dilluns, 28 d’octubre del 2013

Una cova en curs d'exploració.

Divendres a la tarda. Sortir de la feina. Recollir tres companys. Una cantonada de l'Hospitalet amb dues noies i una pila de petates d'espeleo escampats al peu d'un semàfor. "Deu ser aquí, no ?". Les presentacions. Son la Núria Zendrera del Talaia de Vilanova i la Magda Martín del S.I.E.Tarragona. Dues campiones de T.P.V. Arriba en Josep Herrerías. És l'únic que ens coneix a tots i qui ha tingut la gran amabilitat de convidar-me. I jo he tingut la gran sort d'acceptar. Un grup immillorable i ens dirigim al sud de França, a una cova encara en curs d'exploració. No podem dir ni el seu nom ni la ubicació ni donar cap pista..... per protegir la "primera" però, sobretot, per ajudar a conservar les seves extraordinàries, gairebé úniques, formacions excèntriques. Han convidat a l'Herrerías i ell ens porta a nosaltres. No és que a mi m'agradin els secrets, però una promesa s'ha de complir.
Josep Herrerias
Només ens han dit que la cova té un pou d'uns quinze metres i una gatera que pot inundar-se. I, apart de què és extraordinàriament fotogènica, ja no sabem rés mes. La turmenta que travessem i les fortes pluges constants que ens acompanyen durant tot el viatge ens fan pensar en la gatera. Quedar-se a l'altra banda un parell de dies no hauria de ser un gran problema, perquè anem preparats, però, i si ja està plena d'aigua, on anirem a fer espeleo?.
Jean Marie Briffon
Claire Falgayrac i Magda Martin
Dissabte, en un poblet francès com qualssevol altre,  ens trobem amb els nostres simpàtics amfitrions francesos, Jean Marie Briffon i Claire Falgayrac. I desprès d'una curta caminada la petita boca de la cova, que dona accés efectivament a un pou i alguns ressalts que ens deixen a 40 metres de fondària, davant la famosa gatera. Eixuta com un bacallà liofilitzat al mig del desert un dia de sol sense núvols.
 Jean Marie es queda l'últim amb el trepant per posar un micro-explosiu que faci aquest pas una mica més fàcil per successives incursions. I Claire ens guia (algun cop heu sentit esclatar un petard sense avís quan esteu a mig  pou? Fa gràcia, eh? ). 
Perquè el Pantin no funciona...
Ara cal pujar dos verticals, travessar un passamà, baixar dos pous curts mes, superar una estretor mes severa -"que no, que jo no passo!"-"mais oui, oui, toi passes bien mon cher catalan"-  un altre passamà per evitar un petit llac, i tot ple de fang i mes fang  fins que.... Oh!..Ah!....  Un "couloir" d'uns cent metres de llarg, una sala i alguns racons.... plens d'excèntriques! A tres hores de l'entrada ens hem arrossegat i arrebossat en el fangueig per arribar aquí!
Traiem les màquines. Jurem un cop mes que no direm a ningú on hem fet les fotos. I comencem a disparar. En Josep Herrerías fa petites obres d'art fent servir el trespeus, llums de leds, focus i bateries. Juga amb les ombres i les il·luminacions indirectes. Fins i tot es mira allò tan misteriós del "balanç de blancs". Fotografia el que ell molt encertadament anomena "delicatessens".  Domina tant la tècnica com l'estètica. Jo, soc mes burro i avui no estic per hòsties: Començo a prémer el botó de la Nikon fins que quasi m’agafa rampa al dit!, mentre prego en veu baixa, perquè San Photoshop em beneeixi amb el seus miracles.
Núria Zendrera
Tres hores fent fotos, menjant, prenent cafè (i jo, fins i tot, fent una migdiadeta) i tres hores mes per baixar els dos pous que havíem remuntat i remuntar el tres o quatre que havíem baixat, arrossegar-nos amb els petates una mica mes i de nou a l'exterior, dissabte al vespre. I cap a Barcelona corrent, no sigui que si esperem molt les fotos s'esborrin de les targetes ! 

Jordi Lloret (text i fotos)

11 comentaris:

  1. Enhorabona pel reportatge. Veig que a França tenen més escrúpols a l'hora de publicar dades gps de noves cavitats, no com aquí. Potser alguns cridaran que els francesos no són tan científics, però allà saben el que vol dir preservar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preservar no vol dir prohibir i molt menys, que un auto-declarat propietari per damunt de les autoritats d'un parc, tanqui una cavitat i tan sols permeti l'entrada als seus amics, això pot ser es feudalisme o neo cortijismo com tu vulguis, no Guillemot?
      Anarkoma.

      Elimina
    2. Entre JGuillemot y Anarkoma no existe punto medio, los dos tenéis razón.
      Pero la realidad es que cavidades preciosas (por poner un ejemplo, la de Jordi Verdiel) son depredadas salvajemente en muy pocos años, y aunque la gran mayoría del colectivo espeleológico es respetuoso con el entorno, encima y debajo de la superficie, basta con dos o tres descerebrados -que siguen las publicaciones de los demás para buscar el objetivo de sus fechorías- para destrozar irreparablemente bellezas que la naturaleza ha tardado milenios en formar.
      En el Espeleodijous se han autocensurado fotografías precisamente por eso, para no dar pistas -y me viene a la cabeza un nido de pisolitas precioso en Cova Negra de Matasolana- pero no vayais a buscarlas que, aunque no se publicaron, las pisolitas ya no están.
      ¿Cómo lo evitamos Anarkoma?, yo no encuentro respuesta y te aseguro que -como tu- detesto las verjas, pero a veces desearía poner una en cada cueva.
      Josu

      Elimina
  2. Molt xulo Jordi. Molt maques las teves fotos, i veig que vas estar en llocs inédits per a mi. No t'ho perdonaré, jaja. La propera vegada avisa'm i et donaré una foto millor que tinc (personal), pels reportatges, jeje. Sens dubte, els colegues francesos saben protegir, cuidar i guardar els seus tresors. Aquí fa fastic a vegades visitar coves, amb perdó, però es realitat. Fins la propera Jordi.

    ResponElimina
  3. Espectacular Jordi. La cueva y las fotos

    ResponElimina
  4. Oh! gràcies pels vostres comentaris!. Gracias Félix!

    ResponElimina
  5. Mu guapas las fotos, y a mí ¿cuándo me invitan? :)

    ResponElimina
  6. Increibles las fotos Jordi, qué delicadeza, parecen plantas!

    ResponElimina
  7. Que maques, i has recollit un dels moments que mes m'agraden, sortir plena de fang.

    ResponElimina
  8. Per en Jordi Lloret a 8 de Juny del 2017
    Estimat amic Jordi, fa poc he sapigut que has traspassat l'umbral per on tots passarem tard o d'hora. Tu ho has fet abans que nosaltres, però no deixaràs de ser mai al nostre costat, amb aquell teu contagiós somriure feliç, aquell savoir faire de bon vivant coneixedor de molts dels més bells països. No t'oblidaré mai i em sento molt afortunada d'haver compartit amb tu tots aquells dies inoblidables.
    ¡Hasta siempre compañero!
    Espero que estiguis a algun lloc màgic a l'altre cantó.
    Una abraçada ben ben forta
    Nuria Zendrera

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.