Aven d'Orgnac. La síndrome de Stendahl

Segons la wikipèdia: “La síndrome de Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística”.

El primer cap de setmana d'abril anem a l'Ardèche (França) amb dos cotxes: Arantxa Aguilar, Fèlix Alabart, María Cerón, Prudenci Gatell, Josep Herrerías (el líder), Cristóbal Ortega, Siscu Rise, Jorge Sánchez i jo.  A mes de pertanyer als nostres diferents clubs tots ens trobem sovint en el grup “Cueveros” de Facebook, que, amb 400 integrants, així, mig en conya, s’està convertint en un potent col·lectiu d’espeleòlegs repartits entre totes les diferents autonomies de l’estat espanyol.

Dissabte a primera hora ens plantem a l’entrada d’una de les cavitats turístiques mes importants de França, l’Aven d’Orgnac. Els que ja havíem tingut l’oportunitat de fer el recorregut habilitat avui encara gaudirem mes perquè ens ficarem a la part no turística, per travessar un seguit de grans sales amb concrecions gegants, un ventall d’escenaris grandiosos amb alguna gatera interessant, grimpades enfangades relliscoses, indrets aïllats amb delicades excèntriques. Un paradís per la contemplació i una bogeria pels fotògrafs.

Aquesta mena de visita esportiva es fa obligatòriament amb un guia i s’ha de pagar, però l’opinió de tots els qui varem anar i de mes gent que també ha fet aquest recorregut espeleològic guiat es coincident: la considerem molt recomanable, perquè realment costa trobar una cavitat on, durant una estada d’unes 8 o 9 hores, es frueixi  de tanta bellesa amb tants racons i panoràmiques espectaculars, un darrera de l’altre gairebé sense espais entremitjos irrellevants. El volum extraordinari dels salons i dels massissos estalagmítics em recorden el gegantisme aclaparador del carst tropical. L'inconvenient d'aquesta visita es que es fa un recorregut llarg que obliga a no entretindre's massa i no permet fer mes fotografies que les de tipus reportatge ràpid, sense temps per treure el trespeus ni fer combinacions mínimament complexes de flashos o Scurions; amb la qual cosa no es poden captar amb tota la seva grandària els importants volums i els colossals espeleotemes.

A les 9 del matí tenim tot Orgnac pels espeleòlegs perquè encara no han arribat els turistes. Ells, encara que no tant como nosaltres, també gaudiran d’un espectacle excepcional: la part turística de l’avenc mereix la pena. Aquesta magnificència permet entendre l’enorme interès que despertà en el seu descobridor, Robert de Joly (1887 – 1968) l’inventor de l’escala elektron i impulsor de la làmpada d’acetilé i dels bots neumàtics entre d’altres innovacions.  Es considera que va ell qui va establir la sistemàtica per l’exploració espeleològica moderna pels voltants dels anys 30 del segle passat que va contribuir a la popularització de l’espeleologia i va perdurar fins a començaments del anys 70.

Els espeleòlegs liderats per De Joly van descobrir Orgnac a l’agost del 1935. Baixant un pou de 50 metres accediren a la seva immensa sala inicial  de 125 x 90 metres i mes de 30 d’alçada a la que segueix un altra de 250 x 125 i de 17 a 40 d’alt, des de on emprengueren l’exploració del conjunt de gran sales i galeries. Ja el 1938 es començarem els treballs d’acondicionament, amb l’excavació d’una galeria descendent per que els turistes evitessin la vertical d’accés i al 1939 s’iniciaren les visites. El 1965 s’inaugurà l’ascensor que puja en pocs segons des de la cota -120 (Salle Rouge, punt final de l’avenc), per tal d’evitar al públic l’esgotador ascens a peu a la superfície. Des del 2004 es distingit com a “Gran Site de France”, essent de moment l’únic fenomen endocàrstic integrant d’aquesta prestigiosa llista de poc mes de 40 dels millors espais naturals protegits de França, amb els seus 5 Km de galeries i mes de 140.000 visitants a l’any.

Nosaltres recorrem les primeres sales turístiques, passem al costat del punt on, dins d’un àmfora funerària, es troba el cor momificat d'en De Joly, que d’aquesta manera va volgué amb la seva darrera voluntat que el seu cor -que Orgnac l’havia robat quan era viu- es quedés aquí per sempre.

Seguint al nostre guia, l'espeleòleg Stéphan Tocino, arribem a un lloc on cal saltar la tanca que delimita el trajecte pels turistes i ficar-se per una gatera. Es l’accés a l'Orgnac esportiu, l’arrossegada porta d’entrada a un rosari tridimensional d’espais d’una bellesa tant impactant i en una dosi tan concentrada que a mes d’un se l’hi accelerarà el cor..... Abans però, ens despedím per una estona d’en Fèlix Alabart. Ell ja es coneix aquest sector mes esportiu de l’avenc i avui es quedarà tot sol durant vuit hores, per completar el seu arxiu fotogràfic amb  les espectaculars estalagmites de plats amb les formes de pinya tant característiques de la part turística. Durant el seu fosc periple, es creuarà amb successius grups de turistes en visites guiades, sorpresos per trobar-se un solitari espeleòleg de 84 anys trescant xino xano avenc amunt – avenc avall.

Al capvespre, enfangats i molt satisfets acabem la nostra visita, donem al Fèlix la mala notícia de que per avui se l’hi ha acabat la gresca fotogràfica i ens anem tots a on ens espera una bona graellada per sopar, dormir i tornar diumenge a Barcelona.

Que te que veure això amb la Síndrome de Stendahl?.... Ah! Permeteu-me que aquesta qüestió quedi entre els que hi varem anar......

Jordi Lloret i Prieto