Trepitjant bombes

Pels anys 1965 i 66, fèiem moltes activitats per les serralades del Boumort, era una zona poc coneguda i només es coneixien les clàssiques referències de la Font Bordonera i la Cova d’Ormini que va visitar Jeannel per buscar-hi fauna, l’any 1910. Altres centres com l’ERE del CEC i la SIE de l’Àliga, havien estat respectivament per Cabó i Hortoneda, a una certa distància.

Els díes 16 al 18 de juliol de l’any 1966, el Francesc Sas, l’Eduard Pagés i jo vàrem anar a l’Avenc dels Trons, un avenc inacabat, ja que durant la primera exploració una forta tempesta amb llamps i trons, d’aquí el nom, obligà a sortir el grup per la por d’enfonsament dels inestables blocs encaixats entre les parets.

Acabat d’explorar l’Avenc dels Trons i tot estant al poblet de Montanisell, ens diuen que molt a prop hi ha un avenc, el Pou de la Serreta i que no recorden que ningú hi hagi baixat mai. En poca estona ja hi som dins. Un ample pou de quinze metres de fondària i al fons un con de derrubis, una rampa que condueix a una curta galeria final molt concrecionada. Després de recollir bitxos i fer-ne la topografia, comencem el retorn a la superfície.

En remuntar la rampa ens adonem que no tan sols hi ha pedres i troncs podrits. A més hi ha una nombrosa concentració de munició, obusos, pots de fum i bombes de ma, tot sencer amb les espoletes muntades.

Ens quedem estàtics, com estàtues de pedra. No ens atrevim ni a bellugar els peus tot i que al baixar ho hem trepitjat tot sense cap mirament, doncs desconeixíem la seva existència. No sabem que fer, però en realitat no podem fer res més que pujar procurant no remoure les pedres, al menys el mínim possible.

Examinant el material veiem que tot està sencer encara que, naturalment molt rovellat. Els obusos no perden les seguretats encara que els deixin caure per un pou de 15 m, això teòricament. Les bombes també, encara que menys que els obusos, això, també teòricament. Els pots de senyals o de fum, aquests sí que es veien molt malmesos, pocs estaven sencers, si be poc perill podien tenir ja que l’aigua els inutilitza del tot. Vist tot això comencem a remuntar el pendent de pedres procurant trepitjar només sobre les pedres més grans per evitar remoure el que hi ha per sota. Cap problema, tots tres encara estem vius. Segons ens van dir al poble, el material l’havien tirat a l’avenc durant la guerra del 36 en una retirada.

No és l’únic lloc sota terra que hi hem trobat material de la guerra. Per exemple, recordo l’Escletxa d’en Minguera, a Sant Miquel de la Vall, al peu del Montsec de Rubíes, no lluny d’on parlem, a on també hi havia molta munició de fusell.

Altres companys també han tingut experiències semblants. Per exemple, m’explicaven els amics d’un grup de Reus, que en un avenc de la província de Tarragona també van trobar-hi bombes de ma, però ells no les van deixar a on eren, se les van endur en el tren cap a casa. Era un tren amb bar i van fer-hi alguna consumició. A l’hora de pagar un d’ells va dir que de propina podien deixar una de les bombes i dit i fet, plantifiquen l’artefacte sobre el taulell.

Ells eren així d’aixerits. El que va seguir no ho sé amb certesa, jo no hi era, però pel que diuen es va organitzar un sidral. El personal del tren va posar la bomba dins d’una galleda plena d’aigua i van avisar per emissora a la Guàrdia Civil. A la següent estació ja els esperaven alguns guàrdies… I ja no en sé res més.

Article escrit per Lluís Auroux