Excés de confiança

Galeria de la Grotte Friouato

Era l’estiu del 2006 al Marroc, el 29 de juliol. El guarda de la cova-avenc de l´Ifri Friouato ens es va dir que molt a prop també hi havien altres avencs.

Arribant al primer forat, el Kef Race Matelaa, l´Oleguer Escolà i jo ens hi vam quedar, mentre que els altres buscaven un segon forat.

Houcine el Mansouri a l´entrada de l´avenc Kef Race Matelaa

Era un avenc i semblava que no hi havia entrat mai ningú, de fet vam estar picant amb una pedra gran, a mena de martell, fins poder obrir un pas suficient com per entrar-hi.

Des de fora es veia un tros d’uns dos metres que es podia baixar sense problemes, tot i així vam instal·lar una corda.

Jo vaig ser el primer en entrar i l´Oleguer es va quedar fora. Desprès dels dos o tres primers metres, més aviat estrets, es veia un pouet d’uns 3 o 4 m i de poc més d’un metre de diàmetre. Per l’aspecte no era necessari baixar-hi a ràpel, es podien posar els peus a la paret i anar desgrimpant. Ni ràpel ni assegurances. Visca la confiança!

Només posar un peu a la paret, va semblar que estès recoberta de greix. El peu se’n va anar avall. Una prima pel.lícula de fang recobria les parets i tot i que amb les dues mans m’agafava a la corda, me’n vaig anar avall. Sense saber ben bé el que havia passat, em vaig trobar mig assentat sobre un bloc de pedra que era el que feia que des de dalt sembles el fons del pou, però que en realitat es podia veure que continuava.

La flama del casc no es va apagar i això em va donar una companyia molt necessària en aquells moments. El primer que vaig notar va ser una gran cremor a les mans. Durant la caiguda no vaig deixar anar la corda i és el que em va produir les cremades. També notava un cert mal al turmell esquerre, però encara no podia apreciar la seva importància, perquè, de moment, semblava que no em podia moure. La veritat és que estava acollonit, tot sol i sense saber si l´Oleguer n’era coneixedor de la meva caiguda.

Em vaig anar movent i tot i que el turmell em feia molt mal, el pitjor eren les mans, amb un total de sis zones erosionades i algunes amb la pell saltada i empastifades de fang, el que gairebé m’assegurava una infecció.

Vaig sentir la veu del Floren que em preguntava que com estava, que em lligués i que sortís. Una vegada lligat per la cintura, em van anar tibant i poc a poc vaig poder remuntar el fangós pouet fins sortir. El nostre“metge”, el Floren, em va netejar, tractar i embenar les erosions de les mans, per cert que ho deuria de fer bé perquè no es van infectar. El turmell estava molt inflat i em va col·locar un embenatge compressiu a tota la cama. A la poca estona em van sortir els nervis, pors i neguits. Vaig plorar.

L’endemà vaig trobar a faltar la bossa que sempre porto dins de les cavitats, amb tubs, un encenedor i estris varis i que a més, aquell dia hi havia desat el telèfon mòbil. Pel que recordava, l’havia deixat a la boca de l’avenc i en sortir en aquelles condicions no em vaig recordar de recollir-la.

El pou de 80 m de l´avenc Kef Race Matelaa

Al cap d’un any, el juliol del 2007, tot passant per la mateixa zona, vam anar a veure el guarda.

Ens va dir que al cap de poc temps va baixar-hi amb un grup de francesos i desprès del bloc a on em vaig quedar caigut, hi ha un pou de 80 m i al fons van trobar-hi la meva bossa, molt podrida i amb el telèfon a dins. Els tubs estaven trencats, però el telèfon va funcionar una vegada carregada la bateria. Diu que se’l va quedar un espeleòleg francès.

En resum: Sort en vaig tenir del bloc i resulta que no em vaig deixar la bossa a la boca. Vaig anar coix dos mesos.

Lluís Auroux

Fotos del grup d´espeleo Association Marocaine de Speleologie a Taza (Marroc)