L’immensa majoria de les cavitats que tots visitem posseeixen una atmosfera ben respirable.
Diuen que l’excepció confirma la regla, però quan t’ensopegues amb una d’aquestes excepcions, la veritat és que no fa cap gràcia, més aviat el que fa és por. Això ens va ocórrer al Marroc, el juliol del 2005 i va ser en tres situacions diferents.
Campament dins d’una dolina, a prop de l’Iri Bouyzouran
Des de dalt sentim que el Jordi ens diu: Pugeu-me, …no puc més,…estic molt cansat! El Floren i jo ens mirem estranyats, no comprenem com pot ser que estigui tant cansat si només havia fet un ràpel.
Ell seguia cridant: Recupereu-me, no puc pujar! Li vam dir que es tranquil·litzés, que descansés una estona i que pugés i que si feia falta li tiraríem una segona corda per tibar d’ell o fins i tot ja baixaríem.
Entre nosaltres dos vam acordar d’esperar i veure si podia pujar sense ajuda. Tot i així ens vam preparar per si era necessari baixar i a més una politja i una corda per un cas d’emergència. Als pocs moments torna a cridar Em costa molt respirar!
A l’instant vam comprendre el que passava: Al fons del pou hi havia CO2! Encara que des de dalt veiem que la flama d’acetilè del Jordi es mantenia encesa, la situació podia ser greu. Vam recordar que al catàleg de cavitats del Marroc se n’indicaven algunes amb gas, però en zones allunyades d’on érem.
Tant de pressa com es compliquen les situacions, a vegades també es van solucionant. Sentim que ens diu: Ara puc respirar més bé, m’he desplaçat de costat un parell de metres i sembla que hi ha una petita corrent d’aire. Estic millor! deia amb veu més tranquil·la. Ara pujo! Però no pujava. Per veure que passava va baixar el Floren i va insistir al Jordi que pugés. Pujava molt poc a poc, cansat, tant que el Floren, que també començava a acusar els efectes de l’atmosfera enrarida, sense pensar-s’ho dos cops va pujar per la mateixa corda, els dos a l’hora, quasi empenyent el Jordi.
L’Iri Nayt Rhou tapat de troncs
Un primer desnivell d’uns 8 m amb un petit replà i després un pou de 25m fins una curta rampa final. Va baixar el Floren fins a baix de tot i després jo fins el replà a l’espera del que em deia. No va tardar en avisar que semblava que les condicions de respiració no eren bones del tot, pel que ell va pujar i jo ja no vaig acabar de baixar.
L’Ifri N’Said
Als dos dies anem a la cova Ifri N’Said. Aquesta vegada vaig ser jo el primer en entrar. Una galeria d’un metre i mig de diàmetre inicial que poc a poc s’anava reduint de secció fins a obligar a avançar amb la panxa sobre el terra. Tot sol em vaig avançar uns 40 m. Tot i que sentia el xiulet de la flama del casc, no m’hi veia bé i a més s’apagava sovint, fenomen que vaig justificar per tenir que progressar amb el carburer tombat al terra. De sobte em vaig donar comte que no hi estava a gust allà dins, em trobava cansat i només m’havia arrossegat uns 15 m.
No n’hi ha per tant! em vaig dir a mi mateix. També vaig voler justificar-me pensant que ja era l’últim dia d’activitat, doncs ja era el final de l’estada al Marroc i que tot i no haver-me cansat massa, havien estat molts dies de calor i menjar poc. A més d’un estat de neguit, bufava molt, com si no tingués prou aire. El neguit va créixer en pensar que… no serà que aquí també hi ha gas? Veia que la galeria s’anava fent més gran, però no m’atrevia a anar ni endavant ni a retrocedir. I jo bufant! El que hi hagués gas no semblava probable, doncs en una cova horitzontal i a més en el seu tram inicial, no sembla que pugui ser.
El Floren va arribar darrera meu i amb la seva presència em vaig tranquil·litzar. Li vaig dir el que em passava i que jo sortia. Ell va anar uns metres més endins d’on estava jo i immediatament em va dir que el llum no li cremava bé i que també sentia un cert ofec. En tot això també va arribar el Jordi, que en assabentar-se de la situació i donada la seva recent experiència ens va, quasi, obligar a sortir. Així ho vam fer
Article d'en Lluís Auroux
Ara se lo que es sent a 8000 metres d´alçada, encara que sigui al fons d´un forat.
ResponEliminaFloren