La Fontaine de Vaucluse, és la font més important de França, i ha donnat nom a un tipus de fonts remuntants, les fonts vauclusianes. Aquestes fonts normalment surten a l’exterior per medi d’una bassa, amb un nivell que fluctua en funció de l’estat hidrològic.
A la “fontaine”, en període d’estiatge, el nivell d’aigua de la bassa, disminueix sense asecarse. Representa el nivell de la zona inundada i de l’estat de les reserves. En aigües mitjes i en les altes, la remuntada pot arribar a desbordar a partir dels 21 metres cúbics per segon.
La cavitat ha estat topografiada pels submarinistes fins els -160 m, que correspon aproximadament a uns 80 metres per sota del nivell del mar.
A la dreta del gràfic apareixen les fondàries i a l’esquerra, les cotes corresponen als ponts assolits pels espeleosub o els aparells mecànics. El record humà correspon a Hasenmeyer en 1983 (cota -205) i per un aparell teledirigit el Modexa en 1985 (-308).
En la profunditat màxima que corresponen als -224 m sota el nivell del mediterrani, desemboquen dues galeries horitzontals que alimenten el conducte. Es pensa que aquesta carstificació profunda es una herència del Terciari.
Al Messinià, fa uns 6,5 milions d’anys, quant el tancament i assecament del mar, els nivell de base era molt baix, el que es confirma per l’existència a sud d’Avingnon, sota la vall actual del Rhône, d’un canó a 600 metres de fondària. Es probable que el pou sota la bassa que serveix actualment de sortida de les aigües del carst, funcionava en sentit invers, com un avenc.
A la “fontaine”, en període d’estiatge, el nivell d’aigua de la bassa, disminueix sense asecarse. Representa el nivell de la zona inundada i de l’estat de les reserves. En aigües mitjes i en les altes, la remuntada pot arribar a desbordar a partir dels 21 metres cúbics per segon.
La cavitat ha estat topografiada pels submarinistes fins els -160 m, que correspon aproximadament a uns 80 metres per sota del nivell del mar.
A la dreta del gràfic apareixen les fondàries i a l’esquerra, les cotes corresponen als ponts assolits pels espeleosub o els aparells mecànics. El record humà correspon a Hasenmeyer en 1983 (cota -205) i per un aparell teledirigit el Modexa en 1985 (-308).
En la profunditat màxima que corresponen als -224 m sota el nivell del mediterrani, desemboquen dues galeries horitzontals que alimenten el conducte. Es pensa que aquesta carstificació profunda es una herència del Terciari.
Al Messinià, fa uns 6,5 milions d’anys, quant el tancament i assecament del mar, els nivell de base era molt baix, el que es confirma per l’existència a sud d’Avingnon, sota la vall actual del Rhône, d’un canó a 600 metres de fondària. Es probable que el pou sota la bassa que serveix actualment de sortida de les aigües del carst, funcionava en sentit invers, com un avenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.