Immersió a la Fou de Bor 18.01.70

Text fidel, traduït del castellà i extret d’unes anotacions de l'Alberto Martínez que el dia 18 de gener de l’any 1970 va fer la seva primera immersió en aquest sifó.

El vam acompanyar Jaume Bley, Joan Pallarés, Morán, Mª del Mar Sastre, Emili Reyes i Lluís Auroux. L’interès d’aquesta nota pot estar en que, si bé no va ser el primer intent desprès de l’accident dels companys Subils i Godoy, va estar dins d’una sèrie d’activitats dins d’aquest sifó, realitzats per l’Emili Reyes, Alberto Martínez i Mateo Gorraiz. A més, es va recuperar material d’en Godoy.

Escrit de l’Alberto:

Des de la primera vegada que vaig visitar el sifó de la Fou de Bor vaig anar sentint una creixent atracció per ell. Pot ser per la sala al peu de la qual s’inicia el sifó, o per les seves netes i transparents aigües en les que es perd el feix de llum de la llanterna, feix que només penetra uns pocs metres en una blavosa penombra, fent-me néixer el desig d’esbrinar el misteri que conté aquesta cavitat submergida.

Noto que l’aigua glaçada penetra poc a poc a través dels dos vestits de goma amb que m’he recobert, però sé que això és una fase temporal, fins que aquesta s’escalfi amb el contacte del meu cos. La debanadora del fil guia respon a la perfecció. Estic per la meitat del pou de 18 m i el pou es va estrenyent a mida que vaig baixant. S’acosta la part més difícil, una mena de laminador que a la seva part més ample té 1,2 m d’alçada, bé, això si prens el bon camí.

Aprofitant l’impuls de baixada, l’atraveso molt a prop del terra, el que origina un petit núvol de fang. Bé, em dic, ja s’ha passat el més difícil! No tardo en arribar a una sala de regulars dimensions i la meva atenció és atreta per un reflex de la meva llum. És un cinturó de llastrat, descolorit per l’aigua i pel molt temps que deu portar al lloc.

Davant meu segueix una galeria descendent de poc pendent i al poc veig una sèrie de cables elèctrics i un de niló blanc que és l’indicador del camí a seguir. De tant en tant vaig trobant per terra una sèrie d’estris d’immersió aletes, una bossa de plàstic, alguna llanterna i fins i tot un tub respirador. A partir d’aquest punt, la galeria comença a pujar al mateix temps que s’estreny formant un tub d’uns 2 m de diàmetre.

La consulta del rellotge m’indica que ja és l’hora de tornar. El profundímetre m’indica la fondària de -27 m. He fet un recorregut de 80 m, indicats pel fil guia. Tenso el fil i el lligo en una pedra. Tot iniciant el retorn penso que per ser la meva primera immersió en aquest sifó, no està gens malament.

Anant sortint, en una depressió de la galeria veig un objecte, com una bossa de plàstic, que recullo per treure-la a l’exterior. M’imagino que és el material fotogràfic que portava en Godoy en el moment de l’accident.

Ja no és moment per més encantaments, pel que amb rapidesa, però amb una petita desorientació per la falta de visibilitat pel fang aixecat, passo el laminador i enfilo el pou final de sortida, a on la corda guia es perd entre un mena de boira fangosa. Sense més problemes, veig sobre meu unes tonalitats vermelloses, senyal de què estic ja molt a prop de la superfície. Ja sóc fora!, em dic.

Nota final:

Efectivament, la bossa contenia, entre alguna cosa més, l’aparell de fotografia del Godoy, un material que havia estat 5 anys al fons del sifó. Pel seu mal estat no va ser possible revelar del carret.

Article escrit per en Lluís Auroux