dimecres, 26 de novembre de 2008

Setmana de la Ciència 2008 4

Evolució del clima de la terra al llarg de la història de la humanitat


Els nostres carsts, i especialment els de l’àmbit mediterrani, son profundament hereus del clima del passat. Les oscil·lacions climàtiques canviants han modificat tant la quantitat de precipitacions, com l’ascens i descens dels nivells freàtics, elements que condicionen l'espeleogénesi.

D’aquí l’interès dels espeleòlegs per conèixer les evolucions del clima de la terra.


La conferència del Dr. Javier Martín Vide es basava en l'explicació de com s'ha pogut determinar quina mena de clima es tenia al passat extrapolant amb diferents metodologies allò que creiem que podia haver hagut (anàlisi d’estalagmites, anells dels arbres, registres històrics recents, el glaç dels pols, apunts d'alguns personatges històrics i molt destacablement a la Península Ibèrica... les rogatives religioses!).

Qualsevol anàlisi de l'evolució del clima, incloent-hi les tendències, exigeix, com tothom sap, llargs períodes de registres meteorològics que permetin construir sèries climàtiques.

Amb tres, cinc o deu anys no es pot treure cap conclusió sobre el clima, perquè la variabilitat natural inherent del sistema climàtic produeix irregularitats múltiples i dents de serra en els valors mitjans, fet que pot ocasionar que s'encadenin diversos anys particularment secs o plujosos, càlids o freds, sense que això comporti cap tendència diferent pel que fa a les condicions climàtiques preexistents.

A més, sovint la percepció, sempre subjectiva i selectiva, realça determinats episodis recents com a excepcionals o no assolits en el passat. Però si es repassa una sèrie climàtica llarga, es rescata de l'oblit l'existència d'esdeveniments similars, fins i tot encara més extrems, o, si més no, s'atribueix una certa normalitat als actuals.

A partir de les sèries climàtiques -que, a més de ser llargues, han de complir una sèrie de requisits (el principal, l'homogeneïtat)-- s'estableixen els valors normals o característics del clima del lloc o la regió que s'està valorant. Només així, en el context d'un període temporal ampli, si és possible plurisecular, i amb dades obtingudes amb els mateixos criteris i sota les mateixes circumstàncies, es poden valorar, confirmar o rebutjar d'una manera correcta les possibles anomalies, fluctuacions i canvis climàtics.

Des d'una òptica estrictament climàtica, les sèries climàtiques instrumentals, és a dir, les construïdes a partir de registres meteorològics fets amb aparells tenen la limitació temporal ineludible de la data d'invenció d'aquests instruments meteorològics. La majoria d'instruments d'aquest tipus es van inventar al segle XVII (el termòmetre, el 1600; el baròmetre, el 1643, etc.).


En el millor dels casos, doncs, es podria disposar en algun lloc privilegiat de registres meteorològics que es remunten al segle XVII, fet que no en garantiria l'homogeneïtat ni la continuïtat temporal

Una de les informacions afins o proxy-data més curioses i, alhora, més valuoses que es poden extreure de la documentació històrica de Catalunya i de la resta d'Espanya és la relativa a la celebració de rogatives pro pluviam per demanar que plogués en temps de sequera.


En efecte, almenys des del segle XVI fins al segle XIX abundaven aquestes notícies, tant en les actes capitulars, d'origen religiós, com en les municipals. De fet, aquestes cerimònies religioses arriben fins als nostres dies, tot i que la celebració actual no té unes normes concretes ni és regular, com passava entre els segles indicats.

Aleshores sí que responien a un mecanisme perfectament pautat en què intervenien diferents institucions, i el més important és que el seu mecanisme es va mantenir inalterable al llarg del temps. Per això, a les rogatives pluriseculars se'ls pot atribuir homogeneïtat, un requisit fonamental per a l'anàlisi cronològica posterior.
Les rogatives pro pluviam s'iniciaven quan els camperols detectaven una falta apreciable de pluja que podia fer perillar les collites. En aquest cas, transmetien la seva preocupació -angoixa, en aquella època, ja que, tenint en compte els mecanismes comercials rudimentaris, la falta de collites es convertia en períodes de fam i malalties- a les institucions gremials oportunes.

Els gremis, després de fer una valoració de la gravetat de la situació, enviaven els prohoms a les autoritats civils, a qui plantejaven el problema. Habitualment, les autoritats civils o municipals verificaven la magnitud de la falta d'aigua.

Amb aquest objectiu, comprovaven el nivell d'aigua dels pous, el cabdal de les sèquies, etc. Quan realment la situació amenaçava les activitats productives primàries, les autoritats civils trametien l'ordre de convocar una cerimònia de rogatives a les autoritats eclesiàstiques. Llavors, l'Església decidia el dia en què, depenent del calendari litúrgic, es començarien a fer les rogatives.

Cal destacar, en conclusió, que hi intervenien diverses institucions, especialment les autoritats civils i eclesiàstiques, que contrapesaven els seus interessos: les autoritats civils eren molt cautes a l'hora de trametre l'ordre de convocatòria de les rogatives, atès que havien de pagar-ne les despeses (ornamentació dels carrers, cera, músics i pelegrins professionals, etc.), mentre que a les autoritats religioses els interessava fer-les, pel servei i la influència moral que exercien en la gent que hi participava.

Això garanteix a Espanya la regularitat del procediment, és a dir, en termes climatològics, l'homogeneïtat dels registres documentals que se n'han derivat. És a partir del segle XIX quan, en el context liberal de l'època, les rogatives pro pluviam perden credibilitat i deixen de respondre a les normes estrictes ressenyades.

Des del punt de vista climàtic, un dels fets més interessants i més valuosos de les rogatives pro pluviam és que, depenent de la gravetat de la sequera, la cerimònia religiosa era diferent. És a dir, es poden establir diferents graus d'intensitat de la sequera a partir del tipus de cerimònia, que era més solemne si la necessitat d'aigua era més important.




Javier Martin Vide
(Barcelona, 1954) és llicenciat en Ciències Matemàtiques i doctor en Geografia i Història (secció Geografia) per la Universitat de Barcelona, amb premi extraordinari. Actualment és catedràtic de Geografia Física a la Universitat de Barcelona. president del Consell Assessor del Servei Meteorològic de Catalunya.

Per accedir a la seva pàgina personal feu clic
aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.