No havia estat mai a Lachambre! (1)

Ho haig de confessar: No havia estat mai a Lachambre. Si, si, ja se que es imperdonable. Podria argumentar allò que es diu en aquestes ocasions: “es que a mi m’agraden mes els pous verticals amb parets polides i erosionades per l’aigua  i no aquestes mariconaes de coves amb estalactites i penjolls estranys”.... però no, no hi tenia disculpa possible, tothom havia estat a Lachambre...... menys jo.

Gràcies a l’amic Josep Herrerías vaig poder treure’m per fi aquesta llàntia del meu currículum. El dissabte 29 de març ens reuníem a Rià de Conflent una bona colla: Félix Martínez (Madrid), Jorge Sánchez "Macgiver", Carles de Cabo i Jordi de Cabo (Badalona), David Poca, Tomás García Escudero, Joan Fernández , José Castellano "Coco loco" amb l'Herrerías i jo i el guia, el veterà Jean Louis Pérez, president dels espeleòlegs de Prada de Conflent i principal gestor de les visites mensuals. Abans havíem deixat a Fèlix Alabart i Juán Martínez a la propera Canaletas perquè es passessin tot el dia fent fotos como descosits.

 Jo hagués quedat content amb el clàssic recorregut curt, senzill i molt fotogènic que es fa habitualment: gateres d’entrada, bifurcació a l’esquerra,  accés immediat a la bonica Galeria del Merder per prendre un bon grapat  de fotos i “pa’ casa”. Però el Josep ja ha estat un munt de cops i volia fer una visita mes complerta que arribes als esplèndids boscos d'espeleotemes de les galeries Vincent i Lotois. O sigui que, desprès del “gaterinto” de l'inici (magnífic neologisme que he après dels companys del GE Badalona,) tirem a la dreta i ens dirigim cap a la Galeria François. Desprès de la Sala del Totem ens desviem una estona per fotografiar la magnífica decoració de la Galeria i Sala Stephane i a continuació baixem el Balcó del Canigó. Seguim una galeria de bones mides i després del Camp Massart iniciem un tortuós recorregut circular amb alguns passos entretinguts que ens durà fins la Sala Cisquet, per tornar per les sales Lotois i Vincent i desfer l'itinerari d'entrada cap a l'exterior. 

Parets blanquíssimes totalment tapisades de cristalls d'aragonita amb bombolletes d’hidromagnesita. Tota mena de formacions s’hi troben representades amb abundància: Colades, banderes, nius de perles, excèntriques, coral·loides, gorgs, miríades de macarrons.....destacant-se especialment els  anomenats “canons blancs”,  galeries  amb centenars de metres de parets cobertes de blanques formacions.  Darrerament, amb l’Herrerías estic gaudint d’algunes de les coves mes maques del sud de França, i potser Lachambre es de les que em deixarà el millor record.

Els geòlegs ens expliquen el motiu d’aquest exuberància mineralògica: La xarxa subterrània es desenvolupa en calcàries dolomítiques del Devònic. Axó fa que les aigües d’infiltració se saturin del magnesi dissolt procedent de la dolomia i que la seva precipitació es presentí en forma d'aragonita i d’hidromagnesita (carbonat hidratat de magnesi), formes cristal·lines d'un blanc enlluernador que acostumen a oferir-nos filigranes minerals molt mes delicades que les tradicionals excèntriques de calcita.

El Reséau Lachambre va ser descobert per desobstrucció el 21 de juny del 1981 per André Lachambre i Bruno Midjaville  en una paret rocosa de la muntanya d’Embouillà sobre la vall del Tet. Aviat va ser protegit per les lleis franceses i des del 1991 l’accés està tancat, reservat pels estudiosos i exploradors. Les visites esportives com la nostra queden limitades a només dotze anuals amb un màxim de deu persones cada cop. A mes a mes, els trams amb mes formacions es troben abalisats per cintes de color que senyalen l'itinerari que deuen seguir els espeleòlegs sense sortir-se'n i sense acostar-se a les parets ni trepitjar a fora. 

A molts llocs s'ha d'anar amb un compte molt rigorós per no trencar les fràgils formacions que pengen arreu.

Entre 1983 i 1986 un bon nombre d’espeleòlegs del GES del CMB, dirigits per Joan Borràs Xavier (molt conegut com autor dels tres “incunables” volums del “Catálogo Espeleológico del Macizo de Garraf”,  1973-1974) dediquen 12 incursions amb la participació de 53 equips humans per topografiar 21 Km d’aquest gran cavitat. La topo i un estudi acurat es publicaren el 1986 en dos edicions (catalana i francesa) d'un número monogràfic de Sota Terra, la revista editada per aquest club durant el període 1980-2000 amb el mateix nom de les mítiques publicacions del Club Muntanyenc del 1909 i 1935.

Aquest tasca, malgrat ser molt feixuga, pel que sembla  se’ls hi va fer curta, perquè anys mes tard emprengueren la topografia d’una segona importat cova propera, Gorner, on des del 1995 al 1998, mitjançant 18 intervencions amb un total de 50 equips, aconseguiren 17 Km.  Publicaren la topo i un treball extens l'any 2000 en el número 8, el darrer aparegut, de Sota Terra.

Però es veu que ni així deurien escarmentar perquè a continuació, ja posats, entre el 2000 i el 2006 feren la topo de la tercera gran xarxa subterrània del Conflent, Fullà - Canaletes, amb 26'5 Km, que aquest cop publicaren en un llibre ple de precioses fotografies, detallat i molt ben presentat a tot color, editat pel Col·lectiu Conflent Subterrani amb el concurs de l'Institut Català de Recerques en Ciències Socials de l'Universitat de Perpinyà.  L'encertat subtítol de l'obra "La cova mes gran de Catalunya" va despertar de seguida les divertides i desinformades elucubracions dels que, sense entendre la realitat catalana, no volien deixar escapar l'oportunitat de dir la seva.

Text i fotos: Jordi Lloret i Prieto

... continua en l'apunt de demà...