoria per no disposar de dades mínimament fiables.

Grimpada partint de l'embarcació que no pot fondejar

Els problemes d’accés a la cavitat, situada en una illa a gairebé 1000 m de l’Estartit, i una costa escarpada, on cal grimpar des de l’aigua per accedir-hi, l’han relegat al calaix de les petites cavitats sense importància. Però tots coneixem la dita “en el pot petit hi ha la bona confitura” i en aquest cas s’acompleix.


Formes

La Cova de la Reina, excavada en les calcaries cretàciques, presenta quatre boques, un recorregut segons la nostra topografia de 57 metres i un desnivell de 20 m (presentem l’esborrany previ al seu dibuix definitiu).

En realitat és tracta de les restes d’una cavitat “càrstica” de majors dimensions que ha estat desmantellada per l’evolució del paisatge i l’erosió marina.

Boca Oest

Boca Est

Boca Nord

El reompliment estalagmític ha estat molt important. Destaca la gran colada que ocupa el terra de la part central de la cavitat (16 m) descendint fins la mateixa boca oest.

També hi trobem columnes, estalagmites i petites estalactites que han sobreviscut al pillatge i a l’acció corrosiva de l’acció marina. En el tram inferior un gruix estalagmític reexcavat és l’indici d’un total rebliment de parts de la galeria.


La boca superior és un pou obert a l’exterior per l’evolució del vessant que a comunicat un punt d’infiltració primitiu en forma d’antiga xemeneia.
En la prolongació exterior de la cavitat, poc metres més enllà, justament al final de la cala, trobem més capes de revestiment estalagmític del que constituïa part de la mateixa xarxa.



Inscripcions


Hi ha diverses inscripcions gravades a les parets, d’entre elles us mostrem una de 1835 “Salbador Comas ” i dues de 1886 de “A Cubas" i "Policarpo" caldria saber si aquesta freqüentació obeeix a simples visitants, son vestigis dels malfactors, o dels que recerquen tresors.

L’amagatall del Governador

En la mateixa raconada on trobem les boques N i W s’emplaça aquesta petita cavitat penjada, que el Jordi, tot grimpant escodrinyà sense trobar-hi la més petita moneda.

Cova del Sant

En aquest paratge s’observa clarament la discordança entre les capes de coloració marró de l’Albià superior i les més grisoses de l’Hautervià.

Evidentment entre una fase i altre de la deposició d’aquests materials calcaris s’intercalà un període de modificació del relleu creant el perfil de vall, que destaquem reomplert pels dipòsits més recents. És un tret que ja destacarem en el penya-segat del Cap de la Barra.

No hi ha dubte, les illes Medes en son una continuació topogràfica (alçades similars) , geològica (els mateixos materials, igual tectònica) i morfològica (paleocarst i carst submergit) del massís del Montgrí.





Un punt final un xic còmic: la barca amb el Narcís i darrera a remolc l’Anna amb el caiac de tornada.

Es prou clar que als veterans encara ens cal arrossegar als joves!