Gairebé des de molt jovenet que vaig començar a fer espeleo sempre havia tingut una il·lusió : baixar o pujar des d’algun edifici de Barcelona.
Un cop, fa ja uns quant anys, coincidint que tenia una amiga que vivia en un àtic amb terrat, fins i tot vaig trucar al
010 i em van passar amb la guàrdia urbana per que hem contestessin una pregunta molt innocent i senzilla:
“Està prohibit baixar per la façana d’un edifici barceloní?”. La resposta no va esser una prohibició, no senyor, però em van dir que calia demanar permís per que la policia municipal tallés de forma parcial el carrer per evitar que pugues fer mal a algú. I, es clar, jo només volia passar-m’ho be, no donar l’espectacle, i amb això ja em vaig destrempar del tot.
Però un dia vaig poder obtenir aquesta petita satisfacció.
Vivia jo abans a la
baixada de la Glòria, el primer carrer barceloní on van posar escales mecàniques, que sempre estaven i continuen estant plenes de turistes que venen amb metro, surten a la parada Vallcarca i pugen a peu cap el Parc Güell.
Una tarda estava a casa i vaig començar a escoltar uns cops contundents a l’escala, a l’alçada del pis de sota. I poca estona després van pujar a visitar-me els veïns i em van explicar el seu problema: Tot i que ara no recordo exactament de que anava, mes o menys passava que no podien obrir el pany per entrar a casa seva i els cops els estaven donant ells per tractar d’entrar per la força al seu piset. I ara volien provar si des de el meu era factible baixar al seu pel pati interior i accedir-hi per alguna finestra per provar a obrir des de dintre.
Jo els hi vaig ensenyar la meva finestra de sortida al pati interior i es van desanimar de seguida.
Impossible! No havia on agafar-se per baixar els tres o quatre metres que separaven ambdues finestres i l’alçada era considerable. Però, vet aquí que ells no sabien que tenien un veí espeleòleg i que s’estava morint de ganes de trobar algun pretext per baixar i pujar per aquest pati interior!
Jo vivia en un tercer pis i ells en el segon, això amb els habituals planta baixa i principal per sota del primer, significava un desnivell impressionant per un veí normal i corrent però en absolut imposant per qualsevol muntanyenc.
Vaig decidir que per tant poca cosa era mes fàcil instal·lar un elèctron. El vaig lligar al somier del llit mes proper a la finestra i vaig exigir al matrimoni que es quedessin asseguts sobre el llit i no s’aixequessin per cap motiu…. Doncs jo no volia que sortís el llit disparat, em fes caure els quatre o cinc pisos i que a sobre s’estimbés amb matalàs i tot sobre el meu cap. Tots dos veïns amb el seu pes aguantarien la precària instal·lació.
Vaig baixar i quin goig! Hagués preferit fer uns rapelillos però la relaxada baixada amb elèctron em va satisfer molt. Vaig entrar en el pis i vaig tractar d’obrir la porta des de dintre… però els cops que havien estat donant des de fora havien fet malbé tot el pany. Per obrir calia trencar. I vaig pensar que no m’agrairien gaire que em carregués (tot i que em venia molt de gust de fer-ho) la seva porta.
Vaig tornar a pujar (Uao!) i li vaig proposar al veí que baixés ell, això si, assegurat per mi amb una corda, com en els vells temps, i que trenqués el que vulgues en el seu pis. Com que era un xicot jove i agosarat va acceptar i va començar a baixar…. Sota els seus peus l’escala penjava en el buit esgarrifós de cinc pisos.....
La seva dona estirada sobre el llit procurant no anar a caure disparada sobre el seu home i jo assegurant al costat de la finestra…. I en aquest moment surt al balconet interior la veïna del meu costat. Com que era una escala moderna ningú ens coneixíem de res, es clar. Es mira espantada al veí que baixa amb dificultat però decidit i pregunta “Però què esteu fent….?” I el veí, tot i la seva precària situació contesta molt seriosament “es que yo siempre entro asi en mi piso, señora….”. La dona em mira a mi i diu “Que faig? Truco a la policia?” i jo, potser menys inspirat que l’espeleòleg novell que tinc tres metres per sota li dic “No, no, no truqui, que aleshores ens detindrien!”. La dona ens va deixar per impossibles i es va tancar a casa seva.
I així va concloure aquest emocionant dia en que, per fi, vaig aconseguir fer realitat el meu somni de fer espeleo vertical urbana! Tot i que, tant abans com després, de pallassades n’he fet moltes mes a la meva vida.
Jordi Lloret i Prieto
Autodidacte i cineasta, veterà espeleòleg, Alain Baptizet va començar a fer pel·lícules documentals sota terra. Les condicions de realització molt restrictives no el van descoratjar. En comptes d'això, li va permetre adquirir una solida experiència tècnica. Arquitecte de la imatge, a la recerca d’aventures, decideix sortir per a Àfrica, per fer realitat el seu somni d’aventurer al Camerún. Fruit d’aquesta experiència ha realitzat nombrosos documentals.
El 1981 publicà “Cineaste des Cavernes” on descriu les seves primeres experiències de realitzador de cinema subterrani.
