La Mina de Montclar és un túnel de 4917 metres de llargada construït el segle XIX a Montclar d'Urgell per permetre que les aigües del Canal d’Urgell passin des d'Artesa de Segre cap a Agramunt, salvant la Serra de Montclar. Va ser el túnel més llarg d'Europa durant gairebé un segle, i una obra visitada per enginyers de tot el món.
Antecedents
Perforat a 160 m de profunditat i a poca distància de la vertical del poble, el canal d'Urgell travessa la Serra de Montclar per mitjà d'una impressionant foradada anomenada la mina de Montclar. La seva secció en forma de ferradura està revestida de pedra. El túnel és totalment recte, amb una amplada de 5,15 m i una altura de 5,47 m. El pendent del túnel és d'un metre per a cada mil metres de longitud.
El primer document conegut sobre la construcció del canal d'Urgell data de 1346 firmat per Jaume I d'Urgell, comte d'Urgell, indicant al seu enginyer Guillem Catà que realitzes un estudi sobre la possibilitat de construir un canal per regar aquesta zona pràcticament desèrtica Guillem Catà es trobà un greu problema per poder fer travessar l'aigua per la serra de Montclar i la falta de mitjans tècnics en aquella època van fer desestimar el projecte.
Es va tardar més de dos segles fins que en 1577 es va tornar a plantejar la construcció d'un canal d'aigua que pogués travessar la serra de Montclar, quan representants de nombroses poblacions de la zona es van reunir amb membres del poder reial per demanar-los la construcció. El projecte va ser desestimat de nou i també ho va ser en les posteriors vegades en què es va plantejar, en 1589, 1616 i 1726.
Finalment el 1749 es va aprovar la construcció, però no va ser fins un segle més tard que es van iniciar les obres.
La construcció
Les obres del túnel van començar el 3 de novembre de 1853 i acabaren el mes de novembre de 1861. L'autor del projecte i director de l'obra va ser Pere de Andrés Puigdollers, i el coautor dels estudis definitius, Domingo Cardenal Gandasegui, enginyer en cap de l'obra.
La construcció del túnel va implicar un gran canvi en la vida quotidiana de Montclar, Artesa de Segre i Agramunt. Hi treballaren prop de 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega. També hi treballaren 977 presidiaris portats dels penals de Tarragona i Burgos, que realitzaven les tasques més dures, es calcula que un miler de persones van morir degut a malalties i accidents provocats per esllavissades i inundacions.. Des d'un primer moment, la construcció del túnel es va haver de combatre principalment contra dos elements: la gran bossa d'aigua. que hi havia dins la serra, i les característiques litològiques del terreny.
Per evacuar la gran quantitat d'aigua, es va pensar en principi en obrir un gran desguàs i posar dues grans bombes mogudes per vapor al pou 4. Pel desguàs es van arribar a treure diàriament 20.000 m3 d'aigua, i amb les bombes, des d'una fondària de 70 metres, uns 1.500 m3. Amb tot, però, l'abundància d'aigua va ser un obstacle fins la fi mateixa de les obres del túnel.
La duresa de les roques va fer necessari l’ús de 100 quilograms diaris de dinamita per foradar el terreny. Paradoxalment, una vegada aquestes roques tan dures quedaven en contacte amb l'aire i l’humitat, amenaçaven grans allaus i calia construir grans embestides per evitar-los. Aquestes dues dificultats es van combinar durant tots els treballs de la construcció del túnel.
Els treballs s'iniciaren pels dos extrems a la vegada, per reduir el temps d'execució.
Just a la meitat de la mina, en el punt més alt de la Serra de Montclar, es va construir un monòlit de pedra i totxos, anomenat "La Torreta". Amb una alçada d'uns 8 metres, aquesta torre era visible des de les dues boques del túnel i permetia mantenir l'orientació per construir la mina en línia recta.
Per facilitar la feina es van perforar 13 pous (350 metres entre pou i pou) des de la superfície de la serra fins al nivell convenient. En l'obertura d'aquests pous es van desvetllar les dues grans dificultats ja esmentades, sobretot l’abundància d'aigua: així, a tots els pous, només havent baixat a 4 o 6 metres del terreny natural, naixia aigua en gran quantitat, arribant-se a treure'n diàriament en a1guns pous de 350 a 400 m3 diaris. El terreny dur era volat pam a pam mitjançant pólvora, mentre que el terreny tou provocava esllavissades. La runa era extreta per forats amb mules i presidiaris que sofrien els fuets, crits i cops de vara dels caporals. Per Tota l'obra es va fer a força de braços, tant excavar com treure runa.
Una vegada vençuts tots aquests impediments, es va poder començar a entrar en el túnel, que estava tot ple d'un fang arenós, amb constants amenaces d'allaus, que demanaven a cada pas apuntalaments.
El pou 8 era el més alt de la línia, amb una previsió de 130 metres, i es va abandonar quan només se n´havien foradat 33, degut a la gran quantitat d'aigua que en sortia.
Una vegada acabat el túnel en sí, faltava encara el seu revestiment, que va donar nous problemes amb diversos ensorraments en tota 1'extensió.. Aquest va ser, pel que sembla, el darrer capítol dels obstacles amb que es van trobar els constructors del túnel de Montclar, que va fer que la seva construcció semblés, més que una part d'una obra hidràulica, una autèntica novel·la d'aventures.
Les trinxeres d'entrada i sortida de la mina de Montclar van ser molt difícils d'excavar. La boca nord, propera al poble de Foradada, té una longitud de 800 m i una profunditat de 18 m a la part més fonda. Va implicar una extracció de 180.000 m3 de terra i és oberta en un terreny que dificultà molt l'excavació, que es realitzà entre continuats despreniments. La boca sud està a la vall dels Coscolls, amb una longitud de 1.500 m i una profunditat de quasi 20 m. oberta en roca arenisca.
El 29 de setembre de 1861 va ser la data en què els obrers trencaren les últimes roques que separaven les dues bandes de la galeria i l'obra es finalitzà el novembre d'aquell any.
El 1862 l'aigua provinent del riu Segre arribava finalment a les finques de l'altra banda de la serra de Montclar.
 |
| Boca sud amb el cabal en ple funcionament |
En els mesos d'hivern, quan el canal no porta aigua i la Comunitat de Regants dona permís, s'organitzen excursions a peu per travessar per l'interior de la mina. En entrar per un extrem, i en ser la mina perfectament recta, és possible albirar el petit punt de llum de l'altre extrem.
Resum històric confeccionat en base a la informació extreta de la Viquipèdia 2016 i la Història del canal d’Urgell d'en Josep Reñé 1990.
Imatges de la visita d'Espeleodijous
Imatges de la visita d'Espeleodijous
Rutes pel Canal d'Urgell
Per participar en aquestes rutes guiades podeu dirigir-vos a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.